Catalonia has beenTM i així estem. Si us plau, deixeu en pau d’una vegada l’il·lustre violoncel·lista, el qual si encara fos entre nosaltres de ben segur que us estovaria amb l’arc a fe de Déu, perquè és el que us mereixeu. Tot lo puto dia amb el Catalonia has beenTM. Me la rebufa el que Catalonia has beenTM si aquest fet en comptes de projectar-nos cap endavant ens torna de pet a les cavernes o pitjor, no ens fa moure d’elles, que és on ens trobem ara entaforats. Qui no recorda el discurs sincer i desesperat de Pau Casals, ni més ni menys que a la seu de Nacions Unides. Les paraules d’un home il·lustre i avançat d’edat aprofitant una oportunitat de projecció pública inigualable, guanyada a pols de manera personal amb el seu art, tot per tal de fer un dels darrers serveis a la seva nació i poder morir així amb un bri d’esperança en què les coses en la seva absència podrien arribar potser a canviar. Una manera lloable de voler oferir-se i donar-ho tot per poder traspassar no gaire més tard en pau amb si mateix. Doncs d’aquell discurs memorable no en queda res que no hagi estat subjecte de pillatge. Heu estat tots vosaltres, processistes, qui heu pornografiat i engroguit absolutament tot, el vídeo, el missatge, la seva profunditat i abast, de tal manera que quan el rememoro m’aturo ja en aquestes tres paraules, no puc continuar endavant. Heu folkloritzat de tal manera aquell moment i el personatge, que porto anys sense gosar punxar l’antològic vinil seu a la Casablanca interpretant música celestial davant el matrimoni Kennedy. I aquest és només un exemple del que esteu fent amb gairebé cada objecte o subjecte que traspua imaginari de país. Esteu malmetent absolutament tot òmnium. Esteu emprant tot allò que ens fa trempar quadribarradament fent-lo servir com a paper de cul. Sort que hi resten encara motius propis d’orgull com el Dret Civil o més músics com Robert Gerhard i d’altres atributs prou complicats per no haver-hi encara gosat ficar el vostre nas groc amb centenars de milers de mocs. Ara, per culpa vostra, del discurs de Casals només goso retenir-ne el seu timbre de veu de persona massa gran, ja decrèpit. És començar a dir “Catalonia has beenTM” i sembla que vagi a esfondrar-se la persona o la veu, tant se val. La gent que diu menar aquest país dissortat nostre ha aconseguit modificar la meva percepció original del seu heroic discurs, la convicció, la rotunditat d’una persona sàvia i profundament patriota, per transformar-lo en un discurs de jubilat perdedor i rondinaire. El « has been » és el perfet d’indicatiu que mai no serà i que doncs, a fer-se fotre, que venten les campanes. El director, intèrpret i compositor no necessitava que malmenéssiu el seu llegat d’aquesta manera. N’hi havia prou amb haver-lo deixat tranquil, dels pocs músics catalans dels quals mai no ha calgut reivindicar-ne la seva qualitat d’una manera particular perquè esdevingués figura de primer ordre.
Cada cop entenc millor la posició pública de les personalitats artístiques nostrades que atenyen un nivell de penetració popular i elevació tal, que depassen el conflicte que hi tenim instal·lat. Deu ser que un cop has traspassat un cert llindar, ja et diguis Caballé o Rosalia, se’t treuen les ganes de fer quelcom per un país on la seva gent no fa res en la bona direcció, la seva, que no saben encara quina és. De cop entens que aquests genis i figures no es fiquin en debats estèrils i que confiïn només en la seva intuïció i el seu talent, que de fet és allò que els ha fet sublimar-se per sobre la resta de mortals, en aquest cas, lo poble. I sí, debat estèril que hem dit, perquè fa l'efecte que Catalunya no vol la independència. Catalunya vol sentir-se superior a Castella de tal manera que fins i tot vol manar en ella. Greu complex que l’acompanya de sempre i que ha posat els fonaments de la seva assimilació. Catalunya haurà estat, en passat i per sempre, i per culpa vostra no serà res mai més. Catalonia ha estat i no serà, ves. En canvi, les figures i genis catalans han estat i són d’habitud més fidels a l’ideal català que el seu poble perquè expressen i culminen un talent en un estadi superior que la massa groga no atresora. És una qüestió d’alçada i nivell de reflexió, de voler jugar a la lliga del pensament elevat, mai exempta de sacrificis i maldecaps per a un sol individual.
Sento un cop rere l’altre el Cant dels Ocells per la megafonia d’un estadi de futbol qualsevol, en una freqüència metàl·lica eixordadora que talla l’oïda com un fil de concertina, en honor a no sé quin difunt, durant un mig minut de silenci estrafet i llefiscós que un foraster desgraciat amb xiulet us tallarà sempre, sempre enmig d’un compàs o pitjor, d’un nou motiu havent començat. I la gernació present aplaudirà l’home del xiulet, no en dubteu pas, que el visitant no es pensi que l’estem maltractant. Pel que fa al nostre protagonista, un cop la pilota hagi començat a rodar, haurà estat de nou bandejat, el seu violó i ell, al calaix del Vendrell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada