Escèptics crònics

 Dies enrere, dies irae, Miquel Bonet formulà un dels seus inopinats estirabots a Twitter. Bona peça, l’escriptor reusenc resident a Cambrils de Mar, dels pocs d’una certa notorietat que salpebra el panorama àton nostrat. La reflexió versava sobre l’essència i l’esperit de l’humor. Adreçat de manera molt escaient a aquells que s’hi dediquen, apuntava que “l’humor és l’eina reaccionària per excel·lència, el que fa passadora l’opressió”. Caldria emmarcar aquest comentari en un context -el qual servidor també ha fet palès recentment- que es demana si són aquests els millors moments per tal que el personal més intel·ligent consideri l’humor com a eina i feina, alhora per guanyar-se la vida i realitzar-se. 

La facècia planiana al bar sempre ha estat quelcom d’allò més sa i testimoni molt apreciat de salubritat mental d’una societat. D’aquest quadre d’oci costumista o d’exaltació d’època, emperò, a fer-se un leitmotiv o modus vivendi ja és una altra història. Parlant d’història, d’ençà que hem pogut comprovar que no hi havia una fi de la història, aquesta resulta indispensable per tenir-la present si no volem desbarrar i fer el ridícul en la patètica mascarada dialèctica i, per exemple, davant un “ma mare és a l’hospital”, etzibar-hi un “doncs no em vas dir mai que fes llits”. Depenent del tipus de persona que sigueu, honorable o desgraciada, serà aquest un temps propici per a l’humor permanent i constant, o no pas. Ens queda, en acurades dosis i no és poc, la ironia per ajudar a corregir d’una manera intel·lectual i sofisticada els desajustos constants entre la realitat i les nostres expectatives. En acurades dosis, dic, doncs l’abús de la ironia porta de pet al cinisme banal i latent, greu perill aquest, que no es pot negligir.

Hauríem de convenir que el següent pas evolutiu natural, si es té la sort d’haver per fi assumit l’inassolible del món i la petitesa humana, seria el d’esdevenir escèptics. Amb l’adopció de l’escepticisme descanseu una mica car té l’avantatge que no us hi heu de mullar mai; hom considera que un assumpte no es pot abordar de manera absoluta car són tantes les limitacions, no podem fiar-nos de la raó, les sensacions alhora enganyen; l’únic que valdria la pena és aquest relativisme Premium, romandre tranquils, veritable objectiu a la vida. Així doncs, la prudència inherent a l’escepticisme per emetre una opinió, va escampant-se arreu nostre, anquilosant els nostres llavis. La por a errar el tret ens sumeix de mica en mica en una letargia abúlica de la qual només hom es pot salvar sense píndoles amb la lectura compulsiva dels altres, com per exemple el filòsof i escriptor català Abel Cutillas, quan li sents dir coses de franc i servei públic com que “l’escèptic només viu mitja vida”. S’entén meridianament el perquè. L’escèptic viu aparentment satisfet però en realitat permanent tenallat i garratibat com està, amb aquests punts de vista sempre incomplets sobre les qüestions fonamentals de la seva existència. Ras i curt, l’escèptic no s’acaba d’entregar mai. Alguns d’ells arriben a esdevenir brillants a nivell d’oratòria, car han d’estar sempre abillant, de manera canviant, la seva incompletesa, traduïda ineluctablement en un pòsit de frustració i agror que els soscava dia rere dia. Deu ser impossible ser estimat per un escèptic i, d’altra banda, un calvari estimar-ne un, si més no fa esglai només de pensar-hi. Si l’escepticisme com a mode de vida no és tan sols transitori –quelcom que seria d’allò més normal durant un temps- i passa a ser crònic i moneda corrent dels nostres quefers, ens transformem en gent que fa molta pena perquè vol dir als ulls dels altres que hem tirat la tovallola. Renunciem així motu proprio a bastir una darrera creença o creences que siguin el motor d’una lluita que doni sentit a la nostra existència. 

Sembla mentida, però prou estès que està, aquest perfil de desenganyat, al capdavall de tot –Mallarmé: et j’ai lu tous les livres-, que es vanta de saber la camama que sura sempre darrere tota presència real o figurada de la seva vida -i fins de les nostres, ves! Ben trist. 

L’arribada de l’escepticisme hauria de ser sempre benvinguda, com la PCR de l’autoconeixement que és, però al mateix temps se l’ha de voler transitori, no ens podem quedar palplantats, car ràpidament esdevenen sorramolls que ens xuclaran fins que de nosaltres no en quedi res. Quanta intel·ligència, quin cervell, quin malbaratament que li ha empès a no voler sortir de casa mai més. D’aquesta gent convençuda de no creure en res més gran que si mateix, ni tan sols en l’amor, fugiu-ne cames ajudeu-me.