La placa de gel

Una placa de gel. Una maleïda placa gelada allà, al bell mig de a prendre pel cul. Potser un canvi de rasant invertit, a baix d’una fondalada, o bé a dalt ja, o potser que m’és igual. I què en traurem ara, de saber-ho? El cas és que éreu els primers, aquell fatídic dematí hivernal de principis dels vuitanta, en trepitjar aquella catifa invisible endimoniada. I tot per anar per feina, sempre la fenya... Se’m fa estrany però, que haguessis d’anar a guanyar-te per un cop les garrofes a Madrid, per a mi, que m’ha quedat prou clar -i guardo amb simpatia- que en cas de no haver nascut barceloní, abans que fill de Chamberí i si fos per tu, jo seria biscaí, com els teus lleons de San Mamés o la terra d’adopció de l’enigmàtic cosí estimat, a qui la tria de destinació a l’hora d’emigrar us va per sempre distanciar. Tornem a la carretera general, que estàveu fent via cap a la capital, tan lleialment per tu valorada com esguardada de reüll, doncs t’agrada tocar de peus a terra i creure a ulls clucs en el rendiment del treball suat i el seny que es professen per aquí, més que no pas en les fantasies i falòrnies que es gasten per allà. Aviat seràs de retorn a casa, que ens vas dir, car només es tracta d'una fira-exposició. Les barres laterals i els airbags no existeixen aleshores en les berlines, els cinturons de darrera tampoc. Sentiràs qui diu coses com que potser no hauríeu d’haver frenat, que s’ha de deixar el cotxe tot sol relliscar fins que hi torni a adherir, no sé com, perquè jo almenys deixo de parar l’orella automàticament quan es tracta de sentir bajanades. No paga la pena. ¿I què cony en saben, de com era la malparida placa de gel, sa llargària, fondària o amplària? Una làmina congelada enmig del no-res que fa bolcar el cotxe i l’avenir d’unes quantes famílies. Contacte, virolla, uns quants giravolts i ja hem fet l’enguany i unes quantes anyades vinents. Actualment ens planyem que parlem massa de xifres en comptes de persones, però em fa gràcia que aleshores, i en present històric, no hi ha estadístiques al lloc on vivim i, quant al país més ric del món, millor les coses en aquest sentit però vaja, Steve Jobs tot just acaba d’esbossar el seu nadó Macintosh, encara doncs, a les beceroles. L’estadística macabra en aquella època de llapis, paper i màquina d'escriure hagués estat saber la probabilitat que tindries de patir un accident tu, en aquell indret fora-tot on cap arbre ha volgut néixer després de la tala indiscriminada que donà peu al desert, on ara només hi jauen un cotxe bolcat i el silenci més absolut. Ni Déu en aquestes terres espartanes d’incerta glòria, que ja va escriure Joan Sales. Com únic element accessori porteu encesa la fidelíssima ona mitjana de ràdio en monoaural acompanyant el motor d’un vehicle que dirà adéu en breus instants (...). 

L’emissora ha deixat de parlar de cop a la primera volta de campana i un vent fred, que ja no es diu mestral sinó cerç i que trepana, s’apodera de l’habitacle i els ocupants que hi han quedat atrapats. El conductor, que ha estat expel·lit a fer punyetes ja no ho podrà explicar perquè ja us ho explico jo. Quant a tu, l’asfalt dur i congelat cremant-te la pell com una mala cosa, la ferralla de la porta enganxada torturant-te la cama d’ençà que retornes a un estat mínim de consciència per comprendre que mai res serà com abans. El teu cos ha rebut un sotrac que et fa adonar de sobte per què diuen que tots som aigua, car la remor de fluids escampats de cop i volta dins del teu ventre no augura res de bo, en aquest moment on sobreviure no és cap bona notícia encara. Punyent el fet de percebre que al company de fora ja res no li pot fer mal... No pots processar gaire cosa, tan sols et demanes a tu mateix per què. Només et faltava una nafra física perenne i visible a afegir al teu esperit melangiosament nafrat que servidor ha heretat. Socors!! ¿És que no hi ve ningú? Esteu sols, la sang teva i llurs vessen per tot arreu, no saps d’on poden arribar els auxilis perquè tampoc saps de quin cantó veníeu. Els teus ulls no enfoquen gaire bé, únicament atenyen a copsar la diferència textural entre terra i cel. Fugaç pensada per als teus, mes tota possible i eventual comunicació haurà de passar per una nova ànima, en cas que us trobi, seguit d’una cabina telefònica o un telèfon de servei d’urgències i el prefix 93. Massa entrebancs pel mig i tu que et dessagnes. La gravetat del sinistre atreu energies adrenalítiques procedents de la matèria obscura d’aquest indret remot i hostil durant un temps raonable, si és que en un context com aquest la dimensió impacient ho pot ser, de raonable. L’hospital comarcal, podria ser-ne un com podria haver-ne estat un altre, però a partir d’aquell dia, aquell lloc i cap altre esdevindrà una xinxeta clavada a fe al mapa que tenim a casa. Un dia qualsevol, molt de temps després, hi tornarem per visitar-lo, aquest cop amb tu i sense haver de prendre aquest cop a correcuita un taxi negre i groc inopinat, taxímetre apagat, carrera fora-zona i amarats d’angoixa. Un cop allà donarem gràcies a Déu per ser-hi de nou plegats i passar davant la porta de l'hospital. Seguidament, esmorzar discret i succint com la nostra estada de mitja jornada, amb passejada silenciosa inclosa vora el riu, per sentir la llum particular que emana d’aquest partit judicial que d’apagat sembla mort i que nogensmenys et va relligar amb la vida. 

A la memòria de mon pare,

traspassat per aquestes dates,

 fa quatre anys.

Ho penjo al núvol 

perquè ho puguis llegir allà a Dalt.