Estem cansats, fatigats que ens entabanin -diem els octubristes, o sigui, els catalans que lluitem per una Catalunya lliure. Que hi lluitem o, si més no, batallem -com bé apuntà Blai Bonet. I tanmateix, no ens quedarà més remei que córrer de nou aquest risc amb uns altres polítics nous de trinca. Aquests darrers mesos m’ha fet l’efecte que dins aquest col·lectiu d’electors –potser marginal però només de manera oficial- voldríem que s’apliqués el full de ruta que cadascun dels votants tenim al cap. És a dir, que si tal nou partit no fa la independència com i quan jo m’ho imagino, no el voto. Amb el cap fred no és difícil adonar-se com afirmacions d’aquesta mena no atenyen un nivell gaire elevat per no dir directament que són brossa. Açò pot ser de mal llegir car els octubristes ens tenim per gent coherent, decidida, insubornable i lògica. Però és que no té cap lògica una independència a la carta de cadascú, quan serà molt probable que, si aquesta hi esdevingués, tampoc no s’ajustaria a la realitat prefigurada pels encarregats de portar-la a terme i, per tant, parlem d’un fet que de ben segur sobrepassarà les previsions i càlculs dels seus actors. Voldríem la independència el més aviat possible, sí, proclamar-la un cop assolits els primers escons del canvi i fot-li que és de Reus. Nogensmenys, només nosaltres, els octubristes, que hem ben copsat la monumental presa de pèl de fa tres anys, així com aquells quatre gats que ens en varen avisar abans i no en vam fer cas; només nosaltres, doncs, disposem encara d’un bocí de cervell alliberat per entendre que no és seriós exigir quelcom semblant als nous valents que s’han ofert o oferiran per mirar de ser al proper Parlament. Demanar als nous aspirants que estiguin obligats a fer-nos saber fil per randa, a nosaltres i a l’enemic, la recepta de la Coca-Cola és una rebequeria. Recepta que, per altra banda, si n’acabarem bevent i gaudint, francament, poc ens hauria d’importar.
Seria intel·ligent no seguir el joc groc dels qui han provocat aquest corrent de pèrdua de confiança en els polítics. Tot és una qüestió de grau, i encara que sabem que l’aposta neta i polida no existeix enlloc -no només en política- no podem oblidar que és ben possible governar millor, no per això cal continuar encimbellant a tothora la figura de Jordi Pujol. N’hem vist de polítiques més serioses, no exemptes de tafurers, misèries i angles morts, d’acord, però amb un concepte de la democràcia, allò que vol dir la gestió d’un vot i el sentit de la seva representació, prou més elevat.
Avui dia, malgrat la putrefacció general -veritable raó de portar-hi màscara facial- un poble com el d’Astèrix i Obèlix resisteix, amb una nova fornada latent de polítics que tot país sempre conté, discreta per qüestions de lògica prudència, als qui se’ls pot –si més no, encara- mirar a la cara, disposats a posar el país per davant seu i que tenen dret a emprar totes les arts que la política permet per a fer una feina que, almenys, ens situï més endavant i a prop de l’objectiu, i no com ara, ridícul total, amb l’insuportable regust d’haver cremat les naus. Mala peça al teler que tindrem si caiem de quatre potes en el parany de perpetuar la ja tristament assolida puerilització del debat i, en aquest sentit, demanar als pròxims candidats que ens expliquin com fer la independència amb tos els ets i els uts com a sine qua non per a confiar-los el nostre vot. D’açò, hom en diu un tret al peu. Vulguem o no, el vot implica un punt de fe.
Si, malgrat tot, continueu sense refiar-vos pas, cosa per fina força normal tot veient el llegat que ens han deixat uns traïdors desgraciats, dediqueu-vos a encapçalar el moviment o impliqueu-vos-hi per tal de conèixer-lo de primera mà. No acabo d’entendre què se’n pot treure, de positiu, de persistir en rondinar per només dir que els nous que vinguin ens tornaran a engalipar. En aquest moment paga la pena esmerçar temps a conèixer qui treballa de debò pel país o en té fretura. Fóra bo refer la casa pels fonaments, triar bé les companyies i els polítics que en surtin escollits, un cop a l'escó, a callar allò que hagin de callar i a pencar. La transparència política -greuge tan en voga- serà sempre una altra cosa, no pas desvetllar el secret professional a l'electorat, el qual haurà de posar-s'hi fulles si el que vol -verament- és guanyar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada