My own private País Valencià

Anys i panys que la meva coneixença material del País Valencià fou en essència l’Autopista de la Mediterrània, l’abans dita A-7, després AP-7 i ara només sé que no s’hi paga. Infantesa i adolescència travessant aquell país aliè amb l’objectiu de passar l’estiu a la terra dels meus progenitors i avantpassats i, per tant, amb una idea d’aquest indret no gaire favorable atesa la dificultat per creuar-lo de banda a banda en quarta velocitat. Sí, era així; als anys vuitanta del segle passat, anar de Vinaròs al Port d’Almansa era quelcom semblant al viatge en moto del Che per terres xilenes, més llarg que un dia sense pa... Deia que la meva impressió de les contrades valencianes no era favorable perquè ja portaves llevat des de ben d’hora, tres feixugues hores i mil peatges troncals des de Barcelona, quan un panell et donava per fi la benvinguda a la “Comunitat Valenciana” i et proposava gaudir de la “Costa del Azahar”. S’hi anunciava també un taronjot com una casa de pagès i més endavant un tros de paia dibuixada prenent el sol. Ara que hi penso, vaig romandre doncs molt i molt de temps errat quant al veritable nom d’aquesta terra; ves, primer la infància, després la ignorància. En fi. Recordo com aquell viacrucis interminable entre Tarragona i Castelló acabà esdevenint per a mi inesborrable; l’autopista o la nacional, o ambdues, es veuen de vegades obligades a fer marrada o punyetes cap a l’interior al Perelló, a Polpís o a la mare que em va parir! -Papa, quan tornarem a veure el mar?-. Podríem salpebrar tot plegat amb una llagrimeta a la Ferrusola manera i dir que no teníem ni cinc per a l’autopista, però era la mandra per no passar deu minuts comptant la xavalla un peatge rere l’altre, ficar-la dins d’aquelles cistelletes, esperar que la màquina fes recompte a pes i veure el pare fent perilloses contorsions abocant el cap per la finestreta a l’hora de recollir el canvi. No m’estranyaria també que fóssim tots plegats refractaris a aquelles tronades àrees de servei amb uns vàters que tenien la virtut de treure’t de cop i volta les ganes que tingueres de fer de tot llevat de tornar a fer via. 

Tenim ara la tartana doncs que davalla cap a Torreblanca amb el fre motor panteixant, implorant pietat. Primer quadre de fatiga general. Bar Juani. Toca emplenar el dipòsit mentre una casset dels Gipsy Kings crida l’atenció del meu tiet, segon vehicle del periple. Les expedicions d’aquest abast millor acompanyats amb un altre patidor de la ruta, per allò de compartir qualsevol eventualitat que acaba arribant amb gairebé total probabilitat. Les comunicacions únicament es fan amb els intermitents i els centelleigs amb les llargues. -Vols parar ja, dome, que ens estem pixant a sobre!! Reprenem la ruta ben esmorzats i tot just en sortir de la vila blanca, un edifici isolat, mastodòntic, enmig del Far-West es deixa estimar amb un rètol a dalt, de llumetes de neó fent pampallugues, i què serà, Doris Day, què serà..?

Sona la casset al cotxe de l’oncle, engolida aparatosament; al nostre gastem la ràdio, millor l’ona mitjana que la freqüència modulada ja que aguanta més estona. Hom amatent a la divertida publicitat localista d’allà per on passem; tot un nou món en apitxadet! Canvi de rasant a la nacional a Almenara. Guaita el castellet, sempre pendent! Ja ha sortit el sol. Tots els estius ens acaba sortint quan arribem a Sagunt. Tothom es desperta, no amb la claror sinó amb la siderúrgica, que fot una pudor... Un cartell gros amb el castell, els romans i no sé què i per a mi tanmateix Sagunt ha estat sempre la puçolana, la fàbrica de ciment i aquelles baluernes metàl·liques amb fluorescents enmig d’una calitja lletosa i xafogor empestades amarant els ubics tarongers i d’altres fruiters dels quals no tinc ni puta idea. Encara recordo travessar una interminable i gris València pel bell mig en hora d’entrada a la feina; embussos infernals plens de plaques de matrícula amb tipografia prima i allargassada amb la “V”, i a veure per cert, si arribem a temps a destinació, que fan la sèrie aquest vespre a les set. La circumval·lació de la ciutat i la segona extensió cap al sud vingueren poc temps després, amb aquells arcs de colors de Sant Martí que s’anaven fent progressivament més grans o també el talús aquell de les ovelletes o cabretes blanquetes i negretes. Veritables fites i mollons que t’insuflaven força quan n’estaves ja fins als collons. A la ràdio sona l’instrumental Mammagamma d’Alan Parsons quan passem per Massanassa. Abans ja n’havia vist un altre d’aquests, Massalfassar, un nom molt bonic, segons Coromines –que em dic.

Els deu integrants del seguici de vacances estem frisosos per arribar al bar dit dels catalans: el Bar la Palmera, ara sé que érem a Alginet –abans a la carretera, tot simplement. Parca col·lació per apaivagar la crepitació d’un estómac que fa foc. Visita al lavabo per buidar de nou una bufeta que diu que per favort! Sant Tornem-hi i fot-li, que aquí aleshores era encara simple carretera general. Guaita el Xúquer/Júcar als cartells. Aquesta és una altra, un fotimer de panells bilingües grafitats amb tota mena de reivindicacions. De vegades la part castellana ratllada, d’altres la valenciana esborrada, d’altres ja no s’hi veu res de res. Menció especial al desviament cap a Vilanova de...Villanueva...Castelló...Castellón. Cada any un testimoniatge nou d’una manifestació de la qual me la bufava tant com ara em dol. Ja som al mític Canon Che, peu d’un portell on sempre calia patir per la corretja del motor amb aquelles corbes i la font, de la qual tothom en parlà i mai no vaig veure ni hi vaig beure i que em recorda al llibre “Gina” de Maria Climent i el seu Masdenverge on va caure un globus que tanmateix ningú mai ha vist. A la baixada del portell em trobo encara un reguitzell de pobles amb noms catalans que ni al Lluçanès: Rotglà i Corberà, Cerdà..., i mira que portem més de mig dia de petjar! 

Enfilem ja drets i decidits cap a l’interior pujant i baixant uns tobogans a perdre de vista que fan venir arcades i on prou sovint de fet algú acaba per vomitar. Deixats enrere Moixent i Ontinyent, cada beneït estiu la mateixa i entranyable discussió a l’hora d’eixir de la regió: -ara per on agafem, per Almansa o per Xumella? El paisatge i l’ambient canviaran de manera sensible ben aviadet però això són figues d’un altre paner o si més no de la Figuera de la Font. En tot cas, per a mi, la resta de viatge ja és un altre món.