El nostre opressor

Unes quantes piulades escampades per Manuel de Pedrolo –sempre viu- sobre l’opressió dels pobles m’han fet ruminar una bona estona. Sovint hom proclama als quatre vents que hem de combatre l’opressor i això està molt bé. Ara bé, seria d’allò més convenient abans de plantar-li cara, identificar-los. En faig esment en plural perquè en el cas dels catalans n’hi ha uns quants; som així d’originals o de desgraciats. Fins i tot hauríem d’establir una jerarquia de tots els veïns que, per dir-ho d’una manera no massa agra, no ens volen bé. Tanmateix referir-nos-hi d’aquesta manera seria brutal i massa pretensiós, perquè s’hi donaria a entendre que algun d’entre ells pensa en nosaltres de manera particular, com a subjecte polític –que s’ha posat de moda dir. No és el cas. Que l’opressor no ens vol el bé pot voler dir que, o bé i efectivament ens pensa i actua contra nosaltres en conseqüència, o bé som actors secundaris circumstancials i patim simplement els efectes colaterals que resulten del seu exclusiu benestar; ras i curt, que estaríem essent utilitzats. Així doncs, si de debò diem que volem lluitar contra els opressors de tot estil, caire i mena, abillem-nos com cal i guardem alguns forats a l’agenda que se’ns gira la feina. Encara més, potser se us esborra per sempre aquest somriure badoc, com a mi m’ha passat. I és que clar, quan hom es vol enganyar i viure tranquil ho fa per economia, sens dubte, car quan per fi desembussem l’aixeta l’aigua mai no tornarà a rajar clara, tot amenaçant seriosament la nostra salut emocional gregària.

Darrerament -i poca broma- prou gent havia sortit de l’armari per denunciar per fi que l’opressor era Espanya però, ves per on, poc a poc ens hem anat adonant que dins de casa hi ha botiflers arreu i en massa que els hi fan servei, alguns de manera banal i altres volgudament i no de franc, puix que ho cobren bé, que ja ho anem també sabent. Alhora veus que al nord l’estat francès porta estona fent la seva quant a la nostra descomposició. El problema és pensar-se que amb aquest adveniment, a mode de nou escenari per a un mateix i estrena d’una desconeguda fins ara presa de consciència, hem arribat al cap del carrer. Doncs no pas, això no ha fet més que començar. Si penseu que en fem un gra massa seria interessant doncs saber per què molts –gent amb estudis superiors i tot- resten bocabadats, forquilla en mà a l’hora de l’àpat, quan veuen aparèixer a les notícies el president francès o el canceller alemany, per no dir que alguns fins i tot mullen la roba interior. És sentir que França o Alemanya no sé què i tot pren un caire institucional davant el televisor, fruit d’aquest gust per l’eròtica del poder que ha deixat empremta en el poble esclau i que al nostre nivell traspua d’aquesta manera, amb bavejades i somnis humits per tal de creure que aquests senyors ens fan cas o simplement sentir-nos arrecerats formant-hi part. A més, què hi farem, la verdura sempre serà més opulenta al jardí del veïnat, sobretot vist des de la Ibèria en ple procés de desertització i que porta a sobre seu inoculat un particular retard localista prou accentuat. Seria interessant copsar d’una vegada per totes que aquests mandataris forans de París i Berlín només fan cas al poble que l’ha triat i potser tampoc, sinó més aviat i en exclusiva, a la necessitat imperiosa i imperial de cadascun d’aquest estats per continuar essent potència de nivell mundial en un context internacional hostil de clara pèrdua progressiva d’influència, el qual -atenció- no es redreçarà mai més. Per mirar de pal·liar aquesta tragèdia geopolítica aquests governs estaran disposats a fer el que sigui i passar per sobre qui sigui.

Fóra bo s’entengués per sempre més que als habitants del sud dels Pirineus ens volen doncs de cambrers. Anys enrere fou sobretot un interès focalitzat en la construcció car tot estava per fer per tal de venir a prendre el sol degudament. Ara que ja ho tenim tot asfaltat, ben comunicat i edificat les necessitats basculen de pet cap al tercer sector. Vejam, que no està gens malament treballar en el sector serveis; el problema és veure-s’hi obligat pel simple fet d’haver nascut català i voler viure a la teva terra. Hauríem de convenir, per ser honestos, que els nostres veïns de dalt no volen ni esperen quelcom gaire diferent de nosaltres. Bé, és un fet que malden pel nostre sol lluent -i per l’altre que porta l’accent obert, heus ací el mercat immobiliari ja adquirit-, com també pels nostres preus -fruit dels nostres salaris de merda. Així mateix s’interessen per la qualitat dels nostres hospitals, prou dignes per quan s’hi estableixin de vells i no hagin de patir més del compte durant els primers tractaments abans d’agafar la llançadora, navette o shuttle, de tornada definitiva a l’estranger, abans de traspassar. Fins que no tinguem clar aquest panorama i no ens estimem un xic més, faran amb nosaltres el que vulguin. Mentrestant, emperò, el nostre talent a balquena se’n va, que a fora hi paguen millor. La urbanització indiscriminada de Mallorca i el litoral meridional del País Valencià durant els darrers seixanta anys és tan sols la punta de l’iceberg de tot allò que continua passant davant del nostres nassos i que presenciem alienats com autèntics babaus. La Unió Europea és la baluerna que fan servir per homogeneïtzar maneres de viure i injectar diners a les nostres elits des de 1986 per fer-nos callar i creure que amb el benestar d’oci i confort per a tothom –aigua calenta sanitària, inexistència de talls de corrent, plans Renove, Erasmus i ara telèfons intel·ligents- n’hi hauria prou. 

Que vagin decidint els lectors quin caire ha de prendre l’eix francoalemany mentre em ve al cap aquella curiosa predilecció de Miquel Bauçà pels americans, expressada en la seva obra “El Canvi”. Alemanys i parisencs van fent des de la postguerra el que més els convé al seu hort, l’Europa continental, llevat de quan la situació esdevé una vergonya –recordem Iugoslàvia- on van haver de recórrer als americans per salvar els mobles. 

En tot cas, no sé ben bé per què m’empipa tot plegat. Casa nostra és oli en un llum, tot rutlla, aquí no passarà mai res, la convivència resulta ben harmoniosa com ho demostra l’absència de tensió als carrers. Aquí, no ens enganyem més, malgrat el neguit de quatre gats malaguanyats tothom sembla content d’on viu i d’on és, es van repartint càrrecs a paeries, diputacions i escons al Parlament i es dóna suport als pressupostos de l’Estat talment.