Buscant la terra de ningú

Vespre de dissabte a les acaballes de la tardor. Negra nit insuportable sense encara haver sopat. No em puc desempallegar d’aquesta finestra de l’horror, set dies clavats i Sant Tornem-hi. Moment setmanal dels més esgotadors, potser el que més, lluitant contra totes les coses que podries fer, que serien la compilació de l’oferta d’oci i lleure disponible a la comarca. Propostes al teu abast per a tothom i per a mi suposo, esclar, però que, per la raó que sigui, no m’interessa escodrinyar. El temps ara mateix és un martell que colpeja la meva ànima segon a segon com el pèndol d’aquells antics rellotges amb les hores en nombres romans, oscil·lant impertèrrit  a dreta i esquerra. Mecànicament també, sotjo el moviment a banda i banda del carrer, em fa l’efecte que hom sembla content o en tot cas, amb posat decidit. Per a l’ocasió, simplement sortir a fer un tomb, m’he abillat amb barret -tot i tenir prou cabell- i gavardina -tot i ser prou alt. Vull mirar de passar desapercebut com el mobiliari de fosa dúctil sobre el qual estic recolzat però està resultant tot just el contrari, el sentiment d’incomoditat em neguiteja i comença a aigualir-me la vesprada, com de costum. Per contra, i a desgrat meu, em sembla intuir un motiu clar i convincent en cadascun dels gestos dels transeünts que han sortit de les seves llars per anar d’un lloc d’origen a un altre com a destinació i propòsit. Teòricament sóc a la que podríem dir la meva ciutat i, tanmateix, em sento un veritable estranger, jo diria que ni que fos a Times Square o Piccadilly Circus arribaria a trobar l’espurna que fa temps sembla esvaïda tant de la meva prestatgeria com de la cistella de la compra. En aquest moment suposo que la gent es prepara per anar a sopar en família, amb la colla o amb la parella, o bé presenciar algun esdeveniment esportiu o vetllada catalogada d’artística, per passar l’estona. I és que passar l’estona és allò que fem tots mentre hi romanem vius però sembla ser que ens cal poder enquadrar aquesta estona particular de lleure, sabàtic o dominical, m’és igual, en un peu de fotografia i poder dir que estàvem fent quelcom determinat, explicable, lògic, entenedor i no el passerell que estic fent jo ara, al bell mig d’aquesta zona comercial. Se m’emboira el pensament de manera perillosa i una gran temptació de tornar a casa ve al meu encontre, al capdavall per trobar-m’hi el mateix no-res del qual vull fugir aquí al carrer. Em pregunto si no hi deu haver un territori neutre, terra de ningú, que el meu radar no hagi encara detectat. Seria d’allò més interessant trobar un indret amic on poder pal·liar aquest patiment de cada cap de setmana, en les franges horàries dels quefers lúdics en què som censats a gaudir de la vida. “Terra de ningú” en anglès es diu “No man’s land”, que no és el mateix que“No go zone”, i no us penseu que no hi ha risc de confusió, que molta gent buscant l’esmentada terra de ningú, per tal de poder assolir una pausa momentània a la seva agitació o angoixa particulars, acaben agafant el gust a visitar barris perifèrics dels quals després no en podran sortir. Per la meva banda, ja fa que sóc arribat al cau i no sé ni què he sopat. És gairebé mitjanit, segur que la gent que sopa en família fa estona que han acabat i ja són al catre; aquells que són entre amics, amb la colla, s’estan prenent el cafè o la copa fent acudits i bromes; i aquells que han sopat en parella segurament que estan...Bé, sembla que és hora d’anar a jóc, demà serà un altre dia d’aquests en què la gent normal -qui no treballa al 112, fent guàrdies o esclavitzada als esmentats establiments d’oci i lleure- se suposa que ha de continuar passant-s’ho bé amb el bon ventall d’activitats degudament seleccionades per establir un pla d’acció per justificar el dia en qüestió. En aquest sentit, m’estimo més els dissabtes, quan la llum dels aparadors de les botigues de la zona comercial m’acompanya i així puc camuflar la meva manca d’esma, sobreentenent amb la meva presència al carrer una eventual compra ni que sigui de barrets o gavardines que em poso sense cap gana per justificar el vespre precedent en què vaig comprar-los. Els diumenges, en canvi, se’m tornen a presentar refotudament cruels cas que vulgui adoptar el mateix itinerari. Potser que amb tot tancat només trobaré la fredor de l’enllumenat públic de LEDs com a company de viatge envoltat de la munió de famílies, colles d’amics, o parelles que hi seran sempre, malgrat un mateix. Aviat ve Nadal, almenys hi podré gaudir de la música de nadales en castellà i l'enllumenat, del qual la casa de la vila ha decidit avançar l’encesa ridículament un cop més.