El marc sentimental del costat

 Una bona part dels catalans ja hem demanat i continuarem demanant un estat català. En aquest sentit havíem atorgat als nostres representants una confiança que s’han passat per l’engonal. M’agradaria saber però si el poble, com a votants, hem atès un grau de llibertat equiparable al que voldríem per als qui acusem de pervertir el nostre mandat. Ja sabem que és als polítics que hem d’exigir l’aptitud i actitud a l’hora d’exercir la seva professió, però alhora em sembla d’allò més convenient que el votant tingui plena consciència de saber allò que demana. El suport aclaparador envers el projecte independentista dels darrers deu anys -assolit en tan poc temps- em fa demanar-me quin grau d’assumpció tenia cada ovella del ramat d’allò que vol dir ser ciutadans catalans plenament sobirans. No és l’objectiu, ara i aquí, desentrellar si tal suport fou cec i incondicional perquè total, al capdavall, ens van engalipar. Deixem enrere aquest període fosc -malgrat els colors i confeti que el van caracteritzar- i mirem endavant amb valentia i propòsit d’esmena per posar sobre la taula el tema moll de l’os del qual ningú no en parla, aquell que permetria una millor preparació de la població i per tant unes millors condicions de contorn per afrontar el canvi i l’adopció d’un estat propi. 

El tema tabú no és altre que plantejar sense embuts no només l’opció de superar el marc mental hispanocentrista, sinó anar més enllà, cap al marc sentimental; és a dir, que cadascú provi de fotre enlaire o reduir al màxim el seu imaginari espanyol o castellà. La gestió de l’imaginari del costat és el veritable fantasma particular que empaita la consciència de molts dels que han gosat abocar-se de debò en la lluita per reclamar un estat plenament català. Cadascú tindrà un fantasma més herculi o més nyicris en funció de diversos factors com ara l’origen familiar –el tabú dels cognoms-, la família política –un altre cop, els maleïts cognoms-, la posició econòmica i financera –lligams de feina o de deute contret-, etcètera. És un fet que després d’aquesta vinculació secular amb l’estat espanyol tenim una amalgama d’interessos que a nivell individual resulta ben normal que en molts casos esdevingui un sarau monumental de primera magnitud discernir què és allò que a hom li ve del fet català i què li ve del fet castellà en les seves vides. Resulta tanmateix curiós que quan la procedència forana és basca, gallega o andalusa, per exemple, tothom identifica alegrement aquestes entrades com a exotismes -ja constituents del folklore de l’Espanya de la diversitat- però mai quan és castellà, que llavors es diu que és un tema difús, que no està clar. El folklore sembla venir doncs de la perifèria peninsular; el centre ha de ser pres sempre amb seriositat car el poder no admet folklore. En fi, ja veieu que la interferència, com en lingüística es defineix aquesta invasió del castellà en la parla catalana, existeix també en la nostra percepció individual en absolutament tots i cadascun dels àmbits de la vida. Arribats aquí es pot entendre com aquella gent que tingui un grau elevat d’interferència del fet castellà o encara més clar, la matriu castellana, tindrà greus problemes per comprendre què vol dir de fet i de manera nítida la nació catalana; i la nació de les quatre barres, per aquells que no són catalans de soca-rel, només es pot copsar enterament i sense interferència, amb una voluntat molt forta i decidida de treure’n l’aigua clara, això vol dir bandejar el castellà. Les nacions -i la identitat associada de cadascuna que en surt- són com els amants, eventualment pots gosar flirtejar amb dos o més alhora, però a llarg termini te n’has d’acabar engatjant amb un de sol. Això és complicat en el cas d’aquells que hem confós algun cop la nostra essència amb l’adscripció nacional primerenca com a fets indestriables. Aquest feixuc entrebanc acostuma a passar quan neguem la intel·ligència de l’ésser humà. Diem per quedar bé que la nostra intel·ligència ens permet, al contrari que els animals, demanar-nos el perquè de tot plegat i no conformar-nos que les coses puguin ser tan sols com ens les han fet veure. Ara bé, quan el subjecte ens toca de prop i ens obliga a bellugar-nos i prendre partit, romanem garratibats i adduïm immobilitat perenne, abillada de respecte escrupolós i lloable a les essències ancestrals. Amb aquest posicionament ranci els transsexuals serien uns malalts, així com els que adopten noves religions alienes a la seva comunitat o com el fet que ens ocupa, aquells que ens adscrivim a una nova nació. La comparació és necessària per fer-nos veure –especialment als votants de samarreta del procés- que allò que tenim entre mans no era peccata minuta. Per voler un estat per Catalunya s’hauria d’haver entès, primer de tot, què vol dir ser català i per entendre-ho completament hom s’ha d’haver deslligat al màxim de totes les cotilles espanyoles, que de fet, són els instruments amb què l’estat actual relliga la ciutadania, el fet sentimental: la Lliga de Futbol Professional, el PSOE i la Guàrdia Civil -que deia ara no sé qui. 

De vegades resulta tan complicat l’exercici voluntari d’aïllar-se de l’entorn que només s’aconsegueix sortint a viure a l’estranger; un estranger, ben entès, de nul·la influència espanyola. Sembla estrany però existeixen països al món on Espanya no hi té res a pelar i on gairebé ningú parla el castellà. A tot estirar, hi trobem una ambaixada o un consolat amb una Rojigualda a davant i algun restaurant. Si en teniu l’oportunitat, experimentareu en primícia allò que vol dir viure sense Espanya. No hi sentireu enlloc la seva barroca i entortolligada llengua cervantina i, ben aviat si va bé, estareu pagant impostos a un país...que no és Espanya! Potser aleshores us poseu a plorar de culpa o de joia. Ves per on, allà els quaranta canals de tele o ràdio no són en castellà i potser aquest és un bon moment per deixar per sempre de veure i sentir les notícies –que ens canta i recomana Morrissey. D’aquesta manera hom pot copsar els detalls d’una eventual vida sense aquest constructe dit Espanya, a partir d’ara aliè, com de fet voleu que ho sigui per a vosaltres que, encabat, és el més important. Tanmateix viure a l’estranger potser no és possible i doncs, independentment d’on sigueu un altre exercici pot ser avaluar l’espanyolitat de cadascun dels vostres actes i decisions, amb la finalitat de començar-la a extirpar. No hem de tenir por, la causa és ben noble, lluitem per la nostra nació, com s’ha fet manta vegades en el passat. Un dia em feren veure que qui, malgrat no compartir-ho, no és capaç de respectar el nostre odi, no ens estima. Són desferra, a bandejar de les nostres atencions.

Tornem al principi perquè potser podem encara pensar que en fem un gra massa i que de debò no cal que l’individu realitzi la feina encomanada als polítics quan, i sense cap mena de dubte, assolir aquest grau de consciència nacional és d’allò més necessari i s’ha de treballar per estar perfectament orientat i posicionat, per tal de no tremolar a l’hora de la veritat. 

L’imaginari en castellà ara mateix és una gàbia, un parany, un llast que impedeix concentrar adequadament les energies en un sol objectiu: la separació de l’estat espanyol. Traslladar aquest concepte i aplicar-lo als nostres records i objectes -dels quals no cal negligir el fet que ens posseeixen- i actuar en conseqüència, voldrà dir posar fil a l’agulla en coses tan profanes com deixar d’escoltar música i llegir en castellà, visitar Castella, ras i curt, reduir tant com puguem la nostra sensibilitat i sensitivitat cap al costat. Aquest precepte s’hauria de seguir, com a mínim exclusivament i momentània, durant l’impàs fins a la consecució del nou estat. Amb una Catalunya lliure, sobirana i catalana, ja serem lliures després per tal que tot aquell qui vulgui pugui retornar a exhibir un espanyolisme recalcitrant, ni més ni menys com fan per la seva banda i per exemple aquests afrancesats que a Catalunya són habituals des del Noucentisme o com aquells liberals motivats, normalment adinerats, enlluernats al seu torn amb els anglosaxons. Quan Catalunya sigui en català i independent tota la resta serà inofensiu, turisme, pas de problème. Hom és conscient que segons l’historial de cada u, aquesta prova de desprendre’s del castellà pot arribar a requerir autèntica vocació monacal. Desdramatitzem un xic i pensem què seria del nostre pas terrenal sense aquesta mena de desafiaments...Només cervesa, covid i no-follar? Si no gosem seguir aquesta exigent i radical prescripció molt em temo que no serà només per raó de mandra, ni fals sentit comú. Serà un cop més pura fatxenderia. Serà persistir en aquesta creença que els humans funcionem només racionalment. Serà de nou negar la complexitat de l’ésser. Serà, al capdavall, una manera com altra del fugir d’estudi tan en voga actualment. Serà fer veure que nosaltres estem per sobre de l’entorn i tot fet conjuntural. Serà vendre novament la moto que, arribat el moment del nou xoc de trens, sigui com sigui, ho sabrem manegar i dominar. Il·lusos. Ja hem pogut veure que la lluita nacional catalana no pot ser mai més subjecte de tripijocs polítics, implica des de ja una presa de posició total per part dels catalans d’un caire prou seriós com per prendre-s’ho a la babalà i mirar-s’ho des de la barrera. Si no som capaços d’orientar el nostre comport i modus vivendi per Catalunya, com veig a molts referents en les xarxes socials -que per por de resultar massa radicals i antipàtics, continuen fent veure com si res no hagués passat i que bonic que és tot- no val la pena exigir res de res als altres, no mereixem el que demanem.