El nostre aliat

Una continuació natural del meu darrer article, que versava sobre els opressors del poble català podria ser la seva contraposició, escriure sobre els seus aliats. Els catalans però, tenim un petit problema a l’hora de parlar dels aliats, i és que a mesura que ho anem expel·lint en síl·labes i fonemes, a-li-at, ens tornem tovets, flonjos, una mica com durant l’èxtasi de l’orgasme, quan no podem fer altra cosa de manera simultània. Qualcú hauria de fer un assaig sobre el per què del clímax que ens genera aquesta paraula als catalans. La paraula aliat va quedar, sembla ser, marcada a foc en l’imaginari com uns senyors que vénen de fora, apareixen del no-res sobre les platges de Normandia en un dia rúfol, arrossegant-se amb energia baronívola per la sorra, i en un tres i no res t’han guanyat la guerra. Que jo no dic que açò hagi estat així fil per randa sinó que és l’explicació que quedarà per a la posteritat, o sigui, allò que importa. La prova la tenim en nosaltres mateixos, the case of catalans. Entenc que ens motiva parlar d’aliats perquè sembla com que així no hem de fer res. Volem aliats, per a què ens ho facin tot, i doncs aquí sí que gosem fer una mínima funció proactiva –feineta- per tractar d’identificar-los, ni que sigui només per garlar-ho després a les terrasses dels bars. Volem saber qui ens estima per ser tan importants, per haver esdevingut un dels poble triats pel de Dalt per a ser alliberats com abans ho foren els jueus; Mare de Déu, la febrada que haurem de fer abaixar després de tants anys d’intoxicació sectària! Per cert, ahir mateix vaig fer una llambregada a un vídeo més d’aquests que circulen sobre els rituals esperpèntics d’aquesta secta groga que ha acabat podrint-ho tot, la barretina, la llengua i la imatge de tot allò associat a la nació catalana. 

Que no esperin els lectors una demostració dels meus profans coneixements sobre geopolítica a l’hora d’enumerar països aliats; per aquesta fi ja hi ha prou gent a les xarxes socials amb doctorats i màsters a Kanfort i d’altres escoles, a qui els hi agrada exhibir els nous coneixements adquirits. Servidor l’únic que recorda és que fa tres anys, quan es procedí al vergonyós simulacre de quelcom que, potser per culpa de com es va fer, alguns no tornarem a veure-ho mai més, una sèrie de països van trigar un xic a respondre –Déu n’hi do!- a les exigències de l’estat espanyol per negar de manera formal el reconeixement d’aquella falòrnia que van anomenar República Catalana. La prudència de valisa diplomàtica primmirada i celestial d’aquells governs, beneïts i benaventurats, des d’aleshores amics per sempre, van permetre inferir dues coses: 

1. Que la independència hagués estat possible, a empentes i rodolons i alguns màrtirs trobats per a la posteritat, però possible. 

2. Que en el món hi ha encara grupuscles amb bona fe, ben pocs però, fins i tot a dalt de tot, que no es creien que estàvem prenent-los el pèl, malgrat la desastrosa política diplomàtica exterior portada a terme fins aquell moment, la qual hauria d’obligar els nostres responsables d’aleshores a fer-se un canvi facial com el Dioni per tal que no els reconeguéssim mai més pels carrers de Barcelona.

La secta va pervertir totes les accions possibles per assolir un estat independent, primer per baix a nivell de poble i després per dalt, a nivell d’acció diplomàtica. Refer aquest quefer ens costarà qui-sap-lo. Per aquest motiu, convido a repensar la figura de l’aliat per, abans que res, acceptar on som en aquest moment; al punt de partida no, car tenim ja un Primer d’Octubre a la saca. Ara ens toca reflexionar a cadascun de nosaltres. Els aliats del poble català podeu ser vosaltres mateixos, aquells qui mai us havíeu polititzat, que no gosàveu mai ni dir qui votàveu. Els aliats seran la gent que no s’amagui mai més i treballi pel seu poble i ja, d’entrada, ajudi a capgirar els resultats precuinats de les enquestes electorals. La mateixa gent que s'ens ha endut fins a aquest malson actual no pot continuar amb la mateixa feina i cobrant una morterada per continuar aixafant i reduint a cendres els nostres anhels d’alliberament, per maldestres, per sapastres o per malvats, els els dono a triar.