Balaguer, mon amour. Lleida, c'est foutu!

 Primera visita a Balaguer. Fugaç i no premeditada, en tenia però moltes ganes. Un volt circular, ascendent d’anada, travessant el Segre per un pont dels d’aigües amunt, i descendent de tornada, fent-ho per un altre dels d’aigües avall. Algun racó deixat de banda a dretcient, com la recerca de pipetes d’or, a mode de quadre per penjar i així haver de tornar. Ha sigut arribar-hi, aparcar vora el riu, primera llambregada de situació i patapam, endevinar per fi el perquè de la desgràcia de Lleida. No seré jo qui renti la cara de la pubilla d’aquestes dues viles, ambdues amb estació del Tren de la Pobla -Volem lo Tren. No serà un servidor qui lloï, per fer la gara-gara barata, una ciutat de la qual mai trobo ningú que en parli bé i sempre he volgut saber per què. Si mai he sentit un comentari global en positiu per a Iltirda o Ilerda, ha estat en els casos en què algun conegut havia gaudit com un verro concupiscentment parlant, moment a partir del qual Lleida li esdevenia –mentre durés l’afer- Roma, París o Milà. Altrament tot són peròs a l’hora d’anar-hi a viure llevat, esclar, dels amics de les nissagues locals o el funcionariat. Ves per on, el mirall l’he hagut de trobar a Balaguer.

I és que la capital de la Noguera té una retirança espaterrant a la capital del Segrià; per començar el mateix riu i la disposició i orientació de la vila al seu pas. El Segre, que encara no és l’Ebre, i una església prou imponent a dalt del turó a l’altra banda del riu. De seguida t’adones que aquell indret pogués ser un bon motiu fa mil anys per a, després de bandejar els sarraïns, ensementar i arrelar. El poble aprofità la falda fluvial del turó per engrandir-se al voltant de la plaça principal, el Mercadal, i encara ara podem contemplar i trescar un bon tram de la muralla que protegia el poblat. Per a més informació podeu consultar internet i a la vila mateix, que no voldria deixar-vos sense saber per què Balaguer dóna el “La” orquestral dignament i, en canvi, a Lleida se sent contínuament un canó de so desficiant que emet oscil·lacions en quarts de to.

A Balaguer he alenat l’equilibri i la mesura d’una vila que és el que diu que és, la capital de la Noguera i res més; i poca broma, que alimenten Can Fanga a base de bé. Si a Lleida, per contra, li prens aquell no sé què, que tothom li atribueix i no gosa dir, que vindria a ser la sordidesa, i la divideixes per deu –el quocient aproximat entre la població d’ambdues viles- desvetllem el motiu pel qual passejar per Balaguer encara suposa anar de cames lleuger, batec tranquil i cap ofec. Sabem que la bonança atribuïda a les economies d’escala es capgira amb cruesa quan van mal dades i que, en temps de crisi, a més ànimes aplegades, sinergia de calamitats.

A Balaguer, doncs, disset mil empadronats, no hi he trobat cap terra promesa ni un Silicon Valley amb la poma mossegada, informàtica i argentada, però sí la  platònica, la de la Noguera. És un fet que m’hi he trobat bé i no sé per què, i això no és poca cosa perquè amb aquesta banalitat que els francesos anomenen coup de coeur et veus entrampat patèticament amb hipoteques de trenta anyets, o sigui que algun valor fefaent deu tenir el sentir-s’hi bé, tot simplement. Per acabar-ho d’adobar sembla ser, per raó de l’altitud, resultarien uns quants dies menys de boira a Santa Maria que a la Seu Vella.

Lleida fa figa quant a ser la capital d’una cosa que mai no ha estat nostra: la província. Com la regió sanitària vigent, ésser cap d’una eventual vegueria fins al Montsec, ho aguantaria prou bé; a més, mai no oblidarem que ni les fronteres de l’antiga diòcesi o bisbat ha sabut o volgut defensar. Complicat de refiar-se d’una vila, a la qual li ha tocat capitalitzar un tal territori -assignat per reial decret- que no li escau gens, com ho proven aquests rètols delirants  a l’estació de tren “Pirineus”, com si fossin seus, a hora i mitja o dues de les pistes el seu peu. Acabo aquest diagnòstic insolent, potser d’amor furiós, d’una ciutat amb l’afegit de ser de les poques que té un topònim diferent i fantasmagòric, no sé si per esdrúixol o castellà. Remuntar un prenom o pseudònim malsonant és sempre mala peça al teler per a tot ésser intel·ligent, afigurem-nos-ho per a una ciutat. 

Fem el favor de mirar cap a Ponent, com féu Jordi Pujol amb la foto de la Seu Vella penjada a la paret de la seva cel·la i com ens mostrà Francesc Serés al seu imprescindible llibre “La Pell de la Frontera”. Tractem bé qui ens omple el rebost, que per allà i per baix ens vénen els catalans del futur.