Del balcó estant

Del balcó estant d’un carrer de la Barcelona que no ven. Nogensmenys es tracta d’un dels seus vials encara comercials i, per tant, miracle actual existencial. En tot cas millor no fer-se gaires il·lusions car l’esblaiment de l’activitat és inexorable. Passava la vida i res d’especial no hi succeïa fins que de sobte les primeres botigues amb nissaga començaren a tancar, una per una, la jubilació s’hi esgrimia. De cop i volta vàrem veure com els nous preus de lloguer de la nova ciutat de creuer havien fet que tal com abans el diner feia diner, ara la persiana abaixada fa persiana abaixada, grafit marginal i misèria. La situació encara aguanta prou per tal que amb una mica de pulsió literària ens ho puguem mirar amb un biaix pervertit, si fa no fa com per avaluar l’estat d’ús del català. En aquest sentit direm doncs, que fins que no tanquin en Pau, Pere i Berenguera la nostra memòria encara aplica en aquest indret, però a qualsevol observador cronista amb bigoti a lo Lluís Permanyer no se li escaparia que aquí cada cop s’escolta més urdú, panjabi o algun tipus de xinès. Per a més informació, adreceu-vos als especialistes antropòlegs tot-a-cent de l’ajuntament. D’alguna manera però, cal agrair a aquests col·lectius el fet de comprometre’s a reobrir els establiments i continuar -a la seva manera, només faltaria- la vida que de vegades es veu posseïda pel negre d’una ocupació que no s’arriba ben be a endevinar què diantre passa a dins. I dic negre perquè a un edifici buit d’aquí al costat, d’ençà que la botiga de sota hi va tancar, l’obscuritat i les esquerdes s’han escampat arreu de l’immoble i no m’estranyaria gens que tinguéssim un disgust ben aviat. I és que quan vaig fer carrera em van ensenyar que els materials de construcció com ara la fusta, el ciment i el formigó han d’ésser considerats éssers vius car pateixen canvis de comportament amb l’edat; se’ls ha de saber avaluar, mantenir i tractar si els vols seguir atorgant una confiança plena. Deixem però l’antiga carrera universitària o el pròxim esfondrament o totes dues coses alhora perquè ara estic al meu balcó. 

Fa bo. Avui mateix, dia estrany, primer divendres a punt de tancar els bars per ordre del monstre viral governamental, sembla dia de vaga general. El moment previ de cap de setmana on tothom aniria atrafegat per efectuar les darreres diligències abans de fotre el camp i, en canvi, gairebé no hi veig ningú. Els repartidors del petit comerç han quedat congelats per la Frozen en virtut de la urgència en l’aplicació de les noves mesures de contenció. Em vénen al cap els repartidors car són ells qui generen en bona mesura el brogit de l’art sonor quotidià. Aquelles arribades de la furgoneta abonyegada de torn a la zona groga de càrrega-descàrrega com si fos el pit stop per a canviar les rodes; frenada que raneja la topada. Cruïlles de carrers transversals que els malalts mentals portadors de patinets travessen sense mirar, i més ràpids i tot que els vehicles del carrer suposadament principal. Entropia penjant d’un fil. L’autocar que segur ha volgut agafar la drecera de l’aplicació dels pebrots per estalviar-se el pas per Numància i sobre el qual podria muntar-hi ara, directe, sense saltar del meu balcó. El senyor gran que tremola tot ell car no pot travessar en trobar aparcada una grua a l’altra costat del pas de vianants. La dita grua no té lloc on ficar-se per culpa dels pals grocs que hi han ficat per no sé què de les terrasses dels bars, mobiliari que ha enlletgit en grau superlatiu el paisatge urbà, primer i únic propòsit dels qui han encomanat la seva instal·lació. Gràcies a Déu, als trempats del bar de davant se’ls ha ocorregut guarnir aquesta vergonya amb una mena de palissada de fusta molt escaient que a més, mata dos pardals d’un tret, i oculta el groc del qual n’estem ben tips ja també. Queda palès doncs de quina manera el panorama habitual ha quedat desdibuixat. Ha passat quelcom que no és tan sols fruit d’una mesura conjuntural, quelcom que ve de més enrere, de començar el mil·lenni fent somniar truites i endeutar el personal per després, en els deu anys següents, collar-lo i acabar-lo d’escanyar. La gent té molta por, i no només del virus. No sento venir ni el senyor que fot cops amb una vara de ferro a les cinc bombones de butà sobre un carro de magatzem. Tampoc se sent l’entranyable Antònio, que passa d’habitud anunciant “vaya rosas que llevo”, “y venga las orquídeas y los claveles”. Per culpa dels malparits del Club No Sé Què, per cert, dels nostres, occidentals, ens han empès a viure tant per sobre de les nostres possibilitats que ara ja no podem viure amb normalitat. Que no és Wuhan, que són molins. Fade to black des del meu carrer amb nom de vescomtat.