De la feina divorciats

Se n’ha de parlar, i quan més aviat millor, dels temes que couen de debò i piquen en silenci; no pot ser que el corc ens rosegui la vida. Si us pensàveu que després de la darrera onada de decadència moralista, s’havia passat el rasclet pertot arreu, i tots els greuges que afecten l’ésser humà havien estat convenientment tractats i exposats a la llum pública, no és el cas; ens havíem oblidat d’un de ben important, que pot provocar un daltabaix i insatisfacció tals que ens acaba destruint, per fora i per dins, fins fer desaparèixer el brivall que havíem sigut abans. Sembla que parlem de drogues però no, és la feina; la feina de tots aquells als qui no els agrada ja la seva feina. I és que no en parlem prou, del divorci amb la feina. Ens pensàvem que després d’anys i panys de lluita per a l’acceptació i l’assimilació del divorci clàssic sacramental, uns quants supòsits guanyats a l’avortament i la llibertat d’orientació sexual, havíem assolit tots els trencaments de tabús haguts i per haver. Anem doncs amb el primer microassaig sobre el darrer que encara està per assumir: el divorci amb la feina. 

Estar cansat, quan abans no era per res el cas. Haver mal triat des del principi i no poder-ho més suportar. Haver canviat vós o el vostre company. Haver estat novament seduït a l’hora baixa per un bon dot de ribelles quan us havíeu conjurat com a terraplanistes. Les causes són d’allò més diverses però el lector entendrà que igual que amb moltes relacions conjugals, a la feina, on abans hi havia goig, ara hi pugui haver merder. I és ben curiós com és, que gosaríem més aviat divorciar-nos de la parella, pim-pam, que deixar una feina. Ves que encabat no haguem de considerar els diners més importants que l’amort... Quan diem “deixar la feina” no ens referim a canviar d’empresa, sinó assolir l’equivalent d’un trencament marital sense recanvi extramatrimonial, que no és altra cosa que llençar-se al buit que representa canviar de sector professional sense tenir-hi padrins que us assegurin poder surar. De fet, amb el divorci de la parella ens hem ben passat de rosca, trobo. Ha arribat un punt on sembla que acabi de ser quelcom inevitable, un molló pel qual s’hagi de passar per després poder-ho garlar a Llum de Gas tot gargotejant un creixement personal acollonant. El cas és que tant és així, que de vegades el risc és creure que no s’hi pot fer res i voler fins cridar el mal temps. Tanmateix, i aquí rau el meu astorament, amb la feina passa exactament el contrari. Hem assumit cristianament que hem de treballar del mateix, ni que sigui a contracor i desgrat, fins que la pixarada ens caigui gairebé a sobre, en vertical. A pesar que ens estigui desficiant, ens faci la vida impossible, ens anul·li diàriament, continuem endavant. 

Som el que treballem...¿Però amb quina merda de divisa ens hem capficat de franc? Déu n’hi do la força que arriba a atorgar-nos un paper oficial timbrat i expedit de mentida a Madrit per aquell rei emèrit, que presumptament ens obsequia amb l’estabilitat i la por per als propers quaranta anys de cotització per una falòrnia de pensió. Tan sols rellegir aquesta darrera frase i una suor freda em secreta pel front. Em demano què és realment essencial, si allò que el títol, el número de col·legiat i la revista mensual fullejada a l’excusat em diuen que sóc, o el prenom que mos pares m’assignaren en un altre paper timbrat i que de fet, és amb aquest darrer crit que em giro de cop. I si és així, que resulta flagrant com n’és d’important el nom i cognom per sobre d’un càrrec i una formació, voldria saber què diantre ens tindria doncs aferrats a una posició que ja no ens trempa ni com a record.

Al capdavall, m’adono que aquests divulgadors d’autoajuda que etziben atrocitats com “estima el que fas”, són la mateixa gentalla que no vol l’avortament en cap cas ni el divorci car pecats mortals, o sigui, uns desgraciats. Valgui doncs aquest escrit per a tots aquells que en silenci, en aquest moment, senten que la feina els farà emmalaltir i no se’n saben avenir. No trobaran els lectors cap recepta màgica a aquest sentiment fatal, però almenys quedarà traçat per aquí, al núvol, la meva solidaritat i el convenciment que això passa i prou sovint.