Espantaocells de carrer

 Renoi, quin quadro! He hagut d’apartar l’esguard a l’instant. Incapaç de continuar mirant; ha estat del tot impossible. Ni tan sols quan ha passat de llarg i s’allunyava carrer avall. Després ja avaluarem -si ho creieu pertinent- si em considereu retrògrad, carcamal o qualsevulla cosa que em vulgueu titllar; no hi ha problema. Us asseguro que quedarem en paus perquè, el que és ara mateix i si no ho dic, rebento: valga’m Déu, el fantasma que m’acaba de passar per davant que, per tant, ni idea del seu sexe o tendència animal! Ves que sí, que tothom és lliure de fer el que vulgui, però quin ensurt que m’he endut amb l’estómac buit, cosa que vol dir, a aquestes hores, sense un bri d’humor per als sentits. ¿Però com pot donar-se un cas com aquest, d’exaltació de la individualitat a través de la indumentària i estètica facial i corporal, amb el propòsit de vindicar-se, a mode d’afirmació de la personalitat, de tal manera que tot plegat acabi basculant cap a la impossibilitat de viure amb normalitat al mateix interessat? ¿Com pot establir-se en un cap aquesta flagel·lació a si mateix i tret al peu contra la pròpia presència per d’aquí a l’eternitat? Prego no em feu descriure el que no he vist car tan sols he gosat tancar els ulls davant una evidència: aquesta persona no vol ser vista. Si us pensàveu que la transparència era l’únic requisit per esdevenir invisibles, havíeu oblidat que els extrems són dos, el defecte i l’excés i doncs, que es pot assolir la completa desaparició d’un mateix també amb el principi de disfressa, de mentir descaradament per contrast. Com? Una disfressa que no es podria qualificar de camaleònica, car no es tracta d’adaptar-se a les condicions de l’entorn circumdant. Ans al contrari, allò que acabo de presenciar en una llambregada i mai més sisplau és la combinació ideal per a fer-se mal, un reguitzell d’assaigs estètics destructius. No, no insistiu, no em fareu descriure aquest horror, us quedareu sense saber si això va de tatuatges, protuberàncies, perforacions, extraccions, injeccions, liposuccions, coloracions, implants o empelts. No parlem de cap estrall provocat per una tècnica en particular o un detall aquí o allà; parlem de grau, parlem de guilladura, parlem de fotre’s a un mateix i a qui t’ha estimat, perquè és evident que ningú t’estima en present ni ho farà en l’esdevenidor amb aquesta calamitat, resultat un cop més de la malentesa llibertat. Companys, no és això, i ja sé que ho hauria de deixar aquí, que el problema no el tinc jo, el té aquell que m’ha passat gairebé fregant, que no conec i que espero no tornar a veure mai més. Pensareu que estic exagerant. Només us diré que mai he vist ni tan sols en un documental, d’aquests de remotes tribus ancestrals, una persona tan allunyada dels nostres codis, de vestir i de vagarejar. I ara se’m pot dir de tot, endavant; jo, que he estat capaç de reconèixer i tan generós d’elevar a persona un espècimen, únicament pel seu pas dret, bípede i erecte. En aquests casos ens acostuma a quedar mala consciència, per la nostra intolerància i intransigència. Tanmateix, miro de girar la truita i demanar-nos quin respecte hem de professar a un ésser que intenta immolar-se pertot arreu i cremar el seu avenir en societat d’aquesta manera. Per pretendre ésser respectat s’ha de començar per un mateix. Si aquest element de qui parlem no ha fet un mínim esforç d’avaluació de la seva situació, a mesura que anava progressant en el seu procés de mutació i degradació irreversible, no seré jo qui em trenqui el cap amb l’estètica de la meva pròpia ètica, que prou maldecaps em genera tan sols amb les meves insanes contradiccions. No diguem tampoc ara per defensar-lo que potser la persona en qüestió justeja. Amb això avui dia ho tindríem tot arreglat: -no es pot fer res, serà un malalt-. L’important, veig, serà sempre sortir de costat i puntetes de tot entrellat. Fem tots el favor de tenir present un cert sentit del ridícul. El ridícul ens facilita la vida en comunitat i alhora ens recorda que només, i en comptades i ben triades ocasions, l’haurem de traspassar si volem arribar a fer quelcom de profit en aquest pas terrenal.