Xostakóvitx pomes agres

Me l’imagino a ca seua assegut al tamboret davant del piano. Som a Leningrad. Una làmpada clavada al sostre i a milers d’altres sostres d’on penja una bombeta de quaranta watts, clavada a milers d’altres bombetes. Som a l’URSS. Les parets de l’habitació van abillades amb motius florals no gens cridaners, de fet fa molts anys que hi van empaperar i ara presenten un aspecte esgrogueït i desllustrat, efecte accentuat per la fumera de tabac que ja ha envaït l’estança. Decoració sòbria, merament funcional, com ha de ser, com a totes les cases, com el gloriós sistema governat amb mà de ferro pel Camarada en Xef. Hi trobem el compositor Dmitri Xostakóvitx, un Xostakóvitx de trenta anys, intentant extreure'n alguna cosa bona d’una manera no massa ortodoxa, ves per on, cigarreta a la mà dreta mentre es limita a dibuixar una línia de greus amb l’esquerra, en plena creació d’un passatge que si progressa adequadament potser prendrà el cos d’un moviment simfònic; en aquest cas hi aniríem per la quarta, doncs. El vidre embafat de la finestra ens retorna la foscor d’enfora i només de manera molt lleu emmiralla i permet intuir el costat ocult del mestre, que en solitud va fent. Ningú no li fa nosa mentre treballa tot i que no pot amagar l’amargor d’una realitat que no és una altra que la Nina ja no hi és i potser no hi serà mai més. Dmitri encara no sap què dimonis ha fet, o no, per esguerrar el seu jove matrimoni, però per altra banda tampoc entén que li hagin cridat l’atenció públicament i és per això que ara mateix està amarat de suor. Una suor que li regalima pel front per acabar gotejant sobre les tecles blanques, motiu pel qual s’estima més asseure’s de costat informalment al piano, per primer cop a la vida. I és que darrerament per ell tot era bufar i fer ampolles, per fi era un compositor reconegut i admirat a casa seva i arreu, que ja sabien de sobres qui era. De sobte però, tot se n’ha anat en orris en només uns quants dies. A més del espectacles que li han estat cancel·lats a mitja temporada amb les seves obres far, sense solta ni volta i malgrat un considerable èxit comercial, tenia també uns petits contractes i serveis mig aparaulats que ara pengen d’un fil per no dir que ja n’ha sentit a parlar prou. Tot plegat li hauria permès no patir mai més per cridar l’afinador de pianos com temps enrere o potser, fins i tot, poder canviar l’instrument, que és ben cert que està fet un nyap, el piano aquest. Nogensmenys, arrel de la campanya contra ell al diari de més tirada de la Unió, el Pravda, se li ha tancat l’aixeta d’una manera inopinada i esguerrant. Fa uns dies que ningú no el truca llevat del seu inseparable amic Ivan. Els primers dies després del terrabastall contra la seva pròpia persona i obra artística va ser el mateix compositor qui, empès per la por, va intentar fer una sèrie de trucades per mirar de lligar com fos aquests encàrrecs a mig embastar que el tenien ara amb l’ai al cor. Fou veure’s denunciat en lletres de totes les mides possibles a la premsa i no calia ser massa lúcid per saber que tal cosa no presagiava res de bo. Les respostes a aquestes trucades van ser molt correctes i de cap manera ofensives però tanmateix gens concloents, li emplaçaven a esperar una mica més, per unes o altres raons, totes prosaiques en aparença. La temprança del senyor Xostakóvitx li permet ara, malgrat tot, mostrar una lloable prudència pública en circumstàncies com aquestes però la seva timidesa no li ajuda tampoc a trobar l’empenta per voler escatir i burxar en alguns perquès dels darrers malentesos –ells els anomena així- en els quals s’està veient afectat, per no dir clarament perjudicat. De totes formes, si no ho té clar s’estima més guardar la roba i entrar a casa; ara el tenim suant, tant que se li ha pujat el baf d’aquest cop de calor i angúnia als vidres de les ulleres. Guaita ara, dos vidres embafats alhora, les seves ulleres i el finestral de càmera simple de la sala, que lluita entre dos mons: la foscor que conformen la grisor del règim i la penombra del capaltard d’una banda, i la intel·ligència i geni lluminosos del nostre protagonista, de l’altra, tèrmicament separats per una calefacció que malda per escalfar aquest petit apartament amb sostres de gairebé quatre metres, dos dels quals, els més alts, no es poden utilitzar absolutament per res i, a sobre, van carregats ara mateix de tota l’aura amenaçadora del Camarada en Xef i l’opressió del Politburó. Què dimonis has fet, Dmitri, si amb Lady Macbeth de Mtsensk vas acabar exultant un cop vas enllestir el darrer compàs. Aquesta obra suposava per a tu una culminació en temps present de la lògica progressió artística de la teva escriptura híbrida que tot ho sentia, xuclava i mesclava d’una manera ponderada, tota influència era tinguda en compte, de tot plegat resultava un llenguatge personal atemporal exquisit que, les coses com siguin, estava agradant moltíssim fins fa només uns dies enrere. Què passa ara, doncs? Una altra cigarreta, mentre rumies i rumies. Voldries abraçar fortament la Nina com el nen petit que encara ets però et fa també vergonya, segur que ella ja està al cas -com tothom- d’aquest atac de propaganda recalcitrant contra tu i la teva manera d’entendre la música i per tant, no goses trucar-la, no estàs preparat per sentir cap resposta de part seva en cap sentit, sia suport sia rebuig, sobretot en cas de rebuig, que seria un de més a la saca negra. No saps què fer i, tot i la necessitat de trobar una raó fonamentada a aquest obscur afer, fas una nova pipada fonda i et dius a tu mateix que millor deixar-ho córrer, que n’has tingut prou, de veure algunes detencions aquests darrers mesos d’alguns coneguts i saludats que ara, per cert, no tens ni idea d’on són si és que encara hi són. Encabat, tu només fas música, oi? Renoi, qui t’anava a dir que la teva música seria examinada d’aquesta manera, com si fos un pamflet subversiu i deixant-te amb unes ganes palmàries de tocar el dos i fugir. N’has sentit a parlar de l’exili, no series el primer ni el segon que agafa les maletes, tot i que per a tu l’exili sempre havia estat concebut com voler fugir d’un mateix, i tu no vols fugir per res del món de tot això que és la teva terra i la teva vida. Hi ha d’haver alguna manera de poder agradar a aquesta gent tan soviètica, que sembla que no t’ha etzibat cap paraula malsonant, només t’ha titllat de formalista. Massa formalista...potser que sí que és una paraulota. Potser que malgrat aquesta obstinació contra tu hi ha un fons de veritat en la crítica a la teva obra com quan es diu sovint que qui et vol bé, et farà plorar. Si es preocupen tant per les teves creacions, senyal que et tenen en la més alta consideració, i aquest fet et fa enrojolar inclús ara mateix solet al teu apartament. Has de comprendre, Dmitri, que d’un compositor de la teva categoria se n'espera un servei al poble i no només erudició teòrica inintel·ligible i indigerible, tan sols pel pur plaer estètic passatger de qui ho compon. La millor manera de trencar aquesta histèria de pensaments que t’atabala és una dutxa frugal per treure’t la pudor a tabac i suor, abans de posar-te la darrera roba neta que et queda a l’armari d’ençà que et vas quedar més sol que un mussol. Has decidit sortir a fer un mos per sopar al PECTOPAH més proper, car no tens res a la cuina ni al rebost. Abans d’obrir la porta de casa t’atures tot just abans de posar-te l’abric gavardina per sobre. Et gires per observar de nou el piano atrotinat desafinat amb la partitura a mig escriure, que havies deixat aparcada fa una estona, i que treus d’allà d’un rampell neuròtic per tal que hi romangui amagada al calaix de la tauleta de nit a pany i forrellat. No vols tenir problemes. Vols estar tranquil. Tractem de desdramatitzar les coses, si us plau, ¡que n’arribem a ser d’exagerats, a Occident de vegades, per explicar les coses que passen a casa vostra! Per a tu no hi ha cap traïció artística ni cap tallada d’ales, ni molt menys submissió de cap mena. Et saps una mica excèntric i estrafolari, és cert, però alhora també et motiva si cal agafar el teu talent i virar el timó cap a una altra banda a veure on t’emporta, no cal que t’hi obliguin. Ets i t’ho sents així, un paio amb recursos. Baixant per les escales llòbregues fins al carrer, ja tens en un tres i no res embastat al cap el principal motiu del final de la cinquena simfonia, i tu sense saber encara que allò serà part d’una simfonia, ni el seu final, ni la cinquena. No et cal tornar a pujar per escriure’l en partitura, a tu no se t’oblida res, mestre. A la vorera solitària d’un de tants bulevards de la metròpoli de Pere el Gran, t’encens una altra cigarreta i encetes un monòleg però ben fluixet, tot xiuxiuejant, no et passis de llest, tu, ara: -¿Voleu música de circ? ¡Us donaré música de circ i llumetes, oi tant, camarada Iòsif! Seré també el vostre Gershwin però sense jazz, d’acord, que fa tant de tuf a ianqui que no es pot suportar. Compondré doncs música lleugera com en fan allà, i anem a batejar-la “Suite de jazz” que tindrà de jazz el que jo d’home físicament agraciat. Clar que sí, home, anem a riure’ns de tothom i de mi mateix i així ho farem, oi que sí, Dmitri? Ben mirat, potser fins i tot un temps de gaubança és el que em caldria, turmentat i amb cara de pomes agres que em voldran sempre a les fotografies per a la posteritat, com de fet m’han encasellat només en havent començat-.