El jo brivall que un dia fui

 S’ha de saber viure en societat. Això vol dir respectar les normes, no fer mai un mal pas i tolerar-nos els uns als altres per tal de no sortir a la crònica de successos dels mitjans d’incomunicació. Tots aquells que compleixin aquests requisits, fil per randa, seran considerades persones equilibrades. Poca broma, heu de pensar que no assolir aquesta qualificació oficial us impedirà fer vida normal i, per exemple, tenir accés a qualsevol mena de finançament, per exemple un préstec per a adquirir un bé immoble; encara que, ben mirat, potser us estant fent el favor de la vostra vida. I és que de vegades el sistema vol escanyar-nos tant que se li acaba tornant més forta aquesta malvolença i algun dia, vés a saber, podem arribar a dir que moltes gràcies per haver-nos deslliurat de tal deute, desgraciats. Va, millor no deixem-nos emportar per la ràbia desfermada que, com diem, hem de passar per persones equilibrades, concepte no només entès, sembla ser, com a antònim de pertorbades. Em demano des de quan les persones dites equilibrades han de ser també subjectes d’una existència àtona, homogènia i doncs, avorrida. No crec pas que créixer i fer anys vulgui dir esdevenir gent grisa, monòtona i tibada. Evidentment aquesta és una reflexió adulta car la joventut, per la seva pròpia idiosincràsia, emmascara la veritable rutina que pot arribar a ser la resta de les nostres vides. Voler marcar l’accent a una certa edat és arriscat, isola, genera incomprensió i et crea enemistats, però allò que de debò et dessagna és passar la segona i tercera edat com un vegetal per no gosar dir ase ni bèstia, amb por a no ferir o a ser bandejat. Alerta, que servidor no es refereix a fer ara de Doctor House a cada esmorzar, ni enfollir en una reunió laboral, que t’agafi un rampell i estrangulis el teu cap, però estareu d’acord que hem arribat a un punt on ni en cercles reduïts -que deia l’Aznar- ens arribem a dir gaire cosa que no siguin dos compliments o tres comentaris amb riallada histriònica per fer veure que, en efecte, ens hem tornat oligofrènics. 

Si ser equilibrat és anar apaivagant la pròpia esma i sufocar tota espurna provinent del sistema estimular per no sé quin concepte racional del saber estar, estem ben arreglats. De fet ja fa un temps que hom denuncia en aquest bloc la degradació de les relacions humanes, accelerada per la confusió i placebo que provoca el món virtual. La Covid és una excusa més que de facto amplifica aquestes tendències autolesives. Encara tenim sort, la Generació X, la darrera criada sense la dictadura dels ordinadors per comprendre que un altre món sempre pot ser possible. No sé en quin moment hem arribat a deixar-nos engalipar per aquesta manera perversa d’entendre la igualtat i fer mitjana per baix. Aquesta tensió d’haver de ser en tot moment infal·libles, quant al to general emocional, amb l’objectiu de passar inadvertits, fa que anem amb un pal ficat al cul i, esclar, vet aquí quan peta tot o has de fer ús d’estupefaents per tal de retardar el tanmateix inevitable esclat. És impossible ser l’encarregat de subministrar de manera continuada el corrent de la teva llar i no patir caigudes episòdiques de voltatge. Hauríem de tenir clar que els humans ens assemblem a grups electrògens casolans i no a subestacions elèctriques d’alta tensió. Hem de canviar-nos el filtre de tant en tant, el dipòsit de combustible no dóna per llargs períodes de subministrament assegurat, el carburant val calers i més si no vols que estigui adulterat. No podeu dir que no estàveu avisats que una pana grossa us esdevindria algun dia, quan setmanes enrere ja se us va fondre alguna bombeta i havíeu d’anar posant reguladors de tensió a cada endoll. 

No hi ha manera, no puc deixar de relacionar equilibrat amb adotzenat. Penso en una persona equilibrada i imagino un equilibrista, ergo un funambulista; li sua el front, sempre en tensió mentre malda per travessar la corda d’un costat a l’altre dia rere dia. ¿És aquesta la qualitat de vida que anava lligada al progrés? Ja n’hi ha prou d’aquest color; si Pla al seu Quadern Gris s’acabà confessant infeliç, jo en aquest quadern crema faig el mateix i, a més, em declaro eixelebrat. I és que miro enrere i m’adono que quan més engavanyat m’he sentit ha estat quan volia aparentar ser qui no sóc, o sigui un equilibrat. D’ara endavant lluitaré per recuperar allò més genuí que entrelluco al mirall, el jo brivall que un dia fui.