Fuster no visqué a l'estranger

No m’afigurava pas que els detalls del CV de Joan Fuster haguessin de ser tan importants. Sempre havia cregut que, allò clau en un pensador eren les idees, en un poeta els poemes, en un assagista els seus assajos, etcètera. Ara però, no ho tinc clar quan constato el tremolí que traspuem des del Principat pel tòtem homenot del País Valencià. Allà baix almenys podem dir que és negligit, vilipendiat o odiat pels enemics oficials declarats; aquí, però, en dominis de l’antic comtat de Barcelona, no m’acabo d’explicar què ens passa per no acabar d’elevar definitivament i sense recança algú a qui Pla mateix no es va estar de lloar, i de quina manera. I doncs, si en l’actualitat canonitzem la figura de Josep Pla i -llevat de tres sectaris defraudats- ningú no ho posa en dubte dins dels nostres quatre punts cardinals, què dimonis li falta a Joan Fuster i Ortells per a ser una referència central indiscutida i reconeguda en travessar en amunt la Sénia o la Serra del Montsià? He provat d’anar més enllà dels voluntaris i odiosos menyspreus del pujolisme envers el conjunt de la nació; anys en què es deixava nodrir l’oblit quan no l’animadversió. Qui no sent encara ara dir de manera habitual declaracions d’amor fraternal de l’estil “valencià i home de bé, no pot ser” i d’altres, que testimonien l’autèntic lligam banal -el del carrer- del llegat del conjunt de territoris de Jaume I. 

Ha estat aquesta setmana, durant la lectura i contemplació de les fotografies de “Àlbum Fuster” d’Antoni Furió, que he pogut confirmar la meva tesi a aquesta injustícia mesquina: Fuster no visqué a l’estranger. O en el tarannà adotzenat i interferit que es gasta ara, no impartí classes en una escola forana com un Ponsatí o Sala i Martín. No és conya; tots sabem de la importància d’anar a viure fora o viatjar un temps com a diplomàtic o corresponsal per tornar al Born i semblar interessant. El creixement personal que aporta viure intensament altres cultures i indrets està fora de dubte però no ens arribem a afigurar com en som, d’esnobistes i pedants, quan es tracta de valorar aquells qui ho fan. Venim d’un passat recent d’aïllaments dictatorials eterns amb una herència que fa que tot allò lleugerament aliè es considera extraterrestre i, en conseqüència, aquell que pot permetre’s guillar i impregnar-se de noves idees o maneres és vist en aquest país com un espavilat d’ara endavant amb tot pagat. De nou encara, l’estètica. I així doncs, què esperàvem de Fuster? Una foto als Deux Magots o al Cafè de Flore parisencs? Les rebudes i lloances amb què Xènius hi era rebut? Amb qui haguéssim volgut una foto de Fuster; amb Sartre o Camus, aquest darrer a qui, per cert, en primícia ens traduí? 

Tant se’ns fot allò que el de Sueca hagi escrit o proposat en qüestió, de fet molts encara no l’hem llegit prou, tan sols volem saber si féu món, si tingué amics de renom, o si correspon i encaixa en el nostre tronat concepte de flâneur. Esclar, ja se sap que amb companys d’anomenada arriben les lloances amb platerets i gong i quan, a més, te les fan uns estrangers, doncs ja ho tindríem això. Fuster, emperò, allò que sembla que hagué de fer més aviat fou restar al costat dels pares quan més malament de salut estaven, sobretot els anys d’assoliment de la seva maduresa intel·lectual i vigoria física. Si resulta que a Barcelona, gairebé ja no hi podia anar i el trajecte de la seva Sueca a València dels dilluns de ben segur que li suposava un maldecap logístic habitual; si, per acabar-ho d’adobar, de pistrincs mai no anava gaire folgat –per no dir altra cosa menys elegant- s’ha de girar la truita del personatge i treure’s el barret per la manera com sabé levitar per sobre aquests penosos contratemps. Amb abnegació i entestat exclusivament en la conscienciació i redreçament nacional, Fuster quedarà com un exemple d’obrir-se pas davant l’adversitat més fosca dels anys quaranta i cinquanta, els quals espantarien a més d’un dels qui avui en dia reneguen de la seva figura. Per generació no conegué la llibertat, només la llegí i imaginà, i és amb aquest motor que se la va treballar, a cops de cec, per aquí i per allà, amb un garbell d’amistats hàbil, dur, amarg i tenaç. Fet a si mateix, com molts intel·lectuals postmoderns somnien ser-ho de debò.

Perdonem a Pla haver estat un revoltat caragirat a un moment donat i a Fuster no li perdonem que, amb quatre canyes i tres joncs de l’arrossar, l’hagi petat. Sentir coses com que Fuster mai no entengué Pla i Pla, en canvi, sí que entengué Fuster, em posen malalt. Fuster doncs seria un curt de gambals i Pla un vendaval; au, va! I no, no se’ls ha de llegir a fons a tots dos per entendre que els prejudicis roïns ens corcaran a tots. Ves que allò que no li perdonem a un personatge de la seva vàlua i talla en l’imaginari català és, senzillament, que no fos del Principat.