La doble línia contínua

Doble línia contínua sobre una carretera de doble sentit. Un calfred et recorre el cos de cap a peus. T’aconsello t’asseguris que no hi ha un trajecte alternatiu raonable de cap de les maneres. Si és el cas, i doncs, per pebrots hi has de passar, et recomano que triïs un horari raonable, és a dir, quan el consum de drogues en el veïnat és presumiblement menys freqüent. En aquest sentit, fes-ho només entre la sortida del sol i migdia en dies laborables. Durant el cap de setmana i festius millor que ho deixis córrer, de debò. Si vas en bici ja no cal ni pensar-hi, no hi passis mai, ni que el voral sigui de l’amplada d’un cotxe. Hi ha doble línia contínua perquè van posar-ne una de sola i no hi va haver prou. Aviat s’adonaran que la segona línia tampoc no farà el servei. Pintura viària acrílica i doble component segons normativa de Foment. Amb dos línies contínues pintades és que aquí passa quelcom estrany. Passa que s’hi mata gent. La doble línia és la visualització més clara que el de Dalt o el de Baix volen venir-vos a buscar abans d’hora i, per tant, si no hi ha més remei i, del fet de passar, en depèn el vostre pa de cada dia, no estarà de més pensar si ens interessa canviar de forn de pa. La carretera, símbol del progrés i la comunicació, esdevé en aquest tram fatídic, símbol de la mort, del patiment, del dolor. Una mort anunciada i per tant, frustrant, patètica, humiliant i ignominiosa. L’aproximació a la doble línia és el mateix que comprar un grapat de participacions de loteria per aspirar a protagonista de les seccions de successos o obituari -si sou de bona família- a la premsa de l’endemà. Les carreteres demanen una atenció constant i molt d’amor, exactament com un nadó, de part de l’usuari però també de part de l’explotador i de l’administració.  En cas contrari, el negre va amarant progressivament la superfície del tram de doble línia de la via i va impregnant tot allò que hi troba a sobre. Un fade to black progressiu i basardós on el punt negre ja no té marxa enrere. La nit, pitjor com més fosca, afavoreix les condicions de contorn per a una tragèdia. El color negre s’imposa com el color habitual de la ceguesa, sensorial o cerebral, tant se val. La doble línia blanca -a la carretera o al lavabo- excita els assassins i en comptes de percebre el perill, ho creen ells mateixos i escapcen les vides dels altres.  Ara, a sobre, hi han col·locat un cartell informatiu amb la frase “TRAM DE CONCENTRACIÓ D’ACCIDENTS” i tu cada dia has de passar per aquí. Em pregunto quina culpa tens tu que el teu forn de pa diari estigui a l’altra banda d’aquest cartell patrocinat per la funerària local i t’estiguin recordant el teu final amb aquesta sorna. Una veritable esgarrifança que sents cada dia anant i tornant per guanyar-te el pa, sabent que t’estàs jugant la pell concretament en l’indret aquell, amb gran risc de poder creuar-te amb un tros de merda negatiu, esclau de línies blanques, que de ben segur hi donarà positiu. La vida doncs, no deu valer tant tot veient fins a quin punt es deixen certs elements de banda, a l’atzar o a la intempèrie. Un punt negre es constata però també s’origina, no ens el trobem de la nit al dia. S’origina perquè s’ensuma sempre, com un refredat, i malgrat tot no es fa allò que cal per eliminar-ho de soca-rel. S’hi ha de matar molta més gent per anar avançant esglaonadament i sense presses en la seva eliminació. Altrament no s’acceptarà la inversió econòmica realment necessària, d’uns quants zeros a la dreta, i el funcionari obedient i responsable pot perdre la feina si estira més el braç que la màniga a esquenes dels seus superiors. Així doncs, per començar, d’una línia en passarem normalment a dues. Un sinistre mortal més, i de dues línies cap a dues línies separades quaranta centímetres amb una trama de ratllat zebrat al mig, de resultes escurçant l’amplada de vorals per tal de no perdre amplada de carril. Un sinistre mortal més, i d’aquestes franges obliqües al mig passarem després a uns relleus i petits captafars “ull de gat”, a banda i banda de la zona central, per mirar de fer més visible a la nit i fer nosa si els pneumàtics trepitgen la zona de perill. És clar, com ja  hem dit, anem a sinistre per cada canvi de concepció del vial. La penúltima decisió serà efectuar un abalisament central ben present mitjançant unes fites verdes anomenades H-75 reflexives -dites en l’argot del gremi “sevillans”- al bell mig de la separació de sentits, que aniran a fer punyetes abans ja del cap de setmana. Ara, per acabar-ho d’adobar i com a darrera mesura, acaben de posar un radar. Amb aquest radar tindrem un element molt útil per analitzar el proper sinistre car es podran traçar de millor manera les causes de les properes morts, paràmetres com la velocitat exacta en el moment clau del xoc a venir. El nombre d’accidents a la carretera és un dels millors baròmetres de l’estat de salut de la societat, perquè fan palesos alhora els comportaments de més baixa estofa individuals i col·lectius, dels usuaris i de les administracions. Estem reculant a tots els nivells, assumim amb massa naturalitat tant la presència de punts negres com els accidents resultants. El nostre reflex ve a ser pensar que sort que era un altre conductor i no jo qui anava en aquell cotxe, o sort que no em vaig creuar amb ell. Han enxampat un conductor conduint doblant la velocitat màxima permesa no sé on i en fem espectacle gratuït; ara mateix hi surt la seva foto en forma de notícia, a la tele al 324 cada mitja hora durant tot el dia. S’hi aprecia prou bé que es tracta del Miki, -hòstia, el Miki!- car estàs segur que és el seu cotxe, i guaita el fill de puta com ha pogut esdevenir així famós al més pur estil quart d’hora de celebritat d’Andy Warhol. 324 continuarà pensant que el tractament de les seves notícies és l’adequat i tu, per la teva banda, ja t’esperes el Miki d’aquí una estona al bar. En arribar demanarà fer zàping i que li posin el 324 per tot seguit pagar una ronda a tothom explicant-vos fent-se el milhomes com li han tret els dotze punts de cop i com s’ha quedat sense permís però que, au va, ni sentir a parlar de deixar de conduir! Els punts negres no només es troben doncs a les nostres carreteres. La taca negra de la mort s’ha estès pels cervells i cors de tots nosaltres. De tots. I per això darrer no hi ha doble línia –a la carretera o al lavabo-, zebrat, relleus, ni autovia o circumval·lació que ho arregli.

Vull fugir d'Europa

Quin desencís, el del bo d’en Ludwig –Beethoven, pels amics, i sense el “Van” a davant- amb Napoleó Bonaparte! El compositor de Bonn tenia pensat dedicar-li solemnement la seva Simfonia Heroica, quan va saber que el militar francès havia gosat utilitzar els nobles principis de la Revolució per a coronar-se Emperador i partir a la conquesta del continent. El cas és que dos segles després sembla que no vulguem deixar en pau el genial músic, de ben segur removent-se encara ara a la tomba, tot veient com s’utilitza la seva meravellosa “Oda a la Alegria”, de la Novena Simfonia, com a himne d’aquesta cort de vividors panxuts i malalts de ciàtica. És per tot aquest panorama lamentable i penible que vull fugir d’Europa. Europa és un geriàtric. Europa és la targeta rosa per entrar al Metro de Barcelona. Europa són els viatges de l’Inserso, on no t’has de preocupar per res i t’ensenyen llocs bonics, explicant-te històries bona part del dia majorment tancats a l’autobús i oferint-te bé de dormir i menjar, ep, això sí, sempre que no canviïs el programa al guia i t’adaptis escrupolosament a allò que et proposen. Ara mateix Europa nom posa gens calent. I nosaltres, els ciutadans europeus, som Europa, en conseqüència em fa l’efecte que nosaltres tampoc posem calents a ningú. Aquells que volen venir aquí són gent dels pobles africans hereus de les nostres colònies, o els sirians, en definitiva, o gent que fuig de les putes guerres –on Occident, no tenim mai la culpa- o bé gent a la qual hem inoculat de tal manera el nostre imaginari de prosperitat i benestar, després de generacions d’ocupació i repressió colonials, que no els hi queda una altra que somniar amb l’antiga metròpoli, jugant-se els diners primer i la vida després a la Mediterrània o a les nostres fronteres. Marxar de casa obligat per les circumstàncies és sempre la darrera opció i per això em petarà el cervell pensant que volen fugir de casa seva per venir aquí, on a mi em fa vergonya viure. Durant una breu estància a Bamako en 2014 vaig llegir un anunci a plana sencera a la premsa local, en  francès, que deia: « El Dorado no es troba a Europa, el Dorado es troba a casa teva ». De ben segur que l’anunci havia estat patrocinat des de les potències europees amb una clara intencionalitat, però el fet és que tenien raó quan deien que  el Dorado no era a Europa. És veritat, aquí només compten els diners i l’ètica, si és que en tenim, la tenim per norma general al forat del cul. La moral col·lectiva fa esglai de només comprovar les notícies més vistes, els programes més vistos o els subjectes que són tendència actualment. Sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana a Twitter es mostra la nova moda a les discoteques de capvespre per als adolescents i que es diu “perrear”. No comment. Tanmateix a aquest anunci del diari malià del que parlàvem li faltava dir tota la veritat, que no era una altra que confessar que el Dorado tampoc era casa seva, ni molt menys. Esmento Bamako com ens podríem referir a qualsevol altre indret, per exemple Khartum, testimoni d’una matança aquest mateix 3 de juny de la que potser no us heu fet ressò. Si no són guerres –sempre de tercers- són “conflictes” relacionats amb la religió o la injustícia social, dèficit sanitari o educatiu, pobresa endèmica o la manca de desenvolupament personal i oportunitats, que porta associada una mínima necessitat material que no arriba mai a assolir-se. Vinguem d’on vinguem, doncs, si allò que busquem és el Dorado, ho tenim magre en un moment en què ja s’han cartografiat absolutament tots i cadascun dels racons del planeta, i el Google Earth t’ha fet la foto d’aquell lloc amb el qual somniaves com seria, i que ara ja ho pots veure ajagut al sofà de casa. El veritable Dorado no es troba avui ni a Europa ni on Europa té encara posats els seus tentacles, vaja. Ara mateix som un virus o més planerament, fem pena. Una bona part dels anglesos ho han detectat des de fa temps i volen aprofitar la seva condició d’illa i la seva lliura esterlina per fugir cames ajudeu-me, havent-nos fet el favor a tots com a mínim d’obrir la caixa de pandora i començar a parlar-ne sense embuts. Jo ara mateix no puc tenir més que enveja dels amichs que decideixen tocar el dos i provar sort lluny d’Europa, perquè s’estan avançant a l’hecatombe. Visionaris anònims, els millors, veritables canaris a la mina. Almenys espero que alguns d’aquests agosarats m’oferiran un llit durant tres dies quan hagi aterrat properament havent fugit a corre-cuita de la zona zero. Tres dies i després m’espavilo, ho prometo perquè, segons he sentit al programa de TV “Sálvame”, tres dies és el temps màxim on els amichs poden conviure-hi junts. Que la vella Europa ha estat referència i pol d’atracció durant molts cops ho sap tothom, no tot han estat pestes, guerres o fer llàstima, ara. Si algú va escriure una cançó bonica dedicada a Europa va ser el binomi Carlos Santana i Tom Coster en 1976, i va ser així perquè no van pensar de cap manera en nosaltres per compondre-la, li van posar el títol quan ja estava enllestida. Tanmateix, l’Europa que tocava Santana amb aquelles notes sentimentals, sostingudes i interminables, era encara aleshores i malgrat els efectes de la crisi del petroli, la d’un continent en ple creixement i ple de possibilitats. Avui en dia, 40 anys després, el vell continent fa massa temps que va culminar un període de creixement i bonança macroeconòmica -des de les postguerres, a occident, i des de la caiguda del mur, a orient-. És un fet que som en caiguda lliure econòmica i humanística, ja fa temps que no s’escolta la darrera nota de la guitarra de Santana ni als fils musicals de les bodes ni a la consulta del dentista, havent-se esllanguit per sempre, i com el subtítol de la mítica cançó puntualitzava, la Terra encara plora i ara, a sobre, el Cel també. Si encara sou prou joves per no haver acumulat prou llast a les vostres vides, prepareu-vos i marxeu ben lluny, campi qui pugui, però lluny del vell continent. Feu un petó als pares, que ja tornareu al Nadal. Això en pocs anys serà una presa trencada, com Aznalcóllar, com Brumadinho, ens arribarà tot el fang llefiscós com la lava del volcà Kilawea. Brussel·les, la plaça aquella on es troba l’edifici de la Comissió Europea em fa tanta basarda com la Plaza de Oriente de Madrid, naftalina, moqueta i ofec. Quina culpa tenen els pobres belgues i els ciutadans de la seva capital de conviure i que els identifiquem amb tot aquest núvol tòxic. Primer mantra: s’ha de mantenir en peu la Unió perquè és l’única manera d’evitar que ens fem la guerra, diuen. Caram amb l’argument de la por. Segon mantra: hem de convergir vers una federació d’estats, diuen. Amb aquesta frase hem introduït el processisme^TM, que com veiem, no és un producte exclusivament català. Tercer mantra: sense Unió no hi ha Schengen. Amb aquesta darrera, triple de Iturriaga. Brussel·les o Estrasburg, plenes de polítics que han fet dels vols d’avió de dilluns a dijous i el bon vestir la seva raó de vida. No els hi diguis res, els has de donar en tot cas les gràcies per la seva tasca car treballen i dur per a tu. Gràcies a ells el 100% de l’energia és verda i segura perquè s’han pres les mesures més adients, segons ells. Tots els cotxes són ja elèctrics perquè s’han pres les mesures més convenients, segons ells. El català és idioma oficial a les institucions europees perquè, segons ells, s’han pres mesures perquè això sigui ja un fet. Tothom té un salari mínim digne perquè s’han pres mesures, segons ells. Els pescadors, agricultors i ramaders poden viure d’allò que produeixen sense problemes car s’han pres les mesures oportunes. El problema d’Europa no és haver arribat a un grau de mesquinesa insòlit. El problema és que nogensmenys, amb aquest bagatge, ens creiem amb esma de donar lliçons als altres pobles i utilitzar la nostra història interpretada com una disfressa neta i polida per creure’ns superiors. Haver estat bressol de les civilitzacions grega i romana no ens dóna dret a alliçonar ningú, precisament per haver estat el bressol del millor i del pitjor, en forma de bigoti fi i curt. Jo tan sols voldria que no ens arribessin mai més les mateixes ganes de tocar el dos que aquells que volien prendre l’avió a la pel·lícula “Casablanca”, per fer escala a Lisboa i d’allà cap a Amèrica. Un altre cop cap a Santiago, Montevideo, Buenos Aires, DF, Estats Units. Potser que ja no es diran així els nous indrets per l’esperança i la salvació. Potser que s’estan dient ja o diran Sidney, Manila, Kuala Lumpur, Tokyo, Taipei, Seul, Auckland, Mumbai, Calcuta i un llarg etcètera perquè Àsia i Oceania són, afortunadament, encara prou grans per provar sort en tant que expatriats europeus. Certament, cap lloc d'aquest és idíl·lic com també és ben cert que quan vius a casa dels altres els seus problemes no et fan tant de mal i es pot anar tirant anys i panys sense ofegar-se. Es pot sobreviure més temps al cinisme com a convidat de l’esperpent que com a propietari. L’apocalipsi no són ja les guerres amb armament, ni les cibernètiques, ni el canvi climàtic, ni la repressió i el seguiment per control remot a la carta de l’individu. No. L’apocalipsi és la nostre pèrdua absoluta d’humanitat –humanisme, segons Gil y Gil-. A les portes de què els robots humanoides esdevinguin amenaça, nosaltres sols estem mutant de persones a robots. Europa, ben asfaltada, bon aparador malgrat tot, és ara el terreny del no pensament, de la no creació, del no risc, del no moviment. Europa està negant en aquests moments el riu d’Heràclit i el moviment perpetu terrestre i universal. Europa, autèntic banc de proves en aquest moment del fenomen més bèstia de regressió de l’ésser humà, on s’ha encetat el procés d’esborrat del concepte “ésser hum...”. Com hem esmentat, el seu catalitzador és la por, a tot i a tothom, pilota endavant sense fer-se les preguntes que calen. Deixem-nos, europeus, de creure’ns destinataris, missatgers o hereus de res que ens les estan cardant per totes bandes i ens han volgut fer assimilar per defecte la nostra condició d’europeus a la nostra pertinença a la Unió Europea –o Alemanya-, element aquest totalment i perfecta contingent si volguéssim. Violinistes del Titànic que estem fets, tots tan endreçats i engreixats. Si em quedo molt més temps aquí no tindré més remei que aprendre a parlar alemany i no em ve gaire de gust ara, la veritat, aprendre’l. I és que diuen que per comprendre profundament les motivacions dels teus opressors has de parlar bé les seves llengües maternes, això a més de continuar integrats dins del seu fus horari. Ves per on, un cop amb el castellà i el francès a la saca, potser que traiem a passejar l’anglès per escampar la boira ben lluny, abans no acabi aquest post deustch sprechen! Qui em vol acompanyar? Últim, fulla ! 

Rock in Trio: The Police

Si els trios inflamen sovint els esperits i la imaginació quant als aspectes sexuals i amorosos, no és menys veritat que en música esdevenen electritzants i igualment trepidants. Els trios són la mínima expressió, el mínim comú denominador de com es pot jugar a la música. En essència comprenen una bateria, un baix i una guitarra. La bateria proporciona el ritme. El baix, que complementa el ritme i sustenta i dibuixa l’harmonia, i la guitarra –o teclat, emperò, no tan habitual- que afegeix color tímbric i harmonia a parts iguals alhora que melodies, si s’escau. La veu, que haurà de ser proporcionada per alguna d’aquestes tres ànimes, ja amb nòmina instrumental assignada, serà la cirereta o la creu del líder del grup, un primus inter pares. Hem de tenir sempre present que qui canta és el líder perquè la veu i el llenguatge pels éssers humans vol dir sempre alguna cosa més. Si es dóna el cas que qui canta és el bateria, doncs en directe haurà de deixar estar la bateria, com va haver de fer Phil Collins amb Genesis sense Peter Gabriel, car no et veu ni ta mare darrere la bateria. Un trio pressuposa sempre haver de suar la samarreta i pencar molt dur. No hi han reforços, no hi han afegits ni guarnició. No hi ha massa sonora, cortines de so, de fum o cascades de cap mena que et cobreixin d’una eventual errada o pèrdua d’oremus, la caiguda als inferns estant del tot ben garantida. El silenci, entès com l’absència de so, és el monstre d’un trio. Un trio de rock és doncs, una declaració de principis. Només el fet de voler formar-ne part i voler tirar endavant ja diu molt d’aquests avesats músics. Tota formació d’aquesta mena demana nivell, has de saber tocar, però el que vol dir “SABER”, amb majúscules. Has de confiar plenament en els teus dos companys perquè tenen exactament el mateix nivell d’exigència a assolir que tu, és el trenta-tres per cent aquest periòdic infinit, que mai suma cent, doncs ja tenim aquí la màgia del número imaginari sobre la taula a intentar traslladar-lo analògicament, el més fidelment possible a la realitat. Has d’estar compromès, estat d’esperit imprescindible per assolir una cosa molt difícil en rock en viu i en directe, que és la concentració. La concentració demana exercici però sobretot voluntat. Vet aquí la fragilitat d’un trio, on tota mancança en aquest aspecte serà cruament exposada en públic. En els enregistraments, rai. Parlem més aviat de quan tu vols declarar a la plaça pública i als quatre vents que ets un trio. Quan vols declarar que tu estimes que seràs capaç de fer arribar el teu missatge i fer vibrar el teu públic amb un o dos músics de menys que el que fa l’altra gent de manera més habitual. Si parlem d’un trio amb l’afegit d’un cantant també té el seu mèrit, però en menor mesura car el cantant fa automàticament i natural de frontman i, com a conseqüència, d’imant de les mirades –doncs, o està de bon veure o bé atreu clarament d’alguna manera, o sigui, amb un doll de veu- per tal que els altres puguin treballar més discretament. En tot cas, Déu n’hi do també si amb un tres més vocalista vols fer soroll i mantenir el públic interessat amb bons arguments. Podríem continuar parlant de trios en general i nogensmenys, el millor sempre és un bon exemple. Per tant, no val la pena continuar parlant-ne platònicament i etèria, en mode sexe dels àngels, quan tenim a The Police. La dissolució oficiosa però no proclamada mai oficialment -ni tan sols durant vuit segons- d’aquest grup britànic l’any 1984, suposa la fi de tot allò que podia donar de si el rock. I bé que han passat coses després molt interessants, però la puresa ja no ha tornat a arribar al màxim exponent com en l’any 1984, nom del disc de Van Halen que també representa un bon exemple de trio més cantant i de per què aquest any suposa un punt i a part. 1984, com la novel·la icònica publicada l’any 1949 de George Orwell. 1984 és en certa manera l’any frontera que lliga el que anomenem passat amb la manera que tenim de viure ara. Evidentment, a la península ibèrica anàvem més endarrerits i tots els canvis ens arribaren mesos i anys després per entregues, però ja teníem una idea en tot cas d’allò que ens havia d’arribar tard o d’hora, sigui amb les notícies de l’estranger en TV de dos canals, ràdio FM-AM-OL-OC o premsa escrita, o llegint el “Muy Interesante”. En 1984 es confirma la distribució en massa del CD, que estintola la viabilitat del sistema binari per fer més simple –no millor- les nostres vides. És el principi de la MTV i de l’embranzida del vídeo a casa -Betamax, VHS, 2000- que representen el principi de l’audio-visual de masses al negoci musical, i per tant l’inici de la tomba de la música com a ens autònom. De fet, la cançó Video killed the radio star, del duo The Buggles, ja presagiava tot això molt bé a principis de la dècada. És també aleshores quan la qualitat d’emissió de les comunicacions via satèl·lit esdevenen plataformes que permeten la difusió en temps real a enormes masses de població, pensem en Live Aid que tindrà lloc l’any següent i totes aquestes històries. L’any 1984 tens a Laurent Fignon guanyant el seu segon Tour amb retransmissions en directe des de la carretera des de ben feia poc –Fignon, que en realitat era Sting pujat a la bici amb ulleres paravent, perquè aleshores Sting podia haver anat tot sol a la Lluna i tornar-. Va ser el 1984 que tota la NBA sencera s’adonava per primer cop que també sabíem jugar a bàsquet a l’altra banda de l’Atlàntic, i m’aturo aquí perquè ja heu entès que els que no heu viscut allò us heu perdut el millor que l’ésser humà podia donar de si mateix sense ordinadors a les seves llars ni a les seves vides. De fet 1984 és l’any del naixement del Macintosh. Crec que val la pena aquest incís per fer encara més palès que era aleshores precisament quan l’efecte d’un trio de música i prou –sense més additius que la seva música- va poder arribar a fer aturar la Terra i fer-la fins i tot anar a l’inrevés, com va ocórrer durant la gira de l’àlbum Synchronicity. La idea que The Police seria trio o no seria, la va tenir el seu membre més adult, el guitarrista Andy Summers que tenia ja aleshores l’edat de Crist i un ofici reconegut al món musical. L’home ja havia tocat a tot arreu amb tothom, havia viscut unes quatre vides pel cap baix i tenia molt clar cap on volia anar. Home d’una intel·ligència, sensibilitat i inquietuds himalaienques –excel·lent fotògraf per cert- , va veure ràpidament que el també ros aquest que cantava amb el baix era bastant cabut, seductor i una força de la natura i així mateix, el bateria, un altre ros i més jove encara, era directament un animal. Havia trobat material noble d’una immensa qualitat i com els agrada als arquitectes, va estimar convenient no mesclar aquests materials nobles amb revestiment de segona, de la mateixa manera que a un Dom Pérignon no li afegiríeu mai gasosa. Imagineu per un moment allò que el bo de n’Andy va haver d’enginyar per fotre a fora l’altre guitarrista que hi era abans que ell. De fet, Sting a les seves memòries reconeix el fet que Summers va esdevenir un autèntic torracollons fins que es va endur el gat a l’aigua. Aquest ego dels músics és quelcom deliciós, una autoafirmació de les teves possibilitats que deu ser fins a cert punt orgàsmic, pur National Geographic. I és doncs, amb aquesta llibertat de moviments que els dos primers discos de The Police han arribat a ésser el que són, un paradigma d’allò que vol dir en música l’efecte sinèrgic –no lisèrgic-, com a més que la suma dels seus components. Aquests dos primers àlbums, Outlandos d'Amour i Regatta de Blanc, representen una raó per no tallar-se mai les venes si no t’asseguren que a l’altra vida podràs seguir escoltant-los. Evidentment, que els  tres següents treballs de llarga durada tenen progressivament més arranjaments de tota mena i la incorporació de teclat, amb cançons cada cop més elaborades. Tot té una lògica espatarrant però em fa l’efecte que molt crua aleshores. Andy Summers, vuit anys més gran que Sting, tenia les idees musicalment massa clares i havia aconseguit que la seva guitarra esdevingués primordial juntament amb la veu de Sting i els ritmes de Copeland, de tot allò que el grup havia de dir. Tanmateix, Sting, enorme compositor es trobava en una fase de desenvolupament artístic exponencialment accelerada. Necessitava, com tothom a la seva vida, veure fins on podia arribar. Era totalment normal començar de mica en mica a estar en desacord amb Summers. Sting anava pujant el Tourmalet a l’alçada de La Mongie i l’altre estava ja coronant buscant-se el paper de diari per ficar-se’l dins del jersei i afrontar el descens a Luz-Saint-Sauveur. Un cop copsada la tipologia d’aquest xoc de trens, si aquest estira i arronsa va durar més de tres anys, na fe de Déu! S’hi van ajuntar tres músics alfa, perquè no oblidem el bateria, que se les tenia de ben bones amb Sting, i viceversa. Ja m’imagino un bateria com Copeland, que mai no ha pogut romandre com a simple suport rítmic, incapaç de repetir més de quatre compassos el mateix patró sense ficar l’accent i Sting etzibant-li tot esverat: -Steward, vols parar de fer aquest puto retruc i deixar estar els platerets ? La bateria, aquí, la vull quadrada, m’entens ? Quadrada, que la gent no sentirà bé la lletra.-I l’altre responent-lique quadrada, la que hi té ell, ben amagada. Aquest tres anys llargs -des d’entrat 1980 a principis de 1984- no en sabrem mai prou, però ho trobo un exemple de tolerància i reconeixement del teu soci o company com cap altre i a sobre, dins de la voràgine de sexe, drogues i rock’n’roll. Es van descobrir tots tres, es van detectar i reconèixer entre ells com massa bons per poder gosar matar la gallina a la primera contrarietat, tot i que els drets d’autor fossin en una bona part pel compositor en cap, Sting. Quina qualitat la dels dos músics no compositors titulars per tal que el compositor en cap també vulgui aguantar. Hi ha hagut grups d’anomenada però sempre penso que en intensitat de fenomen de masses i influència cultural en moment present –la derivada de la derivada en l’imaginari col·lectiu per a la posteritat-, The Police representa la continuïtat de l'efecte Beatles-Rolling Stones-Led Zeppelin en aquest aspecte. Després el desenvolupament, com hem dit abans, de la tecnologia audiovisual va fer que amb la mateixa feina poguessis arribar molt més lluny –U2 van ser els dignes successors naturals- i per tant, jo entenc que l’esforç  de músic de gira com l’hem entès sempre va arribar al seu màxim exponent amb The Police. Només cal veure el seu calendari de gires 80/84 i m’entendreu a l’instant. Abans per aconseguir plenament un mercat i conquistar el món havies d’anar necessàriament a tocar al lloc, al Japó, al Brasil, a l’Argentina, etc. Les gires mastodòntiques i més extenses grans fetes després per altres grups responen ja a la inèrcia de la industria musical, deutora de la dinàmica encetada per aquest tres rossos i a la millora tecnològica, que la hi va haver clarament, amb un altre nivell de so, llums, transports i logística. Resulta complicat de dir que algú va aconseguir igualar i depassar aquest nivell de penetració popular en sentit literal i figurat, només amb la música. El meu respecte a la trajectòria posterior individual de tots tres components, Sting, Copeland i Summers, car ells mateixos ja sabien bé que mai no tornaria a ser el mateix. Cadascun d'ells ho ha anat sabent més tard o més d’hora, segons ha anat tenint temps lliure després de dir la seva, car n’hi havia un dels tres que tenia moltes coses encara a dir. Voldria acabar aquest article de la millor manera que és recomanant la seva música. Al canal Youtube trobareu els assajos –rehearsals- que l’equip que assistia al grup va considerar convenient enregistrar amb data febrer de 1984 – ni que fos en instrumental deixant descansar la veu de Sting, entre concert i concert- perquè ja sabien que musicalment eren davant quelcom únic i irrepetible. Tota una meravella de testimoni. El tempo de les cançons, la caixa de ritmes desenfrenada, us pot donar una idea de moltes coses, de la rutina de tocar sempre les mateixes cançons, de les ganes d’acabar ràpid, etcètera, però sobretot de les ànsies de tots tres de menjar-se el món. I bé que ho van fer. Gràcies, policia.

"L’empanamenta"

Esperes que el semàfor es posi verd. Fa molt de fred a fora, ara, ben d’hora. Que bé que t’has de sentir de fet, dins del cotxe amb la calefacció engegada, arrupida al teu seient. El teu rostre llueix enterament vermell, reflectint alhora la color del semàfor i els llums de frenada del vehicle de davant. Tu, la mirada perduda. S’ha posat verd i trigues uns segons a adonar-te’n. Jo sóc especialista en mirada perduda, i ho acabo de copsar a l’instant. T’ho has pogut permetre en el teu espai propi i a sopluig, que és el teu cotxe, però mai més durant la resta del teu dia a la feina. Així doncs, aquest darrer moment de mirada perduda fins que tornis a casa, fas bé d’aprofitar-lo, és clar que sí. Tanmateix, quan ets especialista de l’acte de mirada perduda –dit científicament empanamenta^TM en els casos no clínics, segons l’escriptor reusenc Miquel Bonet- ja no es tracta d’aprofitar un moment d’impàs entre dos accions, és, més aviat, haver arribat a un altre nivell de consciència i mestratge  de l’acció, veritablement  això és un altre cafè. L’empanamenta^TM succeeix entre una acció obligada i una altra del nostre contracte social, quan el cos i l’ànima se’t posen instantàniament i de manera automàtica en punt mort. Tu ja no hi has d’intervenir de manera conscient, ni pensar per tant en què ho has de fer, car ho portes integrat. És altament addictiu, com podeu suposar, com tot element que et fa sentir bé i que en conseqüència, tendeixes a repetir. La mirada perduda, el “do nothing”, l’empanamenta^TM és d’allò més sa. Es regeneren cèl·lules mentre et deixes anar, i tenint en compte que cap element nociu no ha estat ingerit, no es podria dir que parlem de cap droga. Jo suposo que aquest estat zen és el que busquen totes les pràctiques actualment en voga, que busquen el benestar. Mira’t bé doncs, si atresoreu aquest do us estalvieu cursos i calerons, sempre que l’assistència als cursos aquests no siguin l’excusa que busqueu per discretament mirar de fer o refer les vostres vides i trobar parella. En aquest cas, us recomano que no abuseu d’aquest estat contemplatiu si el que voleu és el que ja m’ensumo que voleu, però llavors no em digueu que voleu contemplació, no m’enganyeu. Voleu contemplació de la bona, de la que us posa ben alerta i agitadament compulsius fins a l’orgasme per tot just després posar-vos de nou i automàticament contemplatius per uns minuts, de manera molt semblant a com us estic dient. D’antuvi, arribats a aquest punt, es feia una cigarreta. Reprenem el fil. L’empanamenta^TM, que no és ben bé estar espès -com diu el diccionari de manera aproximada- resulta un mecanisme de defensa contra l’agressió exterior. De la mateixa manera, és un fet innegable que s’accentua amb l’edat. De joves se’ns nota menys aquesta dispersió per la simple raó que el nombre d’agressions rebudes són faves comptades en relació amb les que creiem percebudes com a adults, havent de reconèixer que potser allò que passa simplement és que d’adults tenim cada cop menys energia per afrontar-les. Fixeu-vos: voleu rebre notificacions de tal o tal aplicació ? Vibracions, timbres, alertes, convocatòries, alertes de records, fa un any de, on that day generat pel teu propi telèfon. Has de sortir de casa en deu minuts segons la teva aplicació. Dotze minuts més que de costum avui tindràs per arribar a la feina. Tres reunions avui, doncs dinar en mitja hora. Un cop a casa el microones sona. El rentavaixelles, que sona. L’assecadora, sona. La rentadora que porta sonant cada minut fa cinc minuts. L’andròmina on es preparen les farinetes, també sona. El fill que plora, que vol les farinetes, i les vol menjar ja. Vist aquest quadre d’alertes tipus, comprendreu que l’empanamenta^TM és un bé de Déu.  L’Empanamenta^TM, que pot ser un estadi de la ment molt productiu, la base i niu pel sorgiment de noves idees per a les nostres vides i que per tant, potser no interessa al capdavall. Potser ens volen distrets i per això han inventat Netflix, fent-nos passar per persones interessants i intel·ligents que estem al dia consumint productes fets totalment acabats, això sí, amb missatge, que és el premi oficial a perdre hores senceres bocabadats davant de la pantalla. Són bones sèries –diuen- perquè et fan pensar i explicar-ho l’endemà a la feina. Per mi que si et porten el missatge ben triturat i mastegat, potser que et fan pensar allò que volen ells, o sigui abans que res, que continuïs al sofà i no t’aixequis. En fi, que cada cop estic més d’acord amb els meus antics veïns de quan vivia a les terres de Samory Touré, a l’Àfrica de l’Oest, que veien passar el dia a la porta de casa, mirant el carrer i l’infinit, atmosfera només trencada per un plat d’arròs, una mica de pollastre o truita de riu, i conversa amb els confrares. Aleshores ho presenciava sense entendre un borrall i vestit com un colon. Ara penso que allò que feien deu ser el més semblant a la felicitat, i en tot cas, a haver assolit un mínim de respecte i pau amb un mateix, com també una estricta voluntat  de preservació de la dignitat i prendre’ns seriosament d’una vegada per totes. Romandre empanat^TM de tant en tant és afirmar-se més viu que mai doncs, a la inversa de com es pot pensar. Estigues alerta. Per què ? Per fer què? Que em diguin d’una vegada per què he d’estar sempre alerta. Em costa molt de trobar explicacions i és que m’adono que de tanta alerta acabaré petant d’una obturació cerebral, o d’altre tipus, i no ho voldria jo, ja son ganes de posar-me malalt per poder dir que sort que estava cobert per una mútua complementaria i per una assegurança, i que per tant ha valgut la pena l’estar sempre alerta. Ho diuen així, ja des de petit : el nano té un dèficit d’atenció, és dispers. Em pregunto si no podríem deixar tranquil a tothom dispersar-se de manera natural, i evitar d’aquesta manera haver de recórrer a les drogues o a les plataformes de sèries de televisió de ciència-ficció, havent-ho de fer per la força i compulsivament amb l’única dèria -no declarada i portada sempre en la intimitat- de voler alienar-se artificialment i peti qui peti d’aquest món, i tot per tal d’amagar l’amargor que suposa veure’l emmalaltir inexorablement. L’empanamenta^TM ha de ser percebuda en l’actualitat com una necessitat peremptòria per a la bona salut de l’espècie. Un excés és nociu i poca broma, si us plau, però és que ara estem sota zero. Intenteu percebre algun dia si coneixeu d’algú que s’empana^TM de tant en tant. Si és el cas, ho heu de celebrar, és una bona notícia, el convenciment de què no podran amb nosaltres, almenys de moment.

-Hola ? Hi ha algú a la sala ? Què estaràs pensant ? Tu, desperta !! No tens dret a evadir-te d’aquesta manera! Ei, que t’estic parlant ! Vols mirar-me ? A veure, què he dit, va ? Veus com no m’escoltes ? Enhorabona. Veig que llavors efectivament aquesta tirallonga no anava per tu, lector. Me n’alegro, de debò.

Quan convé seguem cadenes

Quan convé seguem cadenes. Quines cadenes, però? Les que ens separen de la llibertat. Però, i quina llibertat? Abans que res, del tot més adequat per a la nostra salut i modestament més a l’abast, s’hauria de treballar sempre la llibertat individual. En tot cas, mirar que tota altra llibertat mai no sigui una excusa per no segar les cadenes de la llibertat individual. L'objectiu: saber si nosaltres mateixos ens podem considerar lliures, amb totes les precaucions, matisos i trampes que aquest terme traspua sempre. Hem de tenir doncs clar que la llibertat col·lectiva mai no resoldrà el problemes que ens genera la nostra pròpia manca de llibertat personal, problema que –deixem-ho ben clar- ho serà només en cas d’haver-lo identificat, perquè hom pot viure com a esclau tota la vida la mar de bé, com és el cas de la majoria de la societat, majoria que evidentment no llegeix aquest bloc. La llibertat individual, en el màxim estadi possible al qual siguem capaços d’arribar, és una aspiració legítima, l’única que de fet val realment la pena. I això és així perquè demana un esforç continu i no s’acaba mai, afavorint el creixement de la persona en tot moment. Parlem d’una millora constant, doncs, impossible de donar un sentit més profund a l’existència. Aquest camí es llaura fent-nos preguntes periòdicament, qüestions que han de ser un xic incòmodes, és clar, car han d’anar al moll de l’os. Si no ens fem aquestes preguntes, de mica en mica anem perdent un esglaó de llibertat rere l’altre, fins acabar ben tenallats. És curiós doncs, com aquest treball de vetllar i preservar al màxim la llibertat individual demana compromís, regularitat, atenció i per tant, comprovar que és una bona eina per, sempre que ho fem amb calma i esperit positiu, romandre ben vius, desperts i alerta. Aquest treball de camp continuat versa sobre la identificació de les nostres cadenes.

En primer lloc, tindríem les cadenes que vénen de molt lluny, que vindrien a ser els nostres prejudicis adquirits en els primers anys. Ja va bé, en aquest cas, analitzar quant de mal integren aquest prejudicis a l’hora de fer-nos avançar, impedint-nos adoptar noves estratègies o traspassar barreres que creiem sagrades i que després, a nova llum i un cop trencades, ens deixarien per fi en disposició d’obrir un camí nou, inesperat i enriquidor fins al punt d’atorgar-nos, com dèiem, un sentit de vida. El tan enyorat sentit de vida. Cadascú té les seves cadenes abissals; sempre que veieu a superfície que l’estat de la mar no millora, serà interessant abillar-se l'equip de busseig i anar a veure què passa allà baix, millor acompanyats de prop per algun ésser estimat, que us pugui rescatar o anar a alertar en cas de problema. Descendir a les profunditats demana conèixer les taules de compressió i descompressió i per tant, hem de tenir en compte que no és una maniobra gratuïta ni exempta de risc. El preu d’aquest dur desafiament -sobretot si no sou bussejadors habituals- serà potser trobar un antic vaixell, amb tresor o sense, però sempre una aventura poder conèixer o descobrir l’aspecte de coses ja passades, i cregut superades,  anys després emmagatzemades a l’abric de la llum del sol, a forta pressió i en condicions quasi anaeròbiques.

En segon lloc, hi ha cadenes que ens hem anat posant amb els pas dels anys, en l’edat adulta, del tipus “mai faré això” o “mai faré allò”, o bé pensar que segons la meva educació o condició puc arribar fins aquí però no més enllà. Tot això té la seva lògica car estem programats així, mirant d’encasellar i simplificar tot allò que copsen els nostres cinc sentits per poder processar la realitat –rigorosament inabastable a l’ésser humà- i arribar a interaccionar en conseqüència, això vol dir ser capaços d’oferir tanmateix una resposta. El problema rau en no haver entès que aquests límits autoimposats haurien d’estar sotmesos periòdicament i conscient a una reavaluació de la nostra part, car les persones anem canviant amb el temps. Si nosaltres evolucionem i els nostres límits no, ens trobem cada cop menys centrats, i més al límit de la parcel·la d’allò que consideràvem no fa tant « ben fet « o « allò que cal fer ». És aleshores quan la crisi es presenta. Hi ha crisis vitals per les que passem tots, però també n’hi ha d’altres que no hem sabut identificar a temps i que amb una feina continuada es podrien haver detectat per defecte. La Terra es mou, així com el Sistema Solar i la Galàxia. Nosaltres, de tendència sedentària, ens hauríem de bellugar mentalment per respondre a aquesta realitat de moviment permanent per tal de no quedar enrere i fora de joc. Lluitar contra la inèrcia de la nostra ment al canvi, aquesta és la qüestió.

Per acabar, trobarem les cadenes actuals, pròpies de darrers decisions preses. Unes cadenes, aquí sí, on no podem defugir per res la pròpia responsabilitat. Unes cadenes que en molts casos ho han esdevingut a un moment donat i abans no ho eren pas, o no ens ho semblaven. Com també a la inversa, elements en un principi considerats en el nostre contracte social com a cadenes o compromisos acaben essent amb el temps les millors eines de llibertat al teu abast. El llenguatge fa trampa, la realitat també, ens interessa fortament saber, doncs, on i quan esdevenen trampa. Ja veiem que el més complicat és identificar les nostres cadenes reals fent un exercici d’honestedat personal i profund, que sempre, sempre resultarà dolorós perquè en primera instància les creiem com a representatives o referents del nostre jo. Un cop identificades, hem de saber-les llimar i segar-les tenint clar que algunes d’elles precisen molt de temps per acabar-les rebaixant i trencant, incloent períodes de repòs si no voleu contreure una malaltia postural. D’altres cadenes, emperò, es podran trencar amb unes simples tenalles. Tenir clar el diferents graus de complexitat i saber què anem a afrontar és la millor manera de no prendre mal. S'han d’atacar totes les cadenes una mica cada dia, el temps proporcional al pes ocupat de cadascuna en la vostra ànima. Som vinguts a treballar, a segar cadenes, sí, però primer les nostres. Tenim tendència a pensar en gran i en conseqüència, afirmar que és important saber allò que volem a la vida. Segur que tenir un objectiu o saber cap on volem anar és important, sens dubte, però trobo més humil i realista dins la nostra escala humana, saber detectar, primer de tot, allò que ens oprimeix o ens neguiteja. Potser que allò que veritablement volem i ens convé, ens podrà ésser millor revelat a nosaltres mateixos ulteriorment, un cop tinguem menys nusos i menys crispació. Per posar-te unes ulleres novament graduades és ben veritat que primer te n’has de treure les antigues.

Arribats aquí, ens quedarà la resta del camí. La nostra missió serà identificar les que podran ser noves cadenes en un futur immediat i decidir si les prenem de moment i anem controlant, o preveure les que poden arribar a transformar-se d’una manera massa perillosa, no en una cadena, sinó en una maroma, i poder, en aquest cas, refusar-les de pla. Digueu-li oferiments, digueu-li temptacions, digueu-li pomes prohibides, que sempre tindrem ben exposades i a disposició davant nostre.

Per acabar aquesta reflexió, voldria que pensem si aquesta gent que triem com a polítics representants, els veieu capaços de fer aquest feixuc exercici que vosaltres heu encetat ja de ben segur -altrament no estaríeu llegint aquestes línies fins al final- per després, en un segon estadi, contribuir a atènyer una llibertat col·lectiva del tipus que sigui.

Guillamino

Amb Guillamino has d’instal·lar un gàlib i fer una formació de prevenció de riscos prèvia, perquè Guillamino és alta tensió i com t’hi apropis massa, crees enmig un arc elèctric i no ho expliques. Abans que això passi però, el dia que se m’oblidi expressament portar les mesures de protecció individual i col·lectives abans de prémer el « play », us vull parlar d’aquest músic. Un músic extraordinari, un artista que connecta elèctricament amb el seu món. Pau Guillamet –son nom de bateig- és ventosa, paparra, batedora i màniga a pressió de bomber per aquest ordre. Si voleu un sentit de vida, però de vida dinàmica, de debò sentir els 800.000 km/h que estem assolint voltant la Via Làctia, tremolar asseguts, vibracions permanents, brunzits trepidants no identificats, i no sabíeu allò que us calia, ja ho teniu: uns auriculars i Guillamino. En tot procés creatiu, ni essent artista etiquetat com a eclèctic i cosmopolita, no et pots mai desvincular de les arrels si allò que vols és transmetre quelcom genuí, creïble i distintiu. Al teu torn, com a consumidor musical, si tens gust, sensibilitat i formació, pots arribar a comprendre i compartir tota bona proposta, et pot agradar i encara més, et pot entusiasmar. On és rar i difícil d’arribar és a l’èxtasi total que servidor experimenta per moments amb la producció d’aquest artista nascut on jo i nascut quan jo, que notes que els 80 efectivament van fer molt i molt de mal -o sigui molt de bé-, així com comproves que aquells anys ens van tocar les ales de per vida a uns quants, sense que el nostre artista, avui protagonista, restés emperò, allà palplantat llepant-se les ferides. És aquesta lectura que fa dels seus anys vuitanta de petit, amb els noranta d’adolescent i jovenet i amb els dos mil i la mare que els va parir, la que defineix la seva vida, i que bé que l’entenem els seus coetanis! És agafant la seva considerable obra –ja a dia d’avui- quan ho entens tot, quan entens quin combustible va xuclar i absorbir prèviament, per després passar-ho tot per la seva caldera, de la que només ell en té la patent, Guillamino Boiler ^TM, cuinant de manera pròpia, única i irrepetible, inclús per a ell mateix en un altre espai i un altre temps –com el riu d’Heràclit-. Tot seguit fent servir l’energia resultant de la combustió per moure la turbina Guillamino Steam Power Generator ^TM que t’envia, un cop fa sortir la seva música escopida com una bomba raïm pels altaveus, a prendre pel sac: Fuuuaaaaaàs !!! Guillamino és com una d’aquelles emissores repetidores que es veuen al fons a contrallum a dalt dels turons, altes torres espigades amb plats rodons, que romanen impassibles, enigmàtiques per distants i inassolibles, tanmateix perfectament integrades en el paisatge amb el pas del temps i que identifiques com a transmissors d’informació continuada i per tant, comunicació permanent, estar al dia. Aquesta pretensió, d’ingènua joventut i tossuda voluntat, ja fora de tota pubertat, de voler continuar a copsar, palpar, ensumar i pair sempre cada segon i voler-ho fer com tu, com jo, com ell, com aquell, com cada ésser vivent en moviment. Com es pot estar, tot el dia, al dia ? Doncs, Fra Guillamino ho està. Almenys, allò que ens arriba, inclús després de les pèrdues per fregament en el conducte de transmissió analògic que és l’aire, és la certesa que té un dial de ràdio FM en Mhz random infinit al cap. Tot això no li surt sol de dins genèticament,  demana sens dubte també una feina feixuga. És saber que per estar al dia en la teva creació no pots ser únicament espectador des del faristol i prendre’n notes. Has d‘interaccionar i mullar-te, donar un tros teu de temps i carn -i ben gros si cal- als altres que habiten també la teva cuina, a Barcelona i arreu. Hores d’amistat, hores d’aprenentatge i col·laboració amb tota mena de gent, hores de resseguir ciutats i pobles, de rodar el món a veure d’on surt emès aquell so que tant li balla pel cap, que no el deixa dormir i el té sur le qui-vive. Tot per amor a la música, per amor a la bellesa. Només així et pot sortir aquest eclecticisme infinit, inclús per a ell mateix, de tal manera que Guillamino és dels pocs artistes dels que saps segur que mai aniran curts d’inspiració, perquè el generador d’inspiració són ells mateixos. Com tota persona, tot artista té moments de dubte i desorientació. Guillamino del dubte mateix en treu art, ja l’ha elevat, just amb la seva mera identificació i manipulació. De resultes, li surt una veritat intransferible marca de la casa i producció, molta producció. El format és important, sí, però sobretot produir. Ja me l’imagino rumiant: -vinga, enregistrem això, que ja veurem després a veure com ho arrangem i distribuïm però que no se’m passi, sobretot, que no se’m passi aquesta idea del cap!- No guardar, no estalviar, no temporitzar. Guillamino és, de base, el nostre Prince (ara, Fra Symbol) i el nostre Nik Kershaw. Alhora també pot ser el nostre DJ Shadow o St. Germain, el nostre Jeff Buckley o Jack Johnson i...jo què sé més! Inesgotable en influències rebudes, esponja sonora, molt bona veu, bon xiclet.  Molt de soul, de senyor amb barret. Crooner si volgués. Bon falset. Un falset, no per amagar una veu pobre o tan sols expandir artificialment la tessitura. Un falset, utilitzat darrerament -com ell ha explicat- per millor aprofitar el micròfon de l’ordinador a Poblet, però també de manera general perquè aquest falset molt ben articulat evoca, dóna versemblança a la transmissió del sentiment més profund quan s’està cantant, exactament com ho fem a la dutxa, que és fer autènticament palesa la dèria salvatge que ens generen els sons, el fet de sentir-los i el fet de reproduir-los. Beats, bpm, dubs, loops, overdubs, mixes, digital, elèctric, acústic, folk o vocal. Tant se val. Res li és aliè. Quan estimi convenient fer clàssica amb formació de quartet o quintet, ho farà i sabreu de sobres que és ell. Exploració musical, autoconeixement, exploració personal. Des de 2011, que escoltant-lo per primer cop i de penal, vaig comprendre que sóc i seré permanentment al fang fosc, no obstant tot mirant d’intentar sempre sortir-ne jo, a les palpentes. Encara no he pogut, em té subjugat. No m’importa, continuarem lluitant, aquest any com ha fet ell mateix, a Poblet peregrinant. Som-hi, auriculars! Faceware Fra. Júpiter, de gran. De Miramar a Myanmar. Guillamino Meteosat.

Molt esport per no res

Un molt bon article del filòsof Joan Burdeus llegit fa poc al diari digital Núvol versava sobre la crisi dels 40 anys. Posava un dels seus focus en la importància d’intentar mantenir, malgrat tot el trasbals inherent a la pròpia crisi, un cert equilibri cognitiu per no caure en extrems de pensar que abans no en sabíem res i que ara ho sabem tot. I és que quan en sabem massa o més ben dit, creiem saber-ne massa –ens tornem saberuts de mena-, la resta de la vida pot resultar fútil i acabar amargats i, de retruc, amargar els altres. Complicat però, no experimentar aquesta sensació d’amargor definitiva i fatal en alguns assumptes que han anat desenvolupant-se i esclarint-se, en paral·lel en el temps a la nostra pròpia existència com, per exemple, la Fisiologia de l’Esport o com hem dit sempre, l’Educació Física. A la meva infantesa, els marrecs ens batíem en intrèpids i trepidants duels –ara, a nova llum, els qualificaríem d’entranyables- per veure qui corria més, qui nedava més, qui marcava més gols o feia més cistelles. Amb la pràctica i la repetició s’acabava sabent qui tenia traça per tal o tal esport. Sí, és cert que també per pur i simple plaer te’n podia agradar un de manera especial i t’hi apuntaves, i tant que sí. Tanmateix, allò que et feia progressar i acabar d’implicar-te d’una manera més aplicada i compromesa era l’atresorament de certes qualitats de fàbrica, que et demostraven ja de manera fefaent dues coses: que amb menys feina que la resta passaves la prova de foc sense cap entrebanc, o que amb la mateixa feina que havien fet els altres, hi sobresorties. Tot això independentment del grau d’esperit competitiu i entestament de cadascú. Vaja, res que no haguem constatat amb els companys a l’hora d’estudiar, tot comprovant bocabadats com aquells que, posant-s’hi el vespre de la vetlla, treien fàcilment un 8 sobre 10 a l’examen. Quan un esport t’enganxava de debò era perquè les teves capacitats tècniques i físiques milloraven d’una manera constatable i inqüestionable, amb la qual cosa anaves assaborint la progressió. Per regla general, amb el pas del temps els no tocats per la vareta màgica es quedaven estancats i es desapuntaven; els bons, els talentosos, en canvi, continuaven endavant. Era el fet de posseir aquestes qualitats -que no acabaves ben bé de saber d’on sortien, i menys sobre com quantificar-les i mesurar-les i per tant, sense una coneixença clara tampoc sobre com desenvolupar-les- que, tot plegat, feia enigmàtic l’assumpte; sense saber per què, s’hi donava peu a un pou d’esperances la mar d’encisador.

I què és la vida si no, esperança? Un veritable motor per a molts, m’imagino, el fet de descobrir primer, i assumir després, que ets realment bo en alguna cosa, així sense baixar de l’autobús, que deia l’Helenio Herrera. Tanmateix, es creia també com possible a priori que tothom pogués arribar a assolir amb molta i molta feina un cert nivell esportiu equiparable, que compensés en certa manera la manca de talent natural. Aquesta creença animava a tothom a posar-s’hi sense reserves i amb moltes ganes, una mica com pensant que tots units podem. Ai las, emperò, a mesura que la ciència avançava, les grans incerteses es van anar desvelant una per una i, per tant, de la mateixa manera que el vídeo va matar l’estrella de la ràdio, la ciència ha matat l’enigma i les esperances associades amb les capacitats físiques personals, la salsa de la vida esportiva. Avui dia tenim a l’abast uns paràmetres, que abans ens eren desconeguts o, si ens eren coneguts, no prou estudiats i estesos arreu com ara -en forma de pulsòmetre o aplicacions informàtiques- per conèixer la seva vàlua com a indicadors del potencial esportiu en temps real. Com a primer paràmetre que em ve ara al cap podem esmentar el llindar anaeròbic, que ho obtenim amb una prova d’esforç o test de Conconi. Així mateix, tenim el consum màxim d’oxigen, que també ens ho pot facilitar la prova d’esforç o la simpàtica Course-Navette -fin de la période huit, pip!!! - fent anades i tornades com Forrest Gump dins l'ample d'un camp de futbol sala. Conèixer l’esmentat llindar i anar equipat d’un pulsòmetre et permet saber el precís moment on entres en zona vermella del teu particular compta-revolucions cardíac, sigui perquè t’estan traient de punt els col·legues de batalletes d’entrenament, sigui perquè ets tu qui porta estona traient-los de polleguera. Per la seva banda, el consum màxim d’oxigen (VO₂), una xifra també coneguda per uns 100 € que costa la prova d’esforç, et proporciona una idea de si vals la pena com a persona humana o no, quant a esports aeròbics de molta exigència i durada es refereix. Pots treballar aquest valor, entrenar-lo i millorar-lo dins d’una certa forquilla però si aquest és baix, no cal que facis volar coloms, que sembla ser que és l’actitud cap on anem a parar amb tant de coneixement i avenç científic, o sigui, tallar les ales i les il·lusions a l’individu si pot ser ja, de soca-rel. Potser que tenir les coses clares des d’un principi t’animarà a no perdre el temps, que la vida són quatre dies, no fos cas que t’entretinguis esforçant-te en camins incorrectes o inadequats, o sigui que no et duen a cap tipus de victòria material. Més paràmetres, tot seguit, perquè vegeu que la cosa va de veres. Havem l’hematòcrit en sang, aquell que tothom vol augmentar al màxim amb l’ajuda de l’hormona EPO, havent-hi fins i tot alguna bèstia que de manera natural pot arribar a superar els límits mateixos considerats com a dopatge (50%). Sempre m’he demanat si a aquesta gent cal ficar-li aigua a la sang per liquar-la car, com hem dit, van dopats de manera natural. La cosa de saber qui va realment amb les mans brutes o no ja veiem, doncs, que es complica. Els teus valors naturals d’hematòcrit en sang et faran veure a grans trets si et trobes en valors clàssicament mitjans; si tens més tendència a l’anèmia, a desmaiar-te quan t’aixeques bruscament, ser fredolic de mans i peus i més figaflor, o finalment i d’altra banda, ets més aviat de fotre’t d’hòsties amb els col·legues o fer boxa just for fun, comprar-te una escopeta i posar-te a matar pardals, t’agrada especialment el motor, o comences a aixecar pesos perquè no tens res més a fer. Un altre exemple de paràmetre que es mira ara a un cert nivell d'elit són les fibres. De fa uns anys que s’estan estudiant les fibres musculars i vaja, ves per on, que resulta que podem esbrinar si ets senyor o senyora fibres ràpides o fibres lentes. En el cas que siguis ‘fibres lentes’, oblidat d’esprintar. Com podeu veure, sortiu de fer-vos una anàlisi de sang i un test d’esforç amb la sana intenció de comprovar si sou aptes mèdicament per a la pràctica de l’esport, i et poden dir ja en un grau de certesa, feridor o entusiasta, si et menjaràs o no un torrat com gosis posar-te un dorsal. És clar que n’hi ha, d’altres factors, però aquests que acabem de tractar són capitals per excel·lir i ho hem de tenir en compte si el que volíem fer era ser allà dins la pomada capdavantera o simplement mirar de rendibilitzar el nostre entrenament, per no patir més del compte. Tots aquests factors, paràmetres i valors que hem anant escatint, juntament amb les proves de reflexos, coordinació i totes aquestes històries, que us expliquen els vostres amics que han volgut passar exàmens de bomber o policia, acaben ja d’etiquetar-nos qualitativament com si fóssim ratolins d’assaig.

És imparable aquesta tendència, podem continuar, per exemple, parlant del percentatge de greix a la pell i la seva distribució corporal que donaran també una idea, amb el pes i l’alçària, sobre a quins esports, els pares tipus aquests que insulten a l’àrbitre, haurien d’inscriure els seus pobres fills per compensar la seva fatal estupidesa pròpia d’esportistes frustrats. En tot aquest assumpte, s’ha acabat el bròquil i també els Reis d’Orient:

 

–Papa, vull ser ciclista ! 

–No, fill meu, no hi perdis el temps, no t’ho he volgut dir però això no és per a tu. 

–Papa, però si encara no m’has vist! Tot just acabem de sortir de la prova d’esforç per poder federar-me i començar aviat les curses!

–Escolta’m bé. No cal. Entesos? Droga’t !

Nihilisme nostrat

Ha sigut veure l’assagista francès Raphaël Glucksmann instal·lat al carro fàcil del populisme, com a candidat a les eleccions europees 2019, que m’ha vingut al cap la figura de son pare André. De fet, havia pensat en parlar-vos de nihilisme un dia d’aquests, i no hagués sabut fer-ho sense André Glucksmann, filòsof referent del maig del 68 parisenc. És increïble a vegades com funciona la nostra ment. És normal que sigui així car la primera vegada que vaig sentir el mot “nihilisme” va ser en boca d’aquest pensador l’any 2005. Un article seu en un dels magazines que venien inserits al diari dominical en format patracol –llavors, encara de consum habitual a moltes llars- em va fer pensar i molt. Ara infereixo que l’article anava lligat a la publicació i promoció del seu assaig El discurs de l’odi. En ell s’associava el nihilisme -terme filosòfic tanmateix ja existent molt abans, treballat per Kierkegaard o Nietzsche entre d’altres- amb la necessitat de trobar una explicació al comportament dels fanàtics religiosos islamistes que van colpejar el món especialment a partir de 2001, l’atemptat al WTF, i sobretot per proximitat, l’atemptat d’Atocha a Madrid l’any 2004. Estàvem tots certament una mica espantats i calia cercar explicacions i respostes, i si de cas no sabies qui era Glucksmann i tampoc no sabies què era fer assaig -a part de tocar un instrument musical o mesclar sodi amb aigua-, almenys el teu estimat diari dominical te’n feia cinc cèntims mentre eres assegut llegint a la tassa del vàter. Doncs mira que bé, ja hi som, quinze anys després, rememorant aquell moment íntim i escatològic per a tots vosaltres. Curiós pensament aquest del nihilisme, que no dóna importància a cap valor superior, o sigui a res, i per tant no existeixen ni el bé ni el mal. La branca de nihilisme anomenada “nihilisme existencial” argumenta més particularment que la pròpia vida en si mateixa no val res, ni la meva ni la dels altres. Aleshores semblava un argument - tal com el filòsof ho explicava a la tassa del meu vàter- molt adient i plausible per a explicar com de poc costava als dolents de fer mal i quin mal! Quin horror i que tranquils que es quedaven i queden aquests malparits quan cometen aquestes atrocitats. És innegable que aquesta idea, directa i succinta, va ser acceptada aleshores per tothom.

El terme “nihilisme” va ser un dels darrers trending tòpics mundials abans del naixement de Twitter i des d’aleshores el nihilisme em feia tanta por com la paraula « bomba ». D’una banda, no em vaig adonar però -car el meu sistema educatiu no m’havia ensenyat prou a fiscalitzar- ni recordo en tot cas, que en cap moment el pensador fes autocrítica i analitzar si nosaltres, els occidentals, teníem quelcom a veure en aquesta deriva delirant, en quin grau i des de quan. Només així puc entendre ara la recepció entusiasta que va tenir l’assaig en qüestió a la societat occidental, sobretot per part de la FAES i en general, de tothom que buscava respostes fàcils. Vàrem integrar el mot “nihilisme” en els nostres debats de diumenge casolans i ho recitàvem parafrasejant el mític Fernando Arrabal: “el nihilismo xa xxegoooóó”, “hablemos de nihilismo, cojones, xa”. Aquesta impressió la confirmo novament quan faig arqueologia a internet de comentaris de gent que s’acontentava en tornar a llegir l’assaig en qüestió, per trobar com a bona aquesta única explicació, encara als atemptats de París l’any 2015, això és fins deu anys després de la seva publicació.

D’altra banda, la segona derivada que tampoc no vaig pensar ni de conya, un cop sortit de la tassa del vàter i apujats els pantalons, és que una branqueta polida d’aquest nihilisme s’aniria a estendre pel món civilitzat o lliure -com als neoliberals, mai presents quan en parlem, els agrada anomenar el seu món- ficant-se dins de casa i d’una manera que com predica el nihilisme, està arruïnant la vida de la família. Família Dit Societat. Per qui us escriu, el nihilisme nostrat es tradueix en aquesta manera de passar per la vida dient que no volem ferir els altres, fent veure que els respectes exquisidament no ficant-te en absolutament res de la seva vida. De fet, res no val la pena per total, acabar ficant-se en merders. Al final, de resultes d’aquest posicionament ens estem fent un mal tremendo –com diuen a l’Upper Diagonal. En un moment en què les comunicacions han esdevingut ràpides, efectives i fiables tecnològicament parlant, ens diem menys coses, de les veritablement importants, que mai. Els poders fàctics es freguen les mans amb aquesta falta de comunicació de temes cabdals entre nosaltres, és a dir, assumptes morals, ètics, humans al capdavall. Podem arribar a tenir potencialment moltes famílies, l’extra-gran, la vella o donada, la nova o creada, la política, la biològica, el veïnat, els amics, per poder explicar els nostres dubtes existencials. Aquesta família global té un gran avantatge a priori i és que normalment està formada de gent de totes les edats i de més o menys lligam per poder parlar de tot, però sembla que ja no ens calgui tot això. La civilització, la formació adquirida i el progrés l’entenem com autosuficiència. Onanisme emocional. Individualisme. Per contra, quan sentim que alguna cosa ja no rutlla i ha petat definitivament dins nostre -massa tard- ho deixem pel metge o terapeuta, i aquí els poders fàctics estan encantats, perquè hi fem negoci -consum de medicaments i drogues entre d’altres. Sóc del parer que amb la família no hi ha mitges tintes. No hi ha res com la gent més propera per treure l’aigua clara, o t’ho arreglen o t’ho espatllen encara més, allò que no practicaran serà el processisme mental que trobareu pagant aquests serveis externs de gent que viu de vosaltres.

Pocapenes que arribem a ser per no gosar dir a ningú allò que ens passa i de pas, molt interessant, comprovar d'aquesta manera i d’una vegada per totes si estem amb ells a partir un pinyó o millor deixar-ho estar, i no perdre el temps amb il·lusions o temptatives d’entesa debades, falses amistats i germanors, etc. Pares, germans, tiets, cosins, avis, -cunyats, no cal– aquests nomenclàtors de parentesc són termes arrelats en la tradició lligats a la necessitat inherent de l’ésser humà de socialitzar-se i així poder-nos introduir més fàcilment als altres i parlar. Nosaltres sembla que estimem, emperò, més convenient quedar-nos muts i a la gàbia, cadascú al seu racó, amb les seves inquietuds. Pitjor que això, encara. Si ens trobem amb algú que de veritat s’interessa pel que fem de tot cor i es llança a opinar i a sobre de la seva banda, se’ns obre i accepta al seu torn ser fiscalitzat, el podem arribar a veure com un boig. Desconfiem, aquest no és aigua clara, vol fotre’ns. Hi ha un lloc al món on aquest exercici de parlar-nos, explicar-nos contes, faules, tradicions, enfonsar-nos en el nostre passat i respectar els vells i fer-los actius en el nostre imaginari va funcionant encara, i potser perquè no hi ha psicòlegs a visitar ni diners per pagar-los. Aquest lloc es diu, de manera vulgar i neoliberal, Àfrica. Tenim moltes coses a aprendre d’allà, a recuperar, de fet, perquè ja les atresoràvem. Al nostre món occidental, els psicòlegs estan per fer una feina i bona feina que alguns faran, Déu me’n guard. Em fa l’efecte però que estem donant als psicòlegs més feina i importància que la que els hi pertoca, de la mateixa manera com fa uns anys els pares havíem descuidat i deixat un bon mos de la nostra educació als mestres, que els ha fet acabar amb quadres depressius i tocats de l’ala, i que ens va obligar a rectificar, tornar enrere i reconèixer que hem de fer de pares d’una vegada per totes, que és el que toca. Som nosaltres i només nosaltres, de manera personal, qui estem descuidant els nostres papers actius com a membres d’una família o comunitat, sigui cristiana, musulmana, budista o astronauta. Aquest tancament als altres ens acaba resclosint i per tant, impossibilitant que ens entri aire fresc. Tenim por d’obrir la porta perquè ho associem que ens poden fer mal. Tenim por a entrar enjondre per no ser-ne un dia fotuts fora. No ens volem arriscar i les tensions acaben explotant perquè no està ben vist verbalitzar-les. La nostra xarxa de relacions, escenaris actuals d’incomprensió, d’enveja, de competició, de desconfiança, en comptes de llocs de trobada, escolta, aixopluc, creixement, aprenentatge. Les relacions socials no són fàcils, és veritat, la vida tampoc no ho és. Com evident és que ens necessitem els uns als altres. Jo sóc quelcom/algú sempre i només en relació amb algú altre. Si no cuidem la família no estem cuidant la pròpia vida i viceversa. Tots en som culpables, de la situació actual, i aquest és el nostre nihilisme. Com volem que la societat millori si cadascú no fa un simple gest per millorar activament la família, des del seu nucli més petit al més gran.  Sempre hi haurà feina per fer, aquest és el desafiament car mai no s’acaba aquesta feina de greixar l’engranatge. I els adults hem d’ensenyar als que vénen darrere, no podem romandre al sofà. En canvi, com estàvem dient, aprofundim en el nihilisme, el no donar importància a les coses. Si res no és important, no cal lluitar per res. Molta gent se’n fot discretament d’aquells que es passen el dia sense menjar per seguir alguns preceptes de la seva religió; el ramadà, per exemple. Aquesta gent en dejuni, la veus patir, li fa mal el cap, potser que en un principi no entenem per què ho fan. De no entendre-ho, ho menyspreem. Aquesta gent fa diàriament un sacrifici, una prova de resistència i fe -ni que sigui consuetudinària i lligada a una religió i, per tant, sovint un acte après i no decidit de manera personal. En tot cas, un acte curull de voluntat durant un mes sencer. No em queda clar, de la nostra banda, si sabem exactament què és fer un sacrifici. Si sabem pensar en la paraula “sacrifici” sense haver de revestir-la de religió, per no aprofitar aquesta excusa barata i poder així banalitzar-lo. No sé si hem pensat prou en el valor intrínsec dels sacrificis, en vistes senzillament d’atènyer un millor autoconeixement.

Aquest nihilisme nostrat que acabem practicant, que molts no gosarien potser anomenar-lo obertament així i en dirien més aviat relativisme, està també molt lligat a l’ateisme no practicant, és a dir, a no fer res, ni tan sols el fet de pensar conscientment en la nostra condició d’ateus. El relativisme aquest, que lligo ara, està definit a la Viquipèdia:  “el relativisme és una posició que considera que quelcom (un enunciat, una pauta de conducta, una norma, una concepció) està vinculat a una altra entitat i, per tant, no es pot entendre si no és amb referència a aquesta”. Em fa l’efecte que l’altra entitat en qüestió, que sempre utilitzem com a comodí, és la nostra estupidesa. Evidentment, si res no es pot entendre sense comptar amb la nostra estupidesa, és una manera de perdonar-nos per no prendre mai cap postura seriosa i reflexionada sobre un afer, pel simple fet de ser estúpids, i aquí es podria arribar a inferir que potser s’ha fet un esforç cognitiu voluntari per enraonar i que ha estat la nostra limitació qui ens ho ha impedit. Si és el cas, el meu article agafaria una connotació més optimista.

Ironies a part, que estem intentant fer assaig seriós -o sigui, no relativista- em sembla que tot plegat, aquestes tendències de sofà i gintònic nihilistes, relativistes, ens estant portant a esdevenir mers éssers sense ànima, indefensos, i proclius a ser manipulats, envaïts, intoxicats i el més important, trobo, sense cap mena d’interès. Una persona que no dóna importància a res o diu que res no pot ser criticat, i per tant, que ha de ser respectat, així, tot com passant per una persona tolerant, és un zero a l’esquerra, ha mort en vida. Hem d’anar amb compte amb aquest tipus de tendències. El perill és llevar-se un dia sense saber per què toca llevar-nos; o com va dir aquell, trobar-nos la dona al llit amb el lampista i preguntar-los per la fuita del lavabo que havia de venir a arreglar; o acabar dient que Franco no era tan dolent, que aleshores hi podies viure bé sempre que no et fiquessis en política. Poc ens passa.