Balaguer, mon amour. Lleida, c'est foutu!

 Primera visita a Balaguer. Fugaç i no premeditada, en tenia però moltes ganes. Un volt circular, ascendent d’anada, travessant el Segre per un pont dels d’aigües amunt, i descendent de tornada, fent-ho per un altre dels d’aigües avall. Algun racó deixat de banda a dretcient, com la recerca de pipetes d’or, a mode de quadre per penjar i així haver de tornar. Ha sigut arribar-hi, aparcar vora el riu, primera llambregada de situació i patapam, endevinar per fi el perquè de la desgràcia de Lleida. No seré jo qui renti la cara de la pubilla d’aquestes dues viles, ambdues amb estació del Tren de la Pobla -Volem lo Tren. No serà un servidor qui lloï, per fer la gara-gara barata, una ciutat de la qual mai trobo ningú que en parli bé i sempre he volgut saber per què. Si mai he sentit un comentari global en positiu per a Iltirda o Ilerda, ha estat en els casos en què algun conegut havia gaudit com un verro concupiscentment parlant, moment a partir del qual Lleida li esdevenia –mentre durés l’afer- Roma, París o Milà. Altrament tot són peròs a l’hora d’anar-hi a viure llevat, esclar, dels amics de les nissagues locals o el funcionariat. Ves per on, el mirall l’he hagut de trobar a Balaguer.

I és que la capital de la Noguera té una retirança espaterrant a la capital del Segrià; per començar el mateix riu i la disposició i orientació de la vila al seu pas. El Segre, que encara no és l’Ebre, i una església prou imponent a dalt del turó a l’altra banda del riu. De seguida t’adones que aquell indret pogués ser un bon motiu fa mil anys per a, després de bandejar els sarraïns, ensementar i arrelar. El poble aprofità la falda fluvial del turó per engrandir-se al voltant de la plaça principal, el Mercadal, i encara ara podem contemplar i trescar un bon tram de la muralla que protegia el poblat. Per a més informació podeu consultar internet i a la vila mateix, que no voldria deixar-vos sense saber per què Balaguer dóna el “La” orquestral dignament i, en canvi, a Lleida se sent contínuament un canó de so desficiant que emet oscil·lacions en quarts de to.

A Balaguer he alenat l’equilibri i la mesura d’una vila que és el que diu que és, la capital de la Noguera i res més; i poca broma, que alimenten Can Fanga a base de bé. Si a Lleida, per contra, li prens aquell no sé què, que tothom li atribueix i no gosa dir, que vindria a ser la sordidesa, i la divideixes per deu –el quocient aproximat entre la població d’ambdues viles- desvetllem el motiu pel qual passejar per Balaguer encara suposa anar de cames lleuger, batec tranquil i cap ofec. Sabem que la bonança atribuïda a les economies d’escala es capgira amb cruesa quan van mal dades i que, en temps de crisi, a més ànimes aplegades, sinergia de calamitats.

A Balaguer, doncs, disset mil empadronats, no hi he trobat cap terra promesa ni un Silicon Valley amb la poma mossegada, informàtica i argentada, però sí la  platònica, la de la Noguera. És un fet que m’hi he trobat bé i no sé per què, i això no és poca cosa perquè amb aquesta banalitat que els francesos anomenen coup de coeur et veus entrampat patèticament amb hipoteques de trenta anyets, o sigui que algun valor fefaent deu tenir el sentir-s’hi bé, tot simplement. Per acabar-ho d’adobar sembla ser, per raó de l’altitud, resultarien uns quants dies menys de boira a Santa Maria que a la Seu Vella.

Lleida fa figa quant a ser la capital d’una cosa que mai no ha estat nostra: la província. Com la regió sanitària vigent, ésser cap d’una eventual vegueria fins al Montsec, ho aguantaria prou bé; a més, mai no oblidarem que ni les fronteres de l’antiga diòcesi o bisbat ha sabut o volgut defensar. Complicat de refiar-se d’una vila, a la qual li ha tocat capitalitzar un tal territori -assignat per reial decret- que no li escau gens, com ho proven aquests rètols delirants  a l’estació de tren “Pirineus”, com si fossin seus, a hora i mitja o dues de les pistes el seu peu. Acabo aquest diagnòstic insolent, potser d’amor furiós, d’una ciutat amb l’afegit de ser de les poques que té un topònim diferent i fantasmagòric, no sé si per esdrúixol o castellà. Remuntar un prenom o pseudònim malsonant és sempre mala peça al teler per a tot ésser intel·ligent, afigurem-nos-ho per a una ciutat. 

Fem el favor de mirar cap a Ponent, com féu Jordi Pujol amb la foto de la Seu Vella penjada a la paret de la seva cel·la i com ens mostrà Francesc Serés al seu imprescindible llibre “La Pell de la Frontera”. Tractem bé qui ens omple el rebost, que per allà i per baix ens vénen els catalans del futur.

De la feina divorciats

Se n’ha de parlar, i quan més aviat millor, dels temes que couen de debò i piquen en silenci; no pot ser que el corc ens rosegui la vida. Si us pensàveu que després de la darrera onada de decadència moralista, s’havia passat el rasclet pertot arreu, i tots els greuges que afecten l’ésser humà havien estat convenientment tractats i exposats a la llum pública, no és el cas; ens havíem oblidat d’un de ben important, que pot provocar un daltabaix i insatisfacció tals que ens acaba destruint, per fora i per dins, fins fer desaparèixer el brivall que havíem sigut abans. Sembla que parlem de drogues però no, és la feina; la feina de tots aquells als qui no els agrada ja la seva feina. I és que no en parlem prou, del divorci amb la feina. Ens pensàvem que després d’anys i panys de lluita per a l’acceptació i l’assimilació del divorci clàssic sacramental, uns quants supòsits guanyats a l’avortament i la llibertat d’orientació sexual, havíem assolit tots els trencaments de tabús haguts i per haver. Anem doncs amb el primer microassaig sobre el darrer que encara està per assumir: el divorci amb la feina. 

Estar cansat, quan abans no era per res el cas. Haver mal triat des del principi i no poder-ho més suportar. Haver canviat vós o el vostre company. Haver estat novament seduït a l’hora baixa per un bon dot de ribelles quan us havíeu conjurat com a terraplanistes. Les causes són d’allò més diverses però el lector entendrà que igual que amb moltes relacions conjugals, a la feina, on abans hi havia goig, ara hi pugui haver merder. I és ben curiós com és, que gosaríem més aviat divorciar-nos de la parella, pim-pam, que deixar una feina. Ves que encabat no haguem de considerar els diners més importants que l’amort... Quan diem “deixar la feina” no ens referim a canviar d’empresa, sinó assolir l’equivalent d’un trencament marital sense recanvi extramatrimonial, que no és altra cosa que llençar-se al buit que representa canviar de sector professional sense tenir-hi padrins que us assegurin poder surar. De fet, amb el divorci de la parella ens hem ben passat de rosca, trobo. Ha arribat un punt on sembla que acabi de ser quelcom inevitable, un molló pel qual s’hagi de passar per després poder-ho garlar a Llum de Gas tot gargotejant un creixement personal acollonant. El cas és que tant és així, que de vegades el risc és creure que no s’hi pot fer res i voler fins cridar el mal temps. Tanmateix, i aquí rau el meu astorament, amb la feina passa exactament el contrari. Hem assumit cristianament que hem de treballar del mateix, ni que sigui a contracor i desgrat, fins que la pixarada ens caigui gairebé a sobre, en vertical. A pesar que ens estigui desficiant, ens faci la vida impossible, ens anul·li diàriament, continuem endavant. 

Som el que treballem...¿Però amb quina merda de divisa ens hem capficat de franc? Déu n’hi do la força que arriba a atorgar-nos un paper oficial timbrat i expedit de mentida a Madrit per aquell rei emèrit, que presumptament ens obsequia amb l’estabilitat i la por per als propers quaranta anys de cotització per una falòrnia de pensió. Tan sols rellegir aquesta darrera frase i una suor freda em secreta pel front. Em demano què és realment essencial, si allò que el títol, el número de col·legiat i la revista mensual fullejada a l’excusat em diuen que sóc, o el prenom que mos pares m’assignaren en un altre paper timbrat i que de fet, és amb aquest darrer crit que em giro de cop. I si és així, que resulta flagrant com n’és d’important el nom i cognom per sobre d’un càrrec i una formació, voldria saber què diantre ens tindria doncs aferrats a una posició que ja no ens trempa ni com a record.

Al capdavall, m’adono que aquests divulgadors d’autoajuda que etziben atrocitats com “estima el que fas”, són la mateixa gentalla que no vol l’avortament en cap cas ni el divorci car pecats mortals, o sigui, uns desgraciats. Valgui doncs aquest escrit per a tots aquells que en silenci, en aquest moment, senten que la feina els farà emmalaltir i no se’n saben avenir. No trobaran els lectors cap recepta màgica a aquest sentiment fatal, però almenys quedarà traçat per aquí, al núvol, la meva solidaritat i el convenciment que això passa i prou sovint.  

La bombolla literària

 Els lectors més fidels es pensaran que cada cop que em poso a teclejar i deixar anar llast, ho faig empipat amb tot allò que m’envolta. I sempre hi ha una veta de veritat en tota impressió covada de llarga durada. Jo mateix em veig molt sovint com l’entrenador de futbol aquell, el Tigre Creixell, fotent crits a tort i a dret, emprenyat com una mona i amb les galtes ben enrojolades. Em passa per exemple quan penso en la bombolla cultural, amb la seva capa protectora, indispensable per a un ecosistema molt fràgil que es mira de preservar. Alerta però, que la bombolla cultural pot ser tan perillosa per al nostre judici com la bombolla immobiliària ho fou per a la butxaca. 

La cultural és la més externa d’altres bombolles com la literària. Aquesta darrera té la particularitat de ser la més sensible pel simple fet que escriure ha estat –potencialment almenys, deien- l’art més arriscat, amb capacitat de fiscalitzar i fins fer trontollar el Poder com cap altre. Per la seva cruesa, l’escrit i la lectura d’allò escrit podien arribar a suposar una greu amenaça i per tant, la bombolla que protegeix tot plegat mira de ser sempre convenientment vigilada i mantinguda amb més capes de pintura epoxi que la Torre Eiffel. Aquests tractaments la farien prou resistent a tota sacsejada puntual així com resilient a l’esdevenidor. En aquesta bombolla, com tot gremi, sembla que s’hi vetlla per l’interès del col·lectiu, divisa que sempre sona bé. Davant una tal declaració no pots fer altra cosa que aplaudir, és quelcom lloable vetllar per l’interès del col·lectiu. Ara bé, la cosa s’entortolliga quan em demano quin és aquest interès exactament. Aquest interès, ¿és només un de sol, essent un col·lectiu la suma de molts individus i per tant, de molts parers? L’interès del gremi de flequers serà procurar un pa de qualitat i defensar la seva venda en les millors condicions per a tots els seus membres. Un pa que tant se val si és de llenya, d’espelta o integral. En canvi trobo que el gremi de la lletra, per la seva idiosincràsia prou més diversa -i aquí encara més, car malauradament tenim una llengua pròpia a Catalunya, el català- no pot arribar a oferir un missatge unidireccional i inequívoc que agradi tothom. Si tornem a l’exemple dels forners, el pa seria un combustible primari fisiològic, motiu pel qual els consensos seran sempre més fàcils de trobar, car la gana ens iguala per baix. La lletra es troba, per contra, en un estadi de pensament que ja porta força nodrits i fomentats els esperits crítics individuals i per tant, reduït el nombre de participants al preu d’augmentar la dissensió. Sense haver d’aprofundir-hi gaire doncs es veu ja que no deu ser fàcil arreplegar interessos i anhels, ben dispars i alhora païts i treballats. És aleshores que me’n faig creus quan, després d’un temps a mode de satèl·lit fent voltes a la dita bombolla literària, trobo que en general hi ha un discurs imperant prou ben consolidat que és fer veure que a dins seu hagi de ser sempre la Belle Époque, malgrat que a fora se senti remor de ball de bastons. Es vol aprofitar les propietats d’aquesta capa prou ben envernissada contra el rovell –no sé sap ja si a benefici de David o Goliat- i un cop a dins anem fent, aliens a tot allò que passa a l’exterior. Potser hi vaig errat car des del satèl·lit costa el seu interior albirar; maldo per distingir vora uns catorze continents i la mar, sempre amb un gros núvol a davant. Més que terrestre, aquesta bombolla em sembla venusiana, on diuen que la xardor i xafogor són insuportables. Des del meu satèl·lit orbital penso en la Belle Époque, que va tenir lloc a la França de fa més de cent anys, on s’hi devia collonar de valent. Aquí abans del Primer d’Octubre, ara fa tres anys, segur que era quelcom semblant i tots tenim un passat però ara voldria adreçar-me a la bombolla literària i demanar-los què s’hauria de fer exactament, d’ençà que ens van hostiar? Publicar tifes grogues amb llaç, que algú miri d’escriure bé i en bon català i que Déu tampoc li’n don Glòria, o fer servir el potencial de tota una literatura i cultura per a contribuir decididament, i contra els elements, al foment i adquisició d’una consciència nacional?

País ben gran

 Cantava Llach: “El meu país és tan petit que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí” . Quanta raó, si no fos perquè és per estar-ne ben tip ja d’aquesta divisa, esdevinguda lema al més pur estil processista. Tothom s’ha acostumat a dir que el nostre país és xic, sigui amb posat neguitós, sigui amb agror; el plany tot el dia a la boca, com per dir que si Catalunya fos més gran ens aniria, de ben segur, molt millor. Tot plegat és d’un derrotisme que fa feredat i que no fa més que cridar a la calamitat. Difícil d’esbrinar d’on surt la tendència d’emparentar els adjectius “petit” i “dolent”, quant al país es refereix, malgrat allò que diu la dita “en el pot petit es troba la bona confitura”. D’aquesta petitesa nostrada inserida en vena, en podem donar fe amb tot un ventall d’arquetips, prou estesos i no excloents, que passem a exposar tot seguit:

Per a alguns és meridianament normal que el país els resulti petit car no es mouen de Barcelona o el seu voltant; a tot estirar s’atansen a algun altre municipi de l’àrea metropolitana circumdant i ja se senten -com deia Capri- més perduts que un turista a L’Hospitalet. I això no va de classes car aquí podem incloure tant les populars com els sectors acabalats amb llançadora voladora a la Cerdanya o l’Empordà.

Per a uns altres, Catalunya es redueix als pocs indrets on la vida els ha portat inopinadament i poca cosa més; gent grisa a qui tant els és viure aquí com a Txapultepec mentre tinguin internet. I ves que en tenim, de valls, turons i serralades; gorgs, cingleres i obagues; garrigues, barrancs i fondalades per trescar, xalar, patir o trobar l’hereu, pubilla o damisel·la que us farà enfollir.

No oblidem tampoc els hispanocentristes, majoritaris, entestats a comparar-se amb la resta de l’estat, com si aquell trencaclosques delirant, amb la Pepa inventat i mai de la vida soldat, fos la mesura de totes les coses. 

Així mateix, cal esmentar el col·lectiu benestant que considera el país petit perquè el veuen com un marc superat; imperialistes de capital de gran abast que quan dormen no se’ls hi fa mai fosc, agafen molts avions aquests homes i dones de món, arribats sembla ser tant a dalt que el dia que gosen trencar la seva bombolla han oblidat de parlar en català. 

Per acabar ens queden aquells ciutadans que conceben Catalunya de manera robòtica com el territori determinat per l’autonomia actual i ves per on, aquests tenen raó de considerar el país petit, exactament com la seva ment, com la presentadora del FUCKS, que considera imprescindible disposar d’opinions foranes, sobretot de madrilenys.

Addenda i menció especial per a les personalitats catalanes, il·lustres o notables públicament, que en algun moment han necessitat saber què era romandre a tocar del poder real i per tant, l’opció més fàcil fou canviar de jaqueta i anar-se’n amb els del costat, primer trampejant per després fot-li que encabat tothom ho fa. La tirallonga de noms coneguts en democràcia no té aturador. Llur nova adscripció nacional, estrafeta en tant que motivada per l’ànsia de vanitat o calers i no pels sentiments, els genera seriosos maldecaps en l’àmbit psicològic privat, tractant-se com és d’una traïció i negació d’un mateix. 

A l’inrevés, emperò, i per animar el relat, un petit grupuscle hem fet el camí invers; notables anònimament i vinguts de castellans. Guaita, nosaltres sí que sabem què ha estat viure apoderats, parlar en llengua guanyadora i jugar a primera a tothora. Tanmateix la nostra adscripció actual és desinteressada, masoquista, sí, però ben volguda; aquella que emana de l’edat adulta, quan ja no t’importa rebre i si cal amb gas pebre, de les vegades que t’han arribat a donar gat per llebre. 

Malgrat tot plegat, doncs, sort que encara n’hi ha qui veuen clar que aquest país simplement, d’aquí que passem avall, no ens l’acabem; que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó ens explotarà el cap de tots els llocs que encara hem de trepitjar. Per a aquell qui es vol català, Catalunya no pot ser mai més excusa i vergonya sinó motiu de lluita i oportunitat.

De la represa i els mestres

 La represa. Però la represa de què? No recordo haver deixat res a reprendre que no fos un esborrany a cadascun dels ordinadors que acabo trobant, de propietat o manllevats. Se’m fa difícil no obrir arreu el processador de text i atacar l’abisme existencial que suposa veure-hi cada cop la pàgina en blanc. Avui, per exemple, l’he tacada amb la represa d’enguany; Sant Tornem-hi amb la represa de les presses! Com sempre a les acaballes de l’estiu, un bon nombre de sobreentesos transiten pels nostres posats a mode d’inici de temporada que, si més no, és un fet per als infants i ados estudiants. Ells poden dir de bon grat que una nova porta sensorial se’ls obre sempre a davant en aquestes dates. Es visualitza molt bé en el seu cas, canvis de cursos que comporten nous companys, professors, fins i tot un nou centre educatiu, etcètera. Podríem continuar amb exemples com els que acabo d’exposar però em sembla que encabat tot plegat deu ser cosa de l’edat i prou, car en el mateix escenari no m’imagino als professors particularment exultants en veure els rostres nous de la xicalla arribar, per començar de nou.

Vet aquí doncs que no em queda una altra que plànyer els educadors coetanis que han de fer el cor fort davant la constatació flagrant de regressió, encarnada en la mala educació paternal transmesa a cada nova lleva de jovenalla. Seran ells qui hauran de tirar de veta de fons d’armari deontològic vocacional -d’una manera que a servidor li sembla heroica- per alhora assimilar els successius nous codis comunicatius, apareguts ja mai més al carrer sinó al núvol, i mirar de salvar dia rere dia l’únic fil que relliga mestre i alumnat que és la llengua, desdenyada, interferida, viciada però ben viva segons els xitxarel·los de sempre perquè a pesar de tot -segons ells- no deixa de fer-se servir. No parlarem de l’antic català i actual catanyol, perquè ja ho fem prou i perquè no cal si allò que diré és que sigui la llengua que sigui i, sense haver-ne impartit ni a classes assistit, em fa l’efecte que la llengua no es belluga prou, ni a classe ni enlloc. Impressió ben covada de tenir totes les eines comunicatives a l’abast, i tanmateix posats a deixar de fer ens hem acostumat fins i tot a deixar de saludar a qui passa pel costat en un espai tancat. El perquè és la por a ser robats, ves, a prendre mal, potser. No hi ha gaire apetència a dir-se coses, és la realitat; jo mateix estic per desafiar la llei i la butxaca per començar a fumar, només per demanar foc a tort i a dret i mirar d’assassinar el reflex antisocial que ha esdevingut una metzina més letal que la nicotina. Si parlar per parlar suposa arreu un maldecap i no un goig de sociabilitat, ja m’afiguro que entre alumnat i professorat les relacions no deuen ser tampoc una meravella.

Així doncs parlar de represa podria derivar perfectament a represa de pèl si, a sobre, el personal docent ha de fer front a l’aplicació de les mesures del covirus-denou, com a primera línia d’avantguarda, tractat com a cobais sobre els quals contenir la rauxa d’una societat volgudament poruga des de dalt. Conillets d’Índies d’un sol ús, fungibles, consumibles com fusibles; aquell qui peti serà convenientment bescanviat a preu establert segons les lleis de demanda colossal i oferta precària llastada del mercat establida al butlletí oficial. M’haurien de dir què hem de reprendre exactament, el fer veure que hi posem ganes o el fer veure que no ens assabentem de la barra i negligència dels desgovernants a l’hora de parlar d’educació amb totes les garanties, mentre creen cortines de fum de duro aberrants sobre la religió d’Avicenna i Averrois, per tal de despistar el personal. De vegades volent ajudar l’acabes espifiant però des d’aquí només volia acabar desitjant tota la força i sort als nostres mestres, com abans ha estat el cas amb els nostres metges. Sort que, vosaltres mateixos, sabedors sou de la vostra importància real i no cal que cap pelacanyes vingui a fer-vos la gara-gara a la sortida i després ja us han vist prou.