Rampells de serenor (II)

L’imaginari continuava embolcallant a tothora la seva realitat. Una fal·lera impossible d’apaivagar. Quotidianament fatigat i desenganyat, sabia però que marxar no mitigaria la seva única certesa: sentir-se atrapat, subjugat per aquella ciutat.

La seva gentilesa era inusual, insòlita; encara més, de tan pura resultava atàvica, ancestral. De seguida fou ponderat i establert el seu valor de canvi.

La por als altres era la por a ell mateix. La por als seus curtcircuits. La por a quedar-se penjat. La por als seus Ctrl+Alt+Supr inopinats i sense contrasenya de restitució.

Quan tot li rutllava, una esgarrifança li va gelar l’espinal de dalt a baix mentre es disposava a sortir del cotxe. La vida va semblar-li per unes centèsimes de segon quelcom semblant a llepar un metall. Demanà immediatament socors a si mateix i la veu del més petit, que volia entrar a casa, el va salvar, només, de manera momentània.

Anava bandejant els homes com qui enforca salsitxes. Ajaguda al sofà un diumenge a la tarda, grapejant-se tota sola, es preguntava per què ningú no l’estimava de debò.

Quan encara festejaven va caure subjugat pel seu equilibri i rectitud.

Festejant les noces d'argent, allò que encara li hi encisava eren els seus estirabots.

La meta-amistat li va fer perdre els dos únics veritables amics guanyats en l’edat adulta. L’un es va adonar que estava essent utilitzat per ser estudiat i no per ser gaudit. L’altre va pensar que era drogoaddicte. 

Ara que estan de moda els cordons sanitaris, trobo que el més divertit de tots és aquell que li fem cadascun de nosaltres a la lucidesa.

Hi ha gent que amb el servei a l’amo en té per tota la vida.

Rodoreda revisitada.

Diuen que un dels reptes de la societat actual és la conciliació efectiva de la vida lupanar i fracassar.

Eretisme eròtic

erotisme erètic

tant se val 

on va el doll. 

Raus estàtic 

Culpable, tu 

Ressona herètic 

i alhora atàvic. 

Per què tan bàsic, 

curull grumoll. 

Un homme qui se veut libre est quelqu’un dérangeant, dangereux...bref, un suicidaire. Pitié pour lui.

Quand tu as promis une carotte, tu cherches la carotte et tu ne trouves pas la carotte et donc, tu n’as pas de carotte à donner. Alors là, tu fais quoi là?

En voulant insister à faire profil bas, au bout du chemin j’avais perdu les repères, je ne me reconnaissais plus quand-même...

Altament qualificat, whisky en mà, em confessava reconèixer l’alienació en què vivim. T’ho explicava des de dalt, com qui tenia una eina més a disposició per a fer-se’n servir. La tremolor erètica a l’hora d’agafar la cigarreta féu palès tanmateix que, des de dalt, res de res.

-No et preguntis com el teu país pot fer el ridícul per tu, pregunta’t com tu podries fer el ridícul pel teu país-. 

Kennedy revisited.

Si fóssim tots escrupolosament fidels als principis que diem defensar i pensem que mantenim, ara mateix em quedaria aquí al costat d’aquest bon home, que em fes un lloc al matalàs del seu pas inferior. Naturalment m’engegaria a pastar fang i m’etzibaria que a cada u la seva merda.

La gana és el millor rellotge, per als nadons i per als morts de gana.

1985: 

-Ésta la pago yo. 

-No, ni hablar, la pago yo. 

-¡Que me dejes, coño, que la pago yo! 

2020: 

-Esta la cobro yo. 

-No, déjame que la cobre yo. 

-¡Que no, que la tengo que cobrar yo!

La vanitat insaciable li va fer corrompre’s tot confiant en la seva intel·ligència com a regulador. Pensava que fer-ho conscientment li eximiria del seu pecat i en canvi, aquesta elevació del nivell de racionalització va resultar, de la seva caiguda als inferns, l’accelerador.

Als llibres d’Història de Catalunya el període “2018-actualitat” hauria d’ésser intitulat “disfòria nacionalista”, que vindria a ser “reculada” en estàndard, i “perculada” en xava.

Rampells de serenor

Anava boig per mirar d’omplir les estones buides, inferns que se li obrien davant seu de manera fragmentada tal i com havia concebut la seva vida postmoderna, on res no havia arrelat per por a envair la resta d’estances estanques de la seva personalitat, segons ell, ben bastida.

Petit comerciant, negoci unipersonal. Dedicat en cos i ànima al seu ofici, es va enamorar tardanament. Contribuent exemplar, a l’hora de declarar-s’hi no va saber si fer-ho per mòduls o traient el llibre de comptabilitat.

Començà a empolvorar-se amb un delit que a ell li vingueren ganes de traduir-li-ho al castellà.

Ha tingut una idea que desafia l’ordre establert. L’ordre engreixa idea i propietari. Els compra. Continua l’ordre establert.

Neoliberal. 1. adj. Partidario del libre cercado.

Va sortir perdut de casa. Perdut buscant les claus del cotxe, després un pàrking a prop de l’hospital. Perdut mirant d’encertar l’entrada a urgències i culpable preguntant per ella al mostrador. Dins l’ascensor, encara no sabia si era posseïdor del dret a picar a aquella porta.

Ella volia pensar en positiu, tot sabent que no podia permetre’s una relliscada més. A ell, en canvi, tot almanac, solar o lunar, li relliscava encara més.

Molt propòsit d’esmena -de franc- i molt de treball personal consultat -abonat- quan patapam, allà hi era de nou el passat palplantat a davant; és clar, com sempre, per fer-li trontollar. Es va cagar.

El paradís de la vellesa. ¿Vet aquí concentrada la meva aspiració?

Dia rere dia, a la cabina telefònica que anava; sempre a la mateixa hora. Semblaven fets l’un per l’altre. L’endemà però, la van treure d’allà i van posar-hi una font. Tothom tenia mòbil.

Algú ple de vida és algú ple de mort. Algú que ha assumit la segona per poder gaudir per fi la primera. La por a la mort és l’excusa inconfessable de hom qui no vol cultivar-se car amb la llum hi entrarà també la foscor i no volem patir, com els pares de postguerra ens han suggerit.

¿Literalitat amb literarietat esdevindrien Alta Fidelitat?

Ton choix de vie est cher et on ne parle pas d’argent.

Xalem quan aconseguim obrir-nos esbarjosament als altres i, malgrat tot, cada pam que deixem anar com a penyora esdevenen dos pams i mig que maldiem quan ens penedim i maldem per replegar-nos.

Matí als cavallets

Davant meu no hi veia més que una enorme plaça gairebé buida. La grisor del terra i les façanes tan esblaimades feien que en un primer esguard no s’hi establís cap línia d’horitzó. L’estampa feia certament l’efecte d’un quadre bidimensional sobre el qual no podia abatre’s cap ombra, en un dia insípid com tants i tants a París durant el quadrimestre de la mort que va de Santa Llúcia a Rams. Al capdavall, doncs, un espai públic obert com qualsevol altre de la ciutat. No sé si era diumenge malcarat o festiu de segona, el cas és que no em donà temps a inferir el perquè d’aquesta despoblació d’un dels indrets més fressats de la ciutat car ella estirà fort del meu braç. De sobte havia trobat allò que volia dins la grisor matinal ambiental i paternal habitual. Trigo uns segons a graduar la meva vista cansada al seu espectre calidoscòpic d’infant així com unes quantes estrebades més de la seva part, per acabar fitant al fons de la plaça l’objecte del seu esvalotament, que no era altre que els cavallets. Efectivament, som davant un carrussel amb innombrables i acollidores bombetes de fira com les d’abans, com les de sempre. Una taquilla al costat on un altre pare, amb el seu fill de la mà, es troben comprant un bitllet per a aquest proper viatge inesperat, moment en què la meva oïda encara adormida sintonitza de cop i volta el canal de ràdio de l’atracció, que programa en aquests moments, ves per on, un bocí d’imaginari de cançó espanyola prou reconegut pel poble francès. Sona el Dúo Dinámico a l’esplanada de l’Ajuntament i com per art de màgia em deixo anar com feia temps que volia i no sabia com, amb aquelles veus que ja ballaven i cantaven aleshores els meus pares. Tanco els ulls, li agafo fort la mà i ja ens trobem a dalt dels cavallets fent-hi voltes. Mentre girem amb les veus de Ramon Arcusa i Manuel de la Calva un somriure angelical i alhora tràgic, per quant té d’únic, pur i més autèntic que el següent a mesura que creixem, em confirma que la jugada està sortint prou bé i que probablement el millor que puc fer és no aturar-me i seguir cantant, ara que els seus ulls brillen com mai encara havien fet en aquest matí rúfol i a preu de saldo. La gramola fa de les seves, accionada per l’encarregat, que de ben segur ha detectat un lleuger deix meridional en la meva dicció a l’hora de demanar els bitllets perquè no se li acut una altra cosa que enllaçar el Dúo Dinámico amb Massiel i el seu “La, la, la” de 1968, ara i aquí, a més de mil quilòmetres i cinquanta anys d’aquella fita musical que no arribo a jutjar en cap sentit, ni per bé ni per mal. Jo només observo al meu costat la més viva expressió de la felicitat, acompanyada ara per la repetició a crits de la tornada més famosa de la història de la música fins aquell moment, tot just uns mesos abans dels crits eixelebrats dels Quatre Fabulosos a “Hey Jude”. De debò que ja no sé com entomar aquests atacs inopinats d’espanyolitat, volgudament evitats però espaterrantment ineludibles i familiars. Potser serà que estem girant amb aquest “manège” ibèric a exactament trenta-tres revolucions i un terç per minut perquè estrenyo més fort encara si es pot la seva mà i com un sonat repeteixo, a cor obert i sense parar, la tornada de Massiel al Royal Albert Hall com si no hi hagués endemà. Els cavallets buits, que feien feredat quan havíem arribat, tal era la seva soledat, han recobrat una mica el sentit per al qual segurament han estat ideats, fer somniar a infants i no tant. Portem tan sols dos cançons de tres minuts i fins i tot hem aconseguit obrir una escletxa de sol de migdia. Malgrat tot, l’èxtasi per definició dura poc i menys si ets estranger, així doncs ja sé que després de Massiel serà difícil igualar i no aigualir. Pare i filla donem per acabat el ball quan la gramola recobra la seva pàtria i programa l’acordió i veu d’Edith Piaf asserenant l’ambient, retornant-nos de peus a terra, mai millor dit, i recordant-nos que bonic que pot ser tot però que això no és casa nostra.