Els Xusma Bars

Els Xusma Bars, com els estancs. N’hi ha d’haver. Formen part del paisatge, més urbà que no pas rural però present, diguem-ne arreu, en tot cas. La xusma s’ensuma a si mateixa i es reconeix encontinent. A partir d’aquell moment i per sempre més, Patacot i Mandinga o cul i merda, ves. I és que hom no pot més que donar les gràcies per aquesta fretura a arreplegar-se entre iguals que adquireix la xusma; ens fan, de fet, un favor a la resta de mortals, on continua havent-hi de tot, esclar, però almenys ens traiem del camp de visió als borderliners -un espectre entre el marró i verd podrits un xic difícils d’identificar quan vagaregen entotsolats, encara més per als discromatòpsics com qui us escriu. La púrria va ser el primer col·lectiu a picar de mans enriolat i perdre el senderi quan per fi, després de setmanes de confinament pandèmic, van donar permís per reobrir els bars, aquests indrets tan grats per conversar. Ningú no em podrà acusar de res més que de simple i declarada animadversió car això no va de classes socials. De xusma, n’hi ha de tirats com amb la jubilació garantida i més enllà. És més aviat una qüestió d’esperits esberlats o tronats. Espècimens singulars que fan de la ignorància més supina, quan no del racisme més ressec, l’actitud barroera o la roïndat, apologia i estil de vida, per separat o tot barrejat. Quan no poden romandre dins del cau públic infecte per a ells habilitat, surten amb la copa, la canyeta o la cigarreta al carrer a mirar el temps passar sabent-se portadors d’una radioactivitat tòxica que els atorga una distància social de seguretat. Què més volem si almenys ja es veu que tan sols delegen un lloc on estar-se per compartir plegats el verí que porten a dins, el qual no els hi reacciona mai car gosen d’immunitat de ramat. Una espècie, doncs, que s’autoregula i delimita socialment, no es pot demanar més. Des d’aquí només demanar que no se’ns ocorri a nosaltres ara d’adoptar el preciosisme postmodern NIMBY de merda que acostumem també a portar inoculat i gosem posar el focus en aquesta gent i protestar per la presència prop de casa nostra d’un d’aquests Xusma Bars. Em sap greu pel món celestial, límpid i asèptic com de llepar-hi metall que voldrien alguns però ai las, si no disposéssim d’aquests antres! Aquesta gentola cal que surti de ca seua amb regularitat abans no s’avorreixin i hi facin un disbarat. Quina millor mesura que un comerç de proximitat amb consumicions garantides envoltat de similars.

Els dits bars en qüestió no volen atraure massa l’atenció i el rètol acostuma a ésser ben galdós. De cap manera exhibeixen un interiorisme sofisticat ni elitista ni suec de revista, pertanyen més aviat al gènere xaró i atrotinat. Als seus distingits usuaris no els hi cal mobiliari de primer ordre com tampoc gaire llum ambiental i sí, de fet n’hi ha que romanen fins i tot apagats perquè des del carrer no es vegi el final. A tot estirar un televisor encès, no sé per què però gairebé mai la Tevetrès o el Trenta-tres. Com dèiem abans, sobretot quan fa bo acostuma a haver-hi un paio o més fumant a la porta per marcar territori, no fos cas que una parella amb fills o una assistenta i una persona gran ho confonguin amb una granja d’esmorzars o berenars. Atès que parlem d’un col·lectiu social transversal la diversitat lingüística i racial està garantida, circumstància que provoca curtcircuits i merders de taulell inopinats. Miro de no fitar més del compte des de la vorera de davant car una mirada impertinent d’algun dels seus guàrdies habituals em pot fer més mal a curt termini i a llarg que un ullprès de fetillera rabiüda. Em dóna temps a esguardar la sempiterna màquina escurabutxaques, la qual en no ser atesa amb proverbial assiduïtat emet uns xiulets recordatori cada dos o tres minuts com si fos una joguina d’infants, que potser no ho és pas? Si em fan basarda aquests racons és perquè n’hi ha qui hi entra per equivocació i ja no en podrà sortir. De fet jo ja dic sovint: em fas més por que una terregada...

L'odi sistemàtic sistèmic

 Com de tant en tant ens piula un conegut i barbut amant dels trens amb ulleres rodones, el binomi Renfe-Adif odia els seus passatgers com, de fet, odia les seves estacions i els seus trens. Em permeto afegir-hi que si els passatgers són catalans, encara els odien amb més deler. Així mateix es podria continuar fàcilment la tirallonga i afirmar que la banca ens odia però sobretot odia els vells, dels quals mai en diran gent gran. La tercera edat demana escolta, paciència i humanitat. Ca! Si de totes maneres bé que hi ficaran els seus pistrincs igual! Baldament s’ha d’insistir que la banca ens odia a tots perquè, deixem-nos de romanços, el poder en totes les seves manifestacions, administracions, institucions i servidors, odia tothom. Només en volen els calers, els nostres calers i, per tant, cap bri de compassió per als portadors. La Generalitat ens ho deixa darrerament ben clar amb aquest suplici i horror del certificat digital. Per la seva banda, l’agent de policia local, que per cobrar un xic més fa temps que ha demanat el trasllat a una vila més gran, odiarà el seu veïnat circumstancial provisional. Les grans cadenes d’hostaleria internacional, per la seva part, odien els seus turistes i passavolants, més i tot si es tracta, com he dit abans, de la tercera edat. Bé, en aquesta franja d’edat les residències de la gent gran donarien per un article que faria esgarrifar. Continuem. L’agència tributària odia el contribuent, el multarà, l’humiliarà i si pot l’assenyalarà i el perseguirà fins aconseguir que algun es tiri a la via o es pengi del sostre i així no contribueixi, ves tu, mai més. Els ajuntaments odien els seus conciutadans; abans per fer un qualsevol tràmit eren no sé quantes finestretes successives reals, ara es tracta del mateix nombre però en virtuals, amb múltiples pestanyes i viaranys on et demanen omplir un formulari de registre i un mot de pas; ara bé, cada més d’agost, en un o dos terminis, patapam i caixa-cobri dels impostos per la recollida de la brossa en colors o la contribució d’un cadastre del cau que és tan sols el teu sostre. Per si no hi contribuíssim prou ja a aquesta manifestació d’odi pervinguda i perbocada d’un temps ençà, que ni els seus propis treballadors s’adonen que en sa gran majoria són utilitzats com a propagadors d’aquesta flamarada d’ira envers el ciutadà. En comptes de mitigar-la l’atien, tan sols uns pocs valents estan de la nostra part i es juguen l’estabilitat emocional a les seves vides pel sol fet de veure’s atrapats en el seu propi codi deontològic ètic personal, fatigats i deprimits com a xarnera entre un diable de sistema i un pacient astorat, però alerta, que tot s’ha de dir, a voltes subnormal, que també n’hi ha. Això ho veiem sovint a la sanitat, sector que tampoc s’escapa a aquesta tendència arreu per fer pitjar el número u si vol ser atès en català o si no per defecte no s’amoïni, que tothom parlar en cristià. Per no parlar de les llistes d’espera i altres surrealismes com aquests CAP que es van construir durant l’època de vaques grasses, preciosos i funcionals arquitectònicament però que sembla no cal obrir permanentment, que se’n vagin a vint quilòmetres amb taxi privat si l’avi o el nen tenen el front calent. Tot és tan salvatge que s’ha perdut la por a denunciar-ho, en aquest sentit aquest article no és cap novetat com no sigui el fet de mostrar que l’odi s’ha normalitzat, fa temps que juguen amb la paciència i els sentiments de la gent, cobais i tot el que vulgueu però no hi ha dret. Tinc el pressentiment, emperò, que això no acabarà pas bé i jo me n’alegraré car, almenys, si tot plegat fot un pet voldrà dir que aquesta deriva de degradació de la humanitat s’acabarà d’alguna manera; fi, al capdavall. Dissortadament el reguitzell d’ànimes que haurà deixat trinxades pel camí aquests darrers anys serà esperpèntic, esfereïdor i només espero que els que em llegiu no tingueu res a veure amb tot allò que la negror que ens espera ens té preparat i ben calent a l’aigüera.

Ben collats

 L’Estat colla a l’individu com mai no ho havia fet abans. En tot cas, la manera i el perquè no són els assumptes que voldria avui tractar. La meva preocupació, més aviat, seria que tothom copsés meridianament aquesta realitat. La gent de més edat ho subscriurà encontinent, per simple comparació, tan espatarrant que no caldrà contrarestar el sempre present biaix pervers de la memòria, amb el seu garbell edulcorat. Ha estat tan bèstia el creixement del control estatal contra el ciutadà des dels anys 80 del segle XX ençà, que ningú no pot adduir simple malenconia pel món d’abans o bé negar el proverbi de “qualsevol temps passat fou millor”. No he trobat ningú que no em reconegui que, malgrat les especificitats, dificultats o tiranies de cada època, mig segle abans l’individu vagava més desllastat per tirar endavant la seva vida. Per dir-ho altrament, els fracassos que poguessis acumular, per regla general -entesos com apostes o projectes vitals- et podien tocar, no enfonsar. Ara és que no goses potser ni començar res, t’ho penses i repenses i potser t’han tret la il·lusió abans d’engegar. Si alguna cosa recordo com a punt d’inflexió d’això que intento explicar és el maldecap de l’entrada en vigor dels primers impostos -l’IVA i l’IAE- així com les primeres declaracions fiscals, envitricollades de mena, i com qui més qui menys feia comptes de rendibilitat potencial, tota una novetat aleshores. Un altre exemple que recordava fa ben poc Pep Ribas, comissari de l’exposició vigent al Palau Robert “L’underground i la contracultura a la Catalunya dels setanta”: els lloguers d’habitatge a principis dels 70 es situaven entorn del 10% dels ingressos. Des d’aleshores, en virtut d’una civilització venuda des de dalt i beatament creguda des de baix, ens hem deixat fer de tot. Ara ja és massa tard. Cadascun de nosaltres paguem el preu del que vol dir sortir del ventre de la mare amb deutes pel sol fet d’aquesta acció seminal, de la qual no en som responsables. Abans també s’havia de pencar i a voltes patir, està clar, que eixa terra no era el somni americà però no fotem, siguem sincers, fem memòria i si us plau, expliquem als joves la presència de l’Estat en les nostres vides anys enrere i la situació actual. No hi calen ideologies com tampoc localismes, intentem fer l’esforç de comprendre i fer comprendre de quina manera ens han agafat el número a tothom i aquí ni campi qui pugui ni l’últim que apagui el llum. Estem tots cardats. Només els diners en prou quantitat et poden salvar, cas que tinguis una noció treballada de la importància de gaudir d’una certa llibertat per al desenvolupament personal, és a dir, aprofitar al màxim les potencialitats que la natura ha atorgat a la nostra espècie per travessar aquest passatge ben estrany sentint que ha pogut valer la pena tot plegat. 

Una característica fonamental amb què es convivia abans era la incertesa, element que actualment no tolerem ni un sol moment. La incertesa regnant aleshores, contractes d’antes, en alguns sectors laborals redactats com jo dic, amb tinta de suc de llimona, això quan n’hi havia, sembla no ser gens estimulant avui dia. Tanmateix la persona responia adequadament a aquella inquietud i manca de protecció, ho paia amb resignació però amb esperit viu, almenys amb una dignitat que no semblem atresorar en l’actualitat. Cal dir-ho clar, l’individu era més fort i la seva consciència i voluntat per afrontar els entrebancs molt més ferma i profunda. Ara qui és fort és l’Estat, simple corretja de transmissió al seu torn d’unes elits mundials. I quina llàstima que quan més fort hauria de ser l’individu per respondre adequadament a un factor extern cada cop més deshumanitzador, agressiu i violent, tenim un personal més feble i mesell. Què ha passat? No ho sé. L’únic a concloure d’una manera contundent és que si col·lectivament serà molt difícil capgirar la situació hem de ser capaços de cercar tots sols aquesta fortalesa i salvar-nos nosaltres mateixos. Prou feina tenim per si després ens quedés alguna engruna d’esma i energia poder-ne dedicar als altres. No és egoisme, simplement no són temps per a collonades i passos en fals. Clar que n’hi haurà excepcions i un grapat d’afortunats que es lliurarà del sorramoll de deutes on som ficats, però en general l’home mai més du la iniciativa a la seva vida, tan sols respon de manera robòtica i de bon antuvi a fues i envestides. Tal com apuntà l’amic piulaire Antoni Ferrando, la voluntat de tota acció de govern avui dia és humiliar la persona normal. Pobre de tu que et surtis del camí marcat. La repressió comença amb un puto psicòleg per acabar si cal amb presó. In-a-gadda-da-vida, honey! Que tinguem sort.

Sorrut i esquerp, no ben bé

 T’has tornat sorrut i esquerp. Podria ser la crisi de la meitat de la vida però saps que no és només això. Podria ser -com ha piulat no fa gaire l’escriptor Miquel Bonet- la reacció instintiva als anys, les decepcions, els fracassos, les renúncies i les frustracions. Ça com lla, si som males persones o no ha deixat d’interessar-me fins al punt que crec fermament haver fet el pas definitiu per deslliurar-me de tota quisca moralista.

Darrerament tinc molt present allò que se’n diu principi d’economia com a resposta al fet d’adonar-me que l’energia pròpia és finita. I en primer terme d’aquesta Navalla d’Occam personal hi trobem el no parlar tant amb la gent. El proïsme és font de problemes o, dit altrament, als altres vés només si hi veus interès. Tampoc es tractaria ara de passar per uns radicals fonamentalistes misantrops o asocials, de ben segur que n’hi ha excepcions com també és cert que es perd massa temps per destriar el gra de la palla i hom no vol més ensurts de tot a cent. Així doncs, amb el temps la clofolla de la meva bombolla ha anat adquirint un gruix i gramatge prou important com per poder-la fàcilment foradar. 

Però anem al moll de l’os: ¿com dir realment el que em passa sense que em titllin d’aspirant a Sant Boi o al Pere Mata? Vagi per endavant que no em plau gens fer befa de la follia i els seus detentors oficials com tampoc m’agrada que a hom li atribueixin tares pel sol fet de no voler passar pel tub d’aquesta merda de contracte social, ara mateix estripat, amb tuf d’estat opressor, neoliberal i Gran Germà profundament refractari per no dir anihilador de l’ésser humà individual. Estarem d’acord que, nogensmenys, és necessari sortir i guanyar-se les garrofes però jo ja faig com ens aconsellaven les amables directrius de les nostres autoritats imposades en l’inici de la pandèmia, ara fa un any. Em limito a anar i tornar per cobrir les necessitats tot procurant una interacció social mínima fora de l’àmbit familiar. I si ho faig talment és per no haver de canviar al castellà. Renunciar al català a la meva terra suposa la meva humiliació, el meu enderroc, la meva negació. A partir d’aquí haureu entès que amb aquesta manifestació vaig més enllà de la propaganda per convidar-vos a fer el cor fort i mantenir la llengua tot i haver d’entomar o patir situacions de tensió. Quan de manera clara, matemàticament pregona en segons quins entorns, reps mastegots verbals a les galtes dreta i esquerra que et deixen espaordit la resta del dia; quan per demanar un sou t’has d’abaixar els pantalons, hom no sap quan s’acaba la valentia i comença la covardia, quan acaba la determinació i comença la submissió. Que ja ho sé, que un gra de sorra de cadascú faria la platja però jo de vegades em veig al bell mig d’un temporal de llevant, aquest aponentat, que engega la platja a dida mar endins. De vegades també penso que en lloc d’un gra de sorra en faig un gra massa però llavors em vénen al cap les desafortunades declaracions de Joan Margarit, quan en recollir el Premi Cervantes etzibà per justificar els doblers quelcom com que “les llengües no en tenen cap culpa”. Quina mandra haver de corregir un poeta d’aquest nivell i encara més, traspassat, per haver de recordar que les llengües en territori ocupat no és quelcom innocu sinó l’arma d’un genocidi lingüístic i, per extensió, cultural i nacional.

Procedent i retopat del fet castellà, un cert pudor o basarda ve al meu encontre cada cop que he d’exhibir la fe acrítica del convers; cap recança, en canvi, per expressar serenament que no em veig amb cor de continuar deixant, com si res, les meves empremtes sobre l’arma d’aquest atemptat col·lectiu progressiu i permanent.

D’ara endavant, doncs, la solució ideal que delejo és la d’un teletreball manifestament no existent per a sorruts i esquerps per tal de romandre tancat a mode de Miquel Bauçà en el seu pis del Carrer Marquès de Sentmenat; tan sols baixar a per queviures al supermercat a bon preu del meu bàndol d’apartheid particular.