El zelador

Em feia basarda ficar-me en aquell pàrquing. Un aparcament de l’època de Maria la Castanya. Entrar-hi és submergir-te en el túnel del temps i ficar el teu vehicle directament a la plaça número 1985, de Robert Zemeckis. Quina paüra que fan les parets sense pintar, en alguns panys nues, de bloc gris sense enfoscar i amb clapes d’humitat; molt poca il·luminació, indrets pràcticament obscurs; una estretor de places anguniosa que gairebé no pots obrir les portes un cop aparcat; les sortides per a vianants i altres indicacions que considerem habituals no es veuen enlloc, t’hi has de buscar la vida. Silenci sepulcral, cap fil musical ni que sigui amb les quatre estacions dels collons. No entenc com, essent un lloc ple de cotxes no hi veig ningú entrar ni sortir amb regularitat. Realment un indret, en tot cas, en unes condicions de confort pròpies de quan érem nens, que aleshores ja ens estaven bé però ara per ara no. Porto una setmana aparcant aquí i esperava no fer-ho mai més i buscar un altre lloc, nogensmenys els dos darrers dies he vist una persona abillada amb la granota fent anades i vingudes, amb empenta, pencant, que se’n diu. No cal endevinar que es tracta del zelador. De fet, ahir mateix s’havia fos un fluorescent tot just en arribar a la caixa d’escala de la sortida fantasma, on obries la porta metàl·lica i de cop no hi veies res, només les llumetes de color taronja a banda i banda del neó avariat fent pampallugues inquietants. Potser el problema rau en l’encebador i en aquest cas només caldria portar-ne un altre, es canvia i adéu, bon dia; però ja podeu imaginar aquesta primera setmana un servidor sortint cagant llets de la gàbia aquella, que m’importava un rave si desembocava al carrer o al bell mig d’unes galeries comercials vetustes davant la botiga d’informàtica o de numismàtica. Afortunadament la presència, ahir i avui, d’aquest treballador que ja considero doncs regular, encarregat de res en especial i de tot en general, fa que em decideixi a  continuar-hi ficant el cotxe. M’alleuja saber que almenys hi ha algú que vetlla per aquest indret llòbrec. M’encanta la gent que s’ocupa per tal que els presumptuosos puguem estar tranquils sabent que hi són ells, que alhora fan com que no hi són. Els zeladors tenen un zel particular, com el seu nom indica, que de vegades se l’apliquen amb excés quant a aquesta dita de l’almoina: quan la faràs, no miris a qui la fas. Fan feinetes, una per una no gaire compromeses, i potser i per això, en sa globalitat no gaire compreses. Un bon amic meu ha estat zelador a temps parcial a l’emblemàtic Hospital de Bellvitge i sabent com era -el meu amic, no la residència- us podria assegurar de tot cor que aquest Goliat rutllava, amb rodes quadrades o desinflades, com rutllen tots els grans hospitals de nivell no sé quant, molt millor que quan ell no hi era. I és que el zelador és l’homme à tout faire, the caretaker, com també a la seva manera ho serien el bidell, el conserge, el vigilant, el porter, el guàrdia i ja amb un altre caire, el facilitador, l’aconseguidor, el de los “mandaos”,  el noi dels encàrrecs, el meu associat, etc. Terminologies diverses, més o gens elegants, perdonavides, impostades o eufemístiques, variades i pronunciades totes elles en gènere masculí majorment i no passa res, tinguem la festa en pau, si us plau, que avui no m’he pres la pastilla. Tot torna a funcionar gràcies a aquestes persones que al capdavall són les que acaben fent la feina bruta perquè l’eix d’aquest dissortat planeta nostre no grinyoli més del compte, tort com està ja a vint-i-tres i escaig graus d’inclinació respecte a una vertical imaginària perpendicular a l’òrbita solar, imaginària com la nostra redempció eventual. Apreciar la feina d’aquestes persones d’una vegada per totes; ho trobem al manual de JokindIn dels neoliberals més recalcitrants, que sembla que els han descobert no fa gaire perquè es pensen sempre que la feina important és la que porten a terme ells mateixos i no la d’aquest col·lectiu que habitualment no es promociona ni amb avatar ni amb històries de cap mena. Aquest col·lectiu no té temps d’anunciar-se enlloc car està sempre treballant per als altres. I aquí és on es relliguen el capitalisme tardà més atroç amb el masclisme més pudent. Aquells qui es vanten públicament a les xarxes de saludar educadament com a un més a la gent que cuida els despatxos i el seu lloc de treball, és la mateixa gent que no considera una feina les feines de la llar, i per tant, la tasca feta durant anys i panys des de temps immemorials per les dones. I com dir doncs a tots aquests mascles troglodites encorbatats que els zeladors del món global han estat sempre les dones. El quadre dels homes sortint a caçar per buscar aliment és un rol molt romàntic però avui en dia ja no cola, només per a votants contumaços de VOX. Darrerament el més remarcable que han fet els homes és destruir, inventar i construir artefactes per destruir més efectivament, aprofitar els seus coneixements per oprimir els seus congèneres, mirar doncs de fer mal per regla general als seus iguals, anar-hi i participar en guerres i ara a més, contaminar el medi ambient; tot aquest reguitzell de fites assolides donant per fet que som nosaltres, el gènere masculí, els qui ocupem encara de manera abassegadora les posicions de poder. Doncs aquest masclisme, conjuntament amb aquest paternalisme envers la gent que fa feines necessàries transversals que no formen part dels estatus més alts del nostre contracte social, és allò que em convida, ja no a fer-me monjo i fugir cames ajudeu-me a Sant Benet o a Poblet, sinó a esdevenir també un dia zelador. Un desig de supervivència no passa doncs perquè ens toqui la loteria, sinó aprendre una feina de cuidador, de vetllador, d’ocupar-se també egoistament d’un mateix i aprofundir i dispensar la pròpia energia en una missió que ens ajudi a salvar-nos. Vet aquí l’explicació de voler aprofundir i refugiar-se en la paternitat o maternitat com a objectiu en ell mateix, que hi trobem en moltes persones, arribats a un moment donat. Mentre rumio un xic més en aquestes reflexions onanistes, vagi per endavant el meu profund reconeixement públic a la gent que em guarda el vehicle mentre he sortit a perdre el temps. Al cap d’una estona hi tornes i els saludes amb cordialitat i bon humor perquè has estat tranquil sabent que el vigilant del pàrquing hi era, que potser et trobaves cara a cara amb el proper Faulkner, escrivint les seves novel·les a la garita davant dels teus nassos, cosa que sabràs d’aquí a deu anys, pas abans. Mentrestant però, com dèiem, tu has sortit a perdre el temps. L’important és sortir a on sigui, dinamisme, fer coses no saps quines, però gastar calers, comprar i comprar fato i tu tranquil mentre hi hagi gent que s’ocupi de tota la resta que tu no vols fer, però que treballin de valent és clar, mentre tu dius que treballes justament fent allò que els altres esperen exactament de tu. Encabat aquest article em trobo, en una mena de retorn del karma, amb una escala al bell mig del llindar de la porta de sortida que m’està barrant el pas tot just ara mateix. Davant meu només hi veig les extremitats inferiors d’una persona al darrer esgraó i la resta del seu cos quedant amagat dins del fals sostre. Deu haver-se espatllat quelcom i el zelador de l’immoble ho està mirant i ben mirat a veure si s’ho pot manegar ell mateix o ha de trucar l’especialista. Jo de fet no tinc tanta pressa com sembla que n’hagi de tenir habitualment i torno a la meva taula a mirar de corregir algunes faltes d’ortografia i podar algunes frases desafortunades habituals quan me’n vaig de mare, com sovintejo. Perdoneu un moment, que hi sóc parlant amb el zelador: -Acabi, acabi, no, no s’aturi, si us plau. Ja hi sortiré després. En tinc per una estona, de debò, no s’amoïni, que aquest article que vull publicar, si no ho redreço jo, no ho farà ningú més. Per cert, que hi veu solució fàcil, allà dalt..?