La moto revolucionada

 Fi de sobretaula estival. Hora d’ensopiments col·lectius tàcitament acordats. Parlo així en general, que no es noti massa que visc tot entotsolat. Va, diguem-ho clar, aquí llevat de mi no hi viu ningú; ja està. De la finestra estant contemplo tot el Camp. Des del de baix fins al de dalt. Ben entès que hi ha angles morts i zones d’ombra, esclar, altrament no seria la finestra d’una llar, seria més aviat la d’una avioneta durant un vol recreatiu dominical. Tanmateix la calitja fa difícil avui observar el paisatge al lluny del lluny. El Montmell gairebé no s’albira. El Garraf, present també en dies clars, un producte de la meva imaginació, sens dubte. A l’entrelluu, les cada cop més nombroses andròmines fèrriques del parc d’atraccions, de ben segur ple de gentalla amb por d’avorrir-se. El gland del Cap de Salou que penetra mar endins. Vaja, no hi ha manera, no m’hi puc estar d’al·legories lascives; l’empori de la festa comarcal cou per dins. Diuen que sempre estic pensant en el mateix; deu ser simplement l’avorriment. Em sembla, de fet, haver perdut fins i tot l’esma per fer trempar de tant en tant la flonjor existent entre aquestes dues cames i quatre nues parets per no res.

Guaitant per aquesta finestra del bany em sento al bell mig d’una pista d’atletisme, com si fos el favorit. El favorit d’una cursa que no porta enlloc. Els vuit carrils sembla que no tinguin cap altra funció que travessar-nos i fer-ho de la manera més macabra possible. A mode de presentació televisiva, direm que a banda i banda tenim la carretera de Reus a Pratdip, l’autopista de la Mar Nostra, el gasoducte Barcelona-Bilbao-València, l’autovia per entregues que fa, si fa no fa, el mateix que l’autopista, el mini –digueren- transvasament de l’Ebre, el nou i tardà vial ferroviari, la nacional dels càmpings i l’antiga via, ara morta, que quan fou viva sovint empaitava algú o quelcom a la quinta forca. No oblidarem pas el dring d’esquelles dels darrers caiguts pel pas del tren, un ramat d’ovelles. Per acabar, com a graderia tenim a l’esquerra la Cabrafiga i a la dreta un passeig marítim i successions de cales, a l’estiu algun cul perdut i a l’hivern la més insondable solitud. 

Quant al favorit, hom veu que la cabra jove també fa figa, de fet rumia si tornar a federar-se car no és negoci aquesta pista d’atletisme, on rarament poden celebrar-se competicions oficials per raó del vent, amb les seves ràfegues gairebé sempre omnipresents, veritables espetecs, udolades paoroses nocturnes que ultrapassen tot llindar i anul·len l’homologació de tot resultat a la teva vida malgrat haver-t’hi escarrassat. 

Mentre dura tota aquesta divagació assegut a l’excusat, penso si per sortir de l’atzucac on m’he ficat he de guillar aquest antic paradís del totxo esdevingut eixorc solar quan, de sobte, per l’autovia sento una moto desafiant la seva pròpia existència, el compta-revolucions i qui la porta en zona vermella. L’he sentida acostar-se que ja comença a allunyar-se i sembla com si el mànec no li donés per més, o no hi gosés i no m’estranya gens. Un motor potent i robust exigit d’aquesta manera a carretera oberta m’esventrella. El to no amolla gens malgrat l’efecte sonor aquell amb un nom que no em surt ara. L’esglai s’apodera del jo assegut a la tassa que ni el segó m’ho hagués resolt millor. Això no és cap juguesca. Només espero i desitjo que aquest nyèbit conegui el sot de més endavant, una depressió vergonyosa del traçat tot just a la zona de la pèrgola, on s’entrecreua amb el corredor ferroviari, en un canvi de rasant; acord que culmina a mode de rampa d’enlairament al cel del camp. Més que un sot es tractaria tècnicament d’un assentament aparegut tan sols setmanes després d’haver inaugurat el tram. Un assentament del terraplè per al que ensumo d’aquí pocs instants una funesta utilitat. Creuo els dits. De debò que tant de bo el motorista temerari conegui aquella maleïda gepa invertida. No puc evitar sentir-me’l ara com el pilot Alberto Puig quan volgué ficar de totes passades la sisena a la corba de Le Mans, obnubilat d’obstinació i de follia assedegat. Tot plegat m’ho vull estalviar. Tanco la finestra. Decidit a tocar el dos d’aquest verger de perdularis i ermàs d’oportunitats.