Abandonar Barcelona per esnobisme

Abandonar Barcelona. Barcelona està tan malament, després de l’estafa processista i l’ensulsiada posterior al Primer d’Octubre, que no val la pena. L’esfereïdora gestió de la ciutat a voluntat de Madrid, amb les polítiques de Colau, ara amb Valls i Associats, seria la mostra d’aquesta deriva fatal, de la qual hem de ser els més murris i hem d’escapar. Aquesta vindria a ser en síntesi la tesi que amara els darrers escrits d’Enric Vila i que mostra un clar exemple del binomi “preclara diagnosi – prescripció aberrant” marca de la casa del qual ens ofereix mostres ben surrealistes de tant en tant. Llibertat d’expressió, amnistia i estatut d’autonomia, esclar, però quan demanes coherència, una línia i sentit comú, no pots gastar aquestes boutades i fer un gir en el moment més inoportú, sobretot en temes cabdals. Això sí, sempre degudament exposades i justificades per reiteració. Ja coneixem el parany de caure en portar la intel·ligència obnubilada fins al límit, com ell mateix recorda quan parla de la pel·lícula “Les amistats perilloses”. El penúltim exemple fou engreixar el porc i demanar inflar de vots i calers ERC en les darreres eleccions a Madrid, i ara que estàvem concentrats tots fent molta força -com quan anem a l’excusat- en intentar trobar la manera de contrarestar el desgovern local, regional i la intromissió jacobina actuals a les portes d’eleccions, conclou que millor no passar el mal tràngol de viure en una capital decadent i millor doncs, que toquem el dos i que ho deixem estar. Perquè marxar de Barcelona, no ens enganyem, serà interpretat com a deixar-ho estar. Jo em pensava que els intel·lectuals tenien la missió de generar un debat i un estat d’opinió en una particular direcció, que en aquest cas es tractava de contribuir a l’alliberament nacional. Doncs sembla que no. Ara estan de moda els entrenadors personals, que es preocupen per tal que cada u tingui una vida el millor possible, amb tal pruïja que si això passa per anar contra els interessos de la col·lectivitat és igual. 

És ben senzill, si Barcelona se surt de mare, aquest cop ja no es recuperarà. Que la història mai no es repeteix fil per randa però si mostra el monstre i les seves dèries. Si Catalunya ha pogut recuperar manta vegades Barcelona no vol dir que se’n pugui sortir de nou. Del tot eixelebrat comparar Barcelona amb París o Moscou, tot suposant que en l’esdevenidor l’imaginari col·lectiu català serà equiparable al de la França post-Vichy o el rus després de l’embat napoleònic. Som massa presumptuosos. Ens dol pensar que som socis d’una nació oprimida i prou diluïda en molts indrets de ja fa prou temps. Ens agradaria ser lliures i no ho som, ves. Ens agradaria no portar cotilles però, de moment i malgrat tota obertura de mires, som resistencialistes. Resistencialistes per a actuar, caram, no per nos plànyer. Ara mateix el mirall d’una Barcelona que no vulgui ser defensada des de dins, com Stalingrad –vull delirar jo també-, ho tenim a la València dels anys noranta passats, però esclar, ens fa basarda mirar cap avall. Malgrat la recuperació de la batllia i la revifada nacionalista al Cap i Casal, bé convindrem que no hi trobarem cap valencià català que pensi honestament que l’èxode de milers de paisans amb el PP a la Generalitat fou encabat un bon negoci. València calatravejada, barberada, saplanada i campsiada. ¿És això el que volem per a Barcelona deixant-la en altres mans?

S’ha de ser molt bo des de fora per a fer feina efectiva de país, només uns quants ho poden atènyer i per aquesta raó torno enrere. M’afiguro que tot article s’adreça al nombre més grans de lectors possible i no només a amistats, acòlits o al jovent encara en edat de sortir a fora a lligar. Si és doncs com em penso que ha de ser, no entenc com no convidem a parlar català a tot forà, demanar la carta en llemosí, ras, vindicar la catalanitat de la capital i plantar cara sense complexes i, sisplau, fer política. Sembla que si em quedo a Barcelona amb la canalla formaré part de la mena de lumpen que, segonsVila, és qui hi romandrà aquests propers anys. No ho sabia i tant m’és, farem el que podrem. Em demano quina mena de curtcircuit ens demana un exili imposat a un mateix tipus Mas Pla, Ginebra o Romanyà, Ciutat de Mèxic i tot plegat, sense dictadura; perquè això que vivim serà un sainet grotesc però, de moment i si volem, poca cosa més. Coratge físic individual, dieu que ens cal. Sabeu què deia en realitat aquell quadre en anglès, darrere la Rodoreda penjat? “Esquenadrets, a pencar”.