Ells, els valencians

El meu darrer article sobre la figura de Joan Fuster em féu posar en relleu la secular incomprensió -o malfiança, si voleu- entre valencians i principatins, principatins i valencians. No cal dir que aquest assumpte resta com l’escull més important per a la bona salut d’un sentiment compartit nacional. Vagi per endavant que aquestes línies s’adrecen especialment als catalans del Principat, que són els que han de fer en aquest moment l’esforç de comprendre els germans del sud i no necessàriament a la inversa. Ho explico tot seguit. 

El bressol de la nació catalana foren els territoris dels anomenats comtats catalans (S.VIII-XII), apunt i argument aquest, dels de caire històric, amb què alguns cunyats fan befa o no en volen sentir a parlar, però essencial per explicar per què som catalans i no japonesos, posem per cas. Malgrat tota circumstància important que esdevingui en qualsevol dels altres territoris de parla catalana, la temperatura de la nació vindrà donada per com es trobi en tot moment l’antic Principat, ja sigui en renaixença, decadència, a les portes de la independència -com no fa gaire- o enmig d’una depressió identitària de cavall -com és ara. La tradició, el pes de la nació, per dissort o per fortuna, recau en nosaltres, ergo la resta sempre espera quelcom de nosaltres. Espera de manera activa o passiva, conscient o inconscient, pacient o impacient, però és un fet. Si des del Principat no responem com s’espera del nostre propi tros, que un dia es volgué nació i que ara ens ha mostrat que es volia estat, no esperem l’admiració i seguiment cec per part del seu entorn satel·lital, per força més interferit, desprotegit i assetjat.

València-Cap i Casal té una fotuda singularitat, es troba a 340 quilòmetres de Madrid i 340 de Barcelona. Aquesta tensió salomònica es percep ja dins la ciutat en la toponímia dels cartells o panells de sortida així com a la xarxa viària circumdant. És evident que fa anys i pays que l’estat espanyol juga fort i brut i per trencar aquesta equidistància geogràfica i escurçar-la geopolíticament a favor seu a tots els nivells; no farem aquí palesa la tirallonga de greuges ni alimentarem més el victimisme que tant de mal fa a les minories nacionals. És evident que, ideologies a banda, amb Madrid i Barcelona, dos imants colossals focalitzats sobre la capital del Túria; entre un poder dur, decidit i contundent i un altre amollat amb caire sentimental, nyicris i bleda en l’actualitat; posats a ser tutelats i anar fent, tothom s’estimarà més el poder de veritat. Des del Principat haurem de ser d’una vegada per totes honestos i reconèixer que si ens interessa de veritat i estimem la nació sencera, primer de tot hem d’estimar-nos a nosaltres mateixos. En qüestions de seducció, infondre als altres confiança i seguretat en un mateix és fonamental si es vol arribar a bon port i, si més no, merèixer un respecte. 

La idea unificadora assimiladora d’Espanya a la manera castellana ja perpetuada per sempre amb el franquisme i falangisme només es pot combatre, ja no amb la seva suposada contraposició, que seria l’Espanya republicana; aquella Espanya republicana articulada en una proposta federal, el somni eròtic d’Enric Juliana de tant en tant -que quedi clar- només a estones, quan del Cafè Gijón estant mira al seu voltant i es veu aclaparat de l’ermàs intel·lectual. Una idea d’Espanya, aquesta, que ja la sentírem a Pasqual Maragall i d’altres i, per tant, sense cap bri d’originalitat. Un cop aquí situats, tenim a tocar el republicanisme històric morat, un concepte que, sense negligir en cap cas les seves escadusseres però fortes, fidels i arrelades adhesions com les expressades per l’historiador Carles Sirera –amb propostes com una capitalitat estatal per a València-, no tindrà mai prou força contra la crua realitat que és l’Espanya que es gasta avui dia, la Una, Grande y Libre maquillada dels vencedors de la guerra. El romanticisme de les Brigades Internacionals, únic imaginari decent, potent i candorós que li va sortir al republicanisme no és prou consistent per convèncer el personal. Amb tots els respectes, l’anhel de voler fer república de debò a Espanya -amb allò que de profunda reforma i respecte a les nacions històriques implica, no a la francesa manera, no ens engalipareu- és tan utòpic com quan la CUP digué que volia anar al Congrés dels Diputats a fer sentir la seva veu, o que Podemos anava a canviar Espanya després del 15-M. Com ha apuntat l’escriptor Abel Cutillas, absolutament tot queda engolit pel monstre. Tot excepte l’única cosa que a València –el cas que ens ocupa- conserva i ateny encara condició de veritat natural endèmica: el llegat de Jaume I. Uns fonaments i arrels que vénen de molts segles enrere i que, malgrat els seus detractors, a empentes i rodolons encara resisteixen els intents d’assimilació per pura evidència d’adaptació i idoneïtat al sòl que li és propi, al clima local. 

Amb aquest context, qui ha de desitjar sempre acompanyar els valencians som els altres catalans -no els de Francesc Candel, no fotem, que ja m’heu entès-, els del Principat, rovell ancestral de la nació, als qui ens pertoca fer tots els papers de l’auca que calguin i acceptar caure malament a qui sigui i quan sigui i tot això amb abnegació, tot sabent que és aquí dalt que posseïm el desllorigador de l’actual situació. Friso per saber què en seria i quedaria del blaverisme valencià –veritable i artificiosa anomalia històrica- així com l’espanyolisme recalcitrant i altres sucursalismes d’allà baix en cas d’un estat català al Principat.

Com dèiem més amunt, ningú no vol ser acompanyat -i menys tutelat- per un pelacanyes que no s’estima a si mateix.

Abans d’alliçonar els valencians hauríem de tenir ben present que som els catalans de l’actual comunitat autònoma de Catalunya els qui hem de saber col·lectivament d’una vegada què som, què volem i fer-ho rabent. Qualsevulla altra cosa és emprenyar la gata, fugir d’estudi, i així fins a la marginalitat, folklorització definitiva o desaparició.