Articulistes d'avantguarda

Diari de molta anomenada visant ínfima tirada. Secció d’opinió. Fotografies d’articulistes. Rostres d’esquerra a dreta mostrant una xarona i estrafeta aposta per la paritat, lluita ferotge  de sexes per abanderar la mediocritat. En tot cas, line-up d’opinió triat de manera curosa i mai atzarosa. Els uns, amb posat seriós; els altres somrient. Provem-ho de destriar, que a mi aquesta passarel·la de pensament em ferumeja. El primer, de rostre més sever, hi surt així perquè és algú seriós per regla general, vull dir, inclús rentant-se les dents o en ple sexe conjugal. En aquest cas, prendrem en consideració molt seriosament com a lectors tot allò que hi tingui a dir. No obstant, potser voldríeu que fes palès que no hauríem de fer-ne un gra massa i inferir més elements del compte en una simple fotografia i en canvi, convenir en dissociar -a la manera neoliberal- el posat de vida del posat de feina; la imatge serà la que sigui que després segur que l’articulista en qüestió és extravertit de mena. Ho és tant que quan gosa fer-se la foto pública vol adoptar aquest aire seriós i circumspecte d’emperador romà efigiat. Vaja, doncs. La feina és la feina i, en acord a la pretesa catalanitat de la publicació, no vol donar pàbul a malentesos i que quedi clar avant tout que és seriós a la feina. Podria ser ben bé aquesta la raó, tan nostrada, i doncs no sé perquè li dono tantes voltes, essent de fet tan propis aquests traumes que ens acompanyen fins als reumes. No sé perquè m’encaparro d’aquesta manera, quan ser seriós alhora de guanyar-se les garrofes és quelcom essencial, no ho hauria de ser gens menys voler-ho semblar.

Al costat d’aquest primer articulista, vet aquí el segon que surt amb la mà al mentó, exactament com l’estàtua del pensador que sempre queda bé en les cases en què ningú no hi pensa. Amb aquest que almenys adopta doncs, una posició que escau millor apriorísticament amb allò que s’espera d’un articulista, acabo empassant-me frases, paràgrafs i fins articles sencers perquè m’hipnotitza com un encantador de serps amb ja, de bon principi, la mà al barbó. Té un bon fons de gendre perfecte que si aprecies que no va ben encaminat et fa de seguida pensar que ets tu qui va tort i que has d’esforçar-te encara més per capbussar-te dins la seva abstrusitat, per encabat rendir-te embadalit del resultat i dubtant de tu i de tot. Espècie perillosa la d’aquest pensador que et convida a decidir què és més important, si el continent o el contingut, si l’art en soi o el missatge indesxifrable que hi porta encapsulat.

Al tercer i quart de la fila, més que un somriure se’ls hi observa una riallada. Aquests no sabria dir si s’estan fotent de nosaltres permanentment, vull dir no només quan els observes sinó també quan els llegeixes. Si és el cas potser que allò que escriuen no és mai allò que pensen, i doncs els únics veritablement sincers; i ja i potser per aquest motiu, encara que servidor hagi crescut respectant els articulistes seriosos en aparença, em cauen bé car veig que se’n foten de mi però també de qui els paga, i doncs, em resulta del tot poètic prò estètic, que diria Josep Pedrals. Potser és que sóc un malpensat i que simplement en els avatars esclafint-se de riure volen fer veure que s’ho estan passant d’allò més escrivint i cobrant en adequació a la seva categoria i a sobre, t’ho volen fer saber, mira-te’ls, que considerats. Així doncs, trobo formidable tractar els lectors d’aquest diari amb aquest punt de frivolitat, il·lusos que arribem a ser, a sobre que els llegim de franc, de voler que ens prenguin seriosament.

Ja per acabar el sanedrí d’opinió, arrambat a la dreta es presenta un tipus de perfil que em té confós de veritat, d’aquells que han accedit a romandre-hi retratats a l’estil oficial com per fer-se el  passaport o el carnet d’identitat. Entenc doncs que són els articulistes més legalistes, així que amb aquests en principi aniríem fins al final i amb els ulls tancats, assumint fil per randa el seu relat. Si la seva escriptura és en acord amb el seu posat em disposo a llegir-los amb plena aquiescència. Nogensmenys em resulta molt enigmàtic aquest perfil perquè ningú a la vida real posa mai més fent el mec com es fa d’habitud a la foto del carnet. Llavors, el dubte m’acaba planejant igualment perquè, ¿i si aquest me l’està fotent també? Encara recordo quan llegíem un article i, llevat de casos molt excepcionals, no en sabíem res o gaire cosa, del seu autor, si ben plantats o lletjos, rossos o bruns, rabassuts o prims, joves o vells. Em fa l’efecte que tenir massa present el rostre, la mirada o la vida de qui llegiu pertorba la recepció final de la seva feina que és en principi, si no m’he equivocat, l’escriptura. O bé serà que no vaig tan desencaminat si dic que allò que es vol és més aviat neutralitzar tot efecte d’escriptura indomable per transformar-la en articulisme inofensiu del parlem per no dir res, creiem que som eterns. Un xec en blanc estès per escriure, uns quants zeros en negre a la dreta soluciona moltes contradiccions i ferides seminals. Que no sigui que quan -per fi- et donen el temps i l’espai per escriure és quan no tens res a dir.