Pèrdua de visió

Perdre visió és un dels fets indefugibles de trobar-se en l’etapa consensuadament anomenada com de la meitat de la vida. No vol dir que un cop assolits els quaranta ja no hi vegis tres dalt d’un ruc, sinó que hauríem de parlar més aviat de la capacitat -que hom qualificaria de discapacitat- de no poder enfocar ràpidament, a més d’acabar gens satisfets del resultat obtingut un cop hem intentat afinar el grau d’agudesa visual al màxim de les nostres possibilitats. Els qui en saben, en diuen “presbícia”, un mot lleig a fe, que més que una patologia sona a pecat capital. A mi en canvi, m’agrada més dir-ne “vista cansada”, que explica meridianament com, arribats a un moment vital donat, els nostres ulls acaben farts de no veure més que misèria arreu i fills de puta. És un fet però que, almenys de primeres, acostuma a saber molt greu perdre visió. Aquesta frustració de sentir que et manca una darrera lent per estar del tot segur d’allò que tens a davant dels nassos, fa que al principi de l’assumpció del teu nou rol de Trencasostres, la teva autoestima s’ensorri i agafis les ulleres per rentar-ne els vidres pensant-te que els tens bruts. Tanmateix no tot és dolent quan es tracta de veure-hi cada cop menys bé, per exemple el fet de poder trobar les ulleres s’ha convertit en un plaer inqualificable, no prou degustat fins el moment i per tant, a afegir al cistell de nous moments estel·lars quotidians, com seria la dutxa d’aigua calenta. Una vegada trobes les ulleres, i encara que no les tinguis a mà, perquè al capdavall tant és amb o sense, t’adones d’un procés que de fet ha ocorregut sempre però ara experimentes a càmera lenta. És meravellós i se’n diu capacitat de l’ull per enfocar, vet aquí la raó per la qual no ho considero un handicap. Passes d’una concepció einsteiniana en la velocitat d’enfocament durant la teva joventut, a una concepció newtoniana clàssica. Per primer cop puc mesurar l’esmentat paràmetre en segons, una mesura de temps perfectament perceptible per al meu cervell. La constatació m’ha deixat un pòsit de perplexitat, primer en grau d’esglai, doncs ho he associat a una disfunció del sistema pròpia de la degeneració física. Ha estat més curiós però en un segon  terme, poder gaudir del fet de poder acompanyar el meu enfocament en tot moment, per acabar considerant-lo un amic i acabar integrant-lo plenament en els meus quefers. Com amb tot amic, no les tinc totes però a base d’estar enganxat a ell a tothora he inferit que m’acompanyarà i no em deixarà tirat, a condició que jo el tracti amb respecte en acord a la seva edat. Amb el pas del temps puc dir que m’ho passo molt bé enfocant, de fet semblo un pàmfil, m’han tornat els tics a l’estil Monzó que creia oblidats per sempre. De vegades, em sembla que la gent es pensa que estic una mica sonat i potser no hi van desenfocats. Hi ha un cas figura molt particular, que és quan he d’enfocar un objecte a mitja distància, complement circumstancial de lloc que situaria en aquest cas a una mica més de mig metre, el punt on he detectat la màxima dificultat i lentitud del meu enfocament. Heus ací que en una finestreta de centèsimes de segon, digna de foto finish, arribo a veure-hi en quatre dimensions; l’objectiu de visió sura i levita en un espai que no és el real, habitual un cop per fi has aconseguit amb prou feines definir com cal la imatge. És llavors que es produeix la completesa anàloga a passar de dos a tres dimensions, en aquest cas però, per a assolir i  descobrir l’adelerada quarta dimensió, moment on l’objecte estant el trobem davant nostre en hiperrealisme. De sobte però, quan anaves a caure embadalit per aquest holograma 2.0 abassegadorament hipnòtic i transgènic, tot ell s’esvaeix en un tres i no res. Com acabo d’explicar, és tan breu aquest flash que no es pot qualificar ni d’orgàsmic, com tampoc es pot comercialitzar en pastilles ni invocar-lo amb música lisèrgica. De fet, seria quelcom semblant a l’observació ininterrompuda de la portada de l’àlbum Obscured by Clouds de Pink Floyd, de manera natural i sense prendre’s cap estupefaent. Així que si voleu sentir sensacions de coses que es mouen a davant vostre i quedar-vos encantats com babaus fins que us cridin l’atenció, només us cal arribar a la meva edat i fer-vos amics del vostre propi enfocament. Atenció però, que genera addicció. Les ulleres ! ¿Heu vist enlloc les meves ulleres ?