Manual de carrera política

 Jo no vinc aquí a despertar del somni als joves compromesos amb la política, ni a aixafar la guitarra a ningú. De fet, aquella pruïja per voler dir abans d’hora a un infant qui són de debò els Reis d’Orient és la cosa més mesquina que hi pugui haver; així mateix, no cal dir el respecte que em mereix qui ho profereix. La política, entesa amb vocació de servei a la societat com a màxima, està però que molt i molt bé, una altra cosa és voler reconèixer quants actors polítics arriben a portar aquesta divisa a la pràctica d’una manera fidedigna al llarg del seu periple: -A Maria! On sou? Que no hi ha ningú?-. M’he quedat sol. I és que res ni no hom és perfecte, ja ho sabem, però si algú de manera excepcional pot fer o haver fet política i alhora ranejar aquest ideal, reconec que deu ser meravellós. La quisca –la brutícia- en política és, per regla general, un assumpte d’escala i per tant ja em puc imaginar que només els batlles d’alguns vilatges o els pedanis de llogarets i, per extensió, els seus habitants, poden arribar a fruir de les bondats que atorga aquesta ciència, que en diuen. Malauradament, a mesura que fem zoom endarrere per voler abastar més àmbit territorial, ens haurem d’adaptar a un context que supera ja el domini personal i que se’ns escapa de les mans. Aleshores no queda més remei que fer contorsions, giragonses, acontentar-se amb algun peix al cove, practicar el canvi de cromos, obtenir la meitat de l’objectiu uns anys més tard que quan de debò hagués calgut, desesperar-nos i encara així dir que, tot plegat, val la pena. Els colls de camisa que hom mateix es planxa per dir que fem quelcom a casa, en poques setmanes queden esblaimats, dorms pitjor, la parella n’està fins als collons; els fills, guaita com han crescut i són ara esdevinguts ni més ni menys que fills del candidat estimat i odiat a parts iguals. La situació de mica en mica es transforma en un monstre omnipresent i assedegat, que a més doncs, cal alimentar. Amb el temps, aquells que aguanten les pressions, que guarden i prenen cura del saber fer i les maneres, que a més segueixen amb devoció i fidelitat les consignes del seu partit a mode d’una ben curiosa, i que jo qualificaria d’abnegació alegre, tenen un primer premi gros: un càrrec, diguem-ne important. Un càrrec que depassa l’escala local i passarà a portar lligada la incorporació a una conselleria, posem per cas. De sobte l’afectat comprova la visibilitat i alhora l’exposició pública notòria que comporta la nova posició. No ho prejutja, més aviat ho assumeix com natural en tant que salt normal de tota carrera per a una persona prudent, respectable i correcta com ella. La parella n’estava i n’està fins als collons que dèiem, però ara, hòstia, sembla que entren prou més pistrincs al compte corrent i potser que estarien fent l’ase treballant tots dos –com així es demanen enllitats durant una altra nit d’insomni. En acord a la nova situació, han hagut de canviar de domicili i fer cap a la capital. La canalla, per a l’any que ve, anirà a una escola on van els que seran nous coneguts –amics, per ser amables- del ara ja proposat com alt càrrec de caire tècnic, que li agrada precisar als seus propers, malgrat el seu parcours eminentment polític fins al moment. El polític en qüestió està orgullós d’haver pogut aplegar la seva passió vocacional, de servei al poble, amb la seva formació, allunyada de la política, almenys quan s’ho va proposar. Segons els seus, i ell mateix, aquesta nova posició francament li escau com anell al dit. A la vida cal saber gaudir de quan les coses van bé i doncs aquells mesos i algun any següent passen d’aquesta manera, nar fent i Del Pita Pita Del. Tot rutlla a tot arreu, ara bé, no hi ha diumenges ni festius i, darrerament, d’ençà que li han dit que hi ha perspectives d’assolir una nova promoció –el Cel és el límit- tampoc hi ha gaires nits. La darrera per a ell ha estat, de fet i de nou, ben blanca. Els nens, ja adolescents, se l’esguarden de biaix i només posen bona cara quan arriba Nadal o l’aniversari, quan els plou una munió d’andròmines, gadgets, devices de tota mena, obsequi d’una empresa privada d’àmbit global relacionada amb el sector de la conselleria de torn. Dos pardals d’un tret, la canalla contenta al racó i la guardiola familiar engreixant-se preparada per invertir en aquell caprici que el nostre cap de família tenia de brivall i que ara sembla ben a l’abast. Som humans, i doncs emperò, no perfectes, no costa gens de veure que la cosa put una micona puix que per la bàscula peta la criatura. Des que era batlle d’aquella vilella a prendre pel sac –que en diu ara en la intimitat- fins avui, n’ha guanyat trenta quilos, que no només es perceben a la panxa...El rostre se li ha arrodonit i s’hi ha deixat barba perquè comença a notar que tot plegat li fa una mica de vergonya; alerta, en cap cas prou per deixar-ho estar, no fotem, que aquest és el camí que ell ha triat lliurement, doncs el millor possible, segurament. La impostura tanmateix segur que li traspua d’alguna manera evident car en l’aire sent la remor de l’opinió pública, l’entorn, que el titllen ja sense embuts d’imbècil en amunt. Açò darrer li fa mal, no s’ho acaba d’explicar; l’hi diu a la parella que, al seu torn, li confessa que els nens ja fa temps que ho senten dir però que no ha de patir per això, no els el sap greu. En comptes de barallar-se amb els companys de classe sembla que els etziben en resposta que els seus pares guanyen molts calers, que a casa sovint hi treu el cap gent important i que ben aviat, de pet al pròxim govern. I és que, a més a més, aquella conversa matrimonial on van suggerir-se que només hi treballés un dels dos va durar tot just vint-i-quatre hores, el temps que trigà en deixar-ho anar a la feina per, tot seguit, li proposessin que la seva parella integrés l’equip de la conselleria en qualitat de no sé què, això sí, en una altra àrea, per allò de les, com es diu, incompatibilitats -ja sabeu. La vida continua en gran en el nou Hollywood i jo no perdo més el temps narrant la vida d’un fatxenda, i la seva família de desgraciats, qui ja ha oblidat del tot què és treballar per a la gent.