Bombetes

L’únic punt de llum en la fosquedat nocturna. La negror més absoluta i aquí roman encesa, rematant la clau de volta de la porta d’entrada. Me la quedo fitant, em reconforta; demés, em recorda que l’acció de l’home mai no és natural, i potser és bo que així sigui. Una paüra m’envaeix cada cop que penso què seria al defora d’aquest mas sense ella. A fe que no seríem capaços de suportar per gaire temps la càrrega feixuga i implacable de la natura, més encara en aquesta hora on no ens proporciona altra cosa que desemparança. Bé que ens adonem de l’existència d’aquesta manca de protecció esfereïdora que no podem defugir i tractem de dominar de totes passades quan sortim, per exemple, a llençar la brossa o a observar el firmament; activitat aquesta sempre dins un quadre pedagògic o de lleure, millor acompanyats i, tot i així, sabent que no es tractarà de gaire estona abans de tornar a entrar a la llar:

-Que hi veieu el carro, l’Óssa Major, cap al Nord? Doncs si agafeu el mànec de la paella cap enrere hi trobareu el seu guardià, el Bover, amb un estel molt brillant que es diu Arcturus. El veieu? Molt bé. Apa, nois, tornem a entrar, que fa un fred que pela.

A l’ésser humà se li fa estrany romandre a la intempèrie indefinidament fins arribar a passar la nit sencera al ras. Bivacs, acampades lliures -tanmateix sota recer-, excepcionalitats que com a tals ens prenem. És per aquest motiu que aquesta bombeta solitària però incandescent ho és gairebé tot en aquest precís moment. No porta encomanada la missió que ara per ara acompliria folgadament un focus halogen industrial, d’il·luminar nítidament i aclaparadora un equipament públic obert com per exemple un estadi esportiu o un aparcament municipal. Aquesta làmpada proporciona llum artificial un cop surts de la porta del mas, objectivament quelcom necessari i just per no ensopegar en sortir, però, i molt més que això, la possibilitat de convidar-te a fer-ho efectivament si així ho desitges. Alhora i a la inversa, per a tot cos a trenta-set graus necessitat d’aixopluc davant l’esfereïdora volta celeste, la llum patentada per Thomas Alva Edison, encesa si l’amo del llogarret se’n recorda, us permetrà atansar-vos-hi a demanar ajuda en cas de pèrdua, pana o gana enmig del vostre periple vital, esdevenint una porta d’entrada i salvació, també com a possibilitat. Tanmateix sembla que aquesta nit ningú no s’ha vist atret per la pereta lluminosa llevat d’un plegamans, el qual m’esgarrifa des de l’instant en què s’ha sentit prou còmode i atura el seu vol per estar-se quiet tot pregant a tocar de la llum. No ho sé pas i li hauria de demanar, si ho ha fet atret per la claror o per la llei de Joule, car francament a les acaballes d’estiu les nits comencen a mostrar-se verament menys clements per quedar-s’hi encantats prenent la fresca havent sopat. Aquest pregadeu fastigós trenca l’efecte hipnotitzador del punt de llum i s’erigeix ara en protagonista, malbaratant l’escena i esvaint el benestar assolit; sempre al nostre encontre el torracollons més inopinat quan més ho estàvem xalant. Ara la bestiola eixa religiosa, tranquil no em deixa, ni a fora estant ni a dins volent passar. Cercant la calor que es troba, sense cap mena de dubte que si goso travessar el llindar, se’m tirarà a sobre. Només de pensar-hi em fa basarda i quedo instantàniament garratibat i frustrat a parts iguals. La meva primera declaració d’amor escrita fora el mas a la meva pereta de llum amb culot llampant metàl·lic d’acoblament elèctric, cos incandescent i filament ardorós, queda automàticament esguerrada per aquesta tocacampanes horripilant. Intentem, però, continuar. Què hauria fet jo sense tu, quants capaltards m’hauria perdut, quantes converses hauríem errat, quantes confidències sense explanar, quantes mirades en penombra artificial, en absència de romàntic foc fumejant. Quin bé que ens fas, Sylvania, Osram, Laes o Philips, tant se val. Mil nits d’estiu sota la seva llum, ens trobàveu sempre aquí, arraulits en aquestes raconades a escala per als humans. Elles sempre per sobre nostre, testimonis muts del nostre creixement, de l’amor, dels petits secrets, dels somnis desperts, atorgant llum a la foscor, ajudant a obrir-nos pas dins del tornant a negre crepuscular que suposa per a tot hom el perpetu i progressiu allunyament de l’haver estat donats a llum. Llum eterna, inesborrable a la memòria d’aquelles vetlles d’adolescència on quelcom començava a palpitar dins nostre i de portes enfora amb una intensitat que ens treia la son, la gana i ens feia esclatar en ira, alegria, tristesa i tota mena d’emanacions líquides i gasoses. Elles ho han vist, tot això, les bombetes, sota la seva llum i, si us plau, no em parleu d’aquelles altres d’ara de baix consum.