Mercenaris de música ambiental

Els melòmans ho tenim ben magre per suportar la utilització de la música en qualitat d’element ornamental i no com a subjecte nuclear. No ens entra al cap que aquest art, miraculós i diví per a aquells que tenim els mecanismes receptius de gènere auditiu en un estat encara prou acceptable, serveixi per embolcallar altres coses, o sigui, altres merdes. És per aquesta raó que no podem entendre com les bandes sonores han de tallar-se i adaptar-se a les pel·lícules, i no a l’inrevés. És clar, amb aquesta postura dogmàtica sense conservants ni colorants, ja entendreu que els melòmans integristes estiguem acostumats a patir d’allò més amb el soroll que quotidianament ens envolta martellejant-nos el timpà. Nosaltres fa prou temps que vàrem començar a sentir en la deriva de l’art musical els efectes del canvi climàtic, un més dels eufemismes i tapadores per evitar parlar del veritable problema, que no és cap altre que la simple degradació de l’ésser humà, com a humà que s’escarrassa per deixar d’ésser. Però parlàvem de música, bona música feta malbé, al nostre gens humil parer. A banda de les grans etiquetes com new-age, relaxació o meditació, el primer que va veure que calia fer una música qualificada expressament d’ambiental va ser Brian Eno amb la seva genial “Music for Airports”, títol que no cal traduir perquè no la trobarem ni de conya avui en dia als aeroports. En tot cas, l’esclat d’aquest gènere va venir poc després per donar servei a programes de televisió. Es tractava de feines eminentment per encàrrec per a documentals de tota condició. A partir d’aleshores la producció es porta a terme a l’engròs, de tal manera que el músic en qüestió ja no sap ben bé a què està dedicant el seu esforç i bona factura car no coneix necessàriament la finalitat. En aquest sentit sempre m’ha fascinat l’estil interpretat, generalment per músics de sessió, una mena de jazz suau ambiental molt explotat a partir dels anys 80 a tot arreu, des de programes d’interiorisme fins a pel·lícules pornogràfiques, on tan sols s'hi afegien respectivament les veus en off i en oh. Sempre m’he preguntat el grau de satisfacció d’aquells intèrprets tancats a l’estudi, tot just en acabar de conèixer el seu company de gravació, rebent les directrius com segueix: -mireu, no us cal partitura. Feu unes rodes d’acords estàndards amb un tema principal, hi afegiu tot seguit un de secundari i, com a màxim, inseriu un pont que desemboqui al tema principal. Hi fiqueu uns solos al saxo alt, la guitarra i el teclat i ja ho tindríem! Vosaltres mateixos però atenció al pont, si us plau, res de dissonàncies extravagants, que no cal cridar massa l’atenció-. Ben mirat, una manera d’allò més trista d’exercir la professió, sobretot si un bon dia havies volgut dedicar-te a la música amb la romàntica idea de formar un grup, gravar un disc i sortir de gira. Vet aquí però, el nostre músic de sessió preferit disposat a gravar unes Basement tapes titulades “Tal dia farà un any”, on els crèdits romandran per sempre desconeguts. El segell personal quedarà en tot cas ben palès al solo, executat amb la seva guitarra Ibanez a l’estil inconfusible de George Benson, el qual faran coincidir amb l’acurada llepada de gland de la protagonista al protagonista de la cinta triple ics del canal plus. Porca misèria. Tanta abnegació i artesania –referides al guitarrista- per a la més vella llepolia. I, malgrat tot, aquí tenim al peu del canó aquests mercenaris anònims, disposats a fer qualsevol cosa per tal de dedicar-se a jugar a la música. Quina paradoxa, trair gairebé tots els seus anhels i no trair per res allò essencial, que era el fet de viure de la música. A veure si els mercenaris no serem més aviat la resta, que quan es parla de vocació mirem cap a una altra banda. Desitjo de tot cor que, a aquests herois meus anònims, el reconeixement els acabi arribant en forma de pau interior i satisfacció personal, com a premi per practicar la seva professió en solitud i davant la indiferència general. Ho deixo aquí, me’n vaig a escoltar el fons sonor d’un antic programa de varietats a Youtube, no me’n recordo si de mobles o de jardineria, ambientat per uns mestres del gènere dit ambiental i...nuclear: els Spyro Gyra.