Sarajevo-Sarajevo-Capajebo

Sarajevo. Aquesta hauria de ser la nostra meca, la meca de tot europeu occidental que hagi passat tots aquests anys pentinant el gat. Aquesta, i no Brussel·les. Si us encurioseix la misèria humana i saber fins on podem arribar, us animo a què hi aneu. Us ho dic jo, que encara no ho he fet i no m’ho perdono. Visitar Sarajevo és el mínim retorn que es mereixen els ciutadans i descendents d’aquells que van viure entre 1992 i 1995 l’infern a la Terra.  Hem d’anar-hi tots en peregrinació en algun moment de les nostres vides, quan més aviat millor, més pel nostre bé que no pas pel seu, sense cap mena de dubte. Un cop allà toca prendre’n nota, escoltar bé tot allò que ens expliquin els guies i la seva pròpia gent; i això ha de ser així perquè la bella donna -Miss Sarajevo, que van interpretar els irlandesos U2 i Pavarotti- va ser l’escenari de la vergonya més gran del Vell Continent des de l’Holocaust. El setge és un esdeveniment que s'ha de reivindicar tantes vegades com calgui car d’ençà que es va acabar, s’ha volgut obviar, menystenir i apaivagar a parts iguals. Em fa l’efecte que hi trobarem massa metàfora de com estem fets en aquest aprofundiment sobre la guerra civil a la capital de Bòsnia i Hercegovina; en podem sortir escaldats emocionalment i potser això no és dolent. El dia que ho faci, que hi acabi anant, sé que serà quelcom lacerant perquè la història, ni que sigui parcialment ja la coneixem; les estadístiques negres parlen per si mateixes i no poden ser llegides a l’inrevés interessadament. Els testimonis que van patir aquest malson haurien de ser considerats patrimoni immaterial, un col·lectiu viu encara per entrevistar i deixar imprès nom, cognoms i història personal en paper ciclostilat amb la potser inútil però noble intenció de què el sumatori de relats serveixin perquè tot allò mai no es torni a repetir, allà o arreu, quan sabem que la història malgrat tot, és cíclica, sempre hi torna, remodelada però hi torna i no n’aprenem. Del setge cal arribar a copsar la magnitud i gravetat dels fets, situar-los en el marc i context que van tenir lloc, més que no pas voler ventilar el tema amb aquesta absurda i irrefrenable necessitat que tenim d’habitud per atribuir els papers dicotòmics de bons i dolents. El temps ja escolat des de 1996 i les lectures de tota mena al respecte que us pugueu agenciar vosaltres mateixos us donaran més pistes que les resolucions del Tribunal de la Haia. Trobo més interessant fagocitar tota la informació que puguem i només després, un cop de retorn a casa i des del sofà, començar a analitzar reposadament sobre el quèquicom de l’assumpte, per no caure en el parany que ja denunciava el cantant cubà Silvio Rodríguez :-qué fácil es protestar por la bomba que cayó, a mil kilómetros del ropero y del refrigerador-. La cruesa d’aquells dies és encara més esfereïdora quan pensem com va ésser possible que aquest horror ocorregués en ple cor del nostre continent, malgrat alguns continuïn pensant que el cor d’Europa és a Brussel·les. Recordar aquells qui ostentaven el poder aleshores precisament a Brussel·les -idolatrats absurdament des de sempre i per sempre- mentre lloaven el seu suat, sobrevalorat nounat tractat, tot mirant cap a una altra banda i deixar abocar la situació al femer, és per fer-se creus de la condició humana. Malgrat no haver-hi aleshores xarxes socials ni internet, em vénen a la memòria els informatius de Televisió Espanyola on rebíem les cròniques entre d’altres del Capità Alatriste amb les seves ulleres rodones de pasta miops, els ulls ametllats i els seus micròfon i armilla enviant-nos cròniques amb la seva prosòdia frenètica i mancada d’aire des de les poblacions bosnianes més castigades. De vegades penso en la durada d’aquell setge i desconec si els meus lectors s’han pres mai la molèstia d’analitzar algun cop obsessivament la mesura del pas del temps, senzillament per intentar entendre per què el mesurem o dividim. De vegades miro de fer-me una idea de quan triga a passar un mes sencer, ja siguin trenta dies sense fer absolutament res o bé en companyia del millor element de mesura que existeix, l’espera, com quan no pots fer quelcom precís que desitges imperiosament realitzar o gaudir. És ben certa l’enorme quantitat de coses que potencialment es poden arribar a fer en trenta dies com també ho és la manera com et pot paralitzar l’espera d’un amor a distància per tornar a veure'l passat un mes. Una expatriació o un Erasmus el primer mes, on només penses en demanar temps mort per tornar a casa per respirar profundament, per refrescar el cervell trinxat d’haver de traduir cada puta síl·laba que us adrecen. Estem d’acord doncs que un mes és una eternitat quan tens quelcom a esperar i alhora quan no hi tens res, com li cantava Manel Joseph de l’Orquestra Plateria al borratxo de les Rambles. Així que si parlem d’un setge de 1395 dies, el qual mentre hi tenia lloc tampoc no se sabia quan s’acabaria, es pot entendre que a tots plegats l’afer Sarajevo se’ns escapi de les mans. Heus aquí les estadístiques de què parlàvem més amunt: entre quinze i vint mil morts, un Sant Jordi ple, així com tres quarts d’entrada al Camp Nou en nombre de ferits, que n’hi va haver oficialment. Mentre a Barcelona hi tenien lloc els Jocs Olímpics de Samaranch, Sarajevo -d’antuvi també olímpica- era en guerra. Inexplicables les raons de com aquest setge va poder arribar a perpetuar-se d’aquella manera. Quan hi vagi m’agradaria contemplar el paisatge que envolta la ciutat, els turons a banda i banda amb les serralades molt més altes al fons darrere seu; veure des de la primera corona de turons la ciutat gairebé a tocar i imaginar com n’havien de ser, de malparits aquells fills de puta, per sotmetre la població local a aquest calvari. Recordo quan se’n va parlar de la construcció d’un túnel en temps rècord per abastir la ciutat des de l’aeroport. Recordo imatges de la població que cada dia havia de creuar aquella cruïlla del centre, a dalt de tot d’una avinguda que feia pujada amb l’esmentada via i els turons al fons, el Sol oferia una perspectiva a contrallum que ofuscava i amagava definitivament la posició dels franctiradors. Vianants que fan cua per travessar el pas de vianants en qüestió els quals, un cop decidits, surten expel·lits per una força aliena invisible cames ajudeu-me. No té sentit fer-ho altrament, no té sentit cridar l’atenció, fer-se el milhomes i desafiar allò que no saps on és i et pot fer mal, sobretot si te l’havies de jugar com a mínim dues vegades al dia cada dia. Perquè la gent no es quedava a casa; la gent, arribats a un estadi de malèvola rutina, intentava fer la vida el més normal que podia, treballar o mirar de portar diners d’alguna manera; i  si tocaves el violoncel a l’orquestra simfònica de la ciutat, hi anaves a assajar la Sisena de Txaikovski. Si es donava el cas que eres bonica i s’havia organitzat un concurs de bellesa, potser hi anaves. Si t’agradava llegir, potser abans que donessin l’ordre expressament d’incendiar i destruir la biblioteca, hi anaves. Volies i havies de viure com fos, mirant això sí, de no vestir amb colors llampants com el vermell, per no atreure cap objectiu. La imatge del parlament bosnià colpejat per les bombes, amb l’incendi aquell a mitja alçària i la fumera que es veia de tot arreu, va ser una altra de les estampes apocalíptiques. L’edifici del parlament en flames va galvanitzar-nos amb una primera capa de zinc pel posterior atemptat de les Torres Bessones. Barcelona té moltes analogies amb la nostra protagonista d’avui. Barcelona, vila històricament oprimida i colpejada també periòdicament per les bombes, en diverses ocasions; vila no capital d’estat com Sarajevo aleshores; vila olímpica com a premi de consolació; vila femenina on oficialment es parlen vàries llengües amb el que això comporta. L’agermanament de Sarajevo i Barcelona va més enllà dels convencionalismes, té una veritat aclaparadora, va sorgir espontàniament davant la inacció de ningú. Durant el setge, famílies de Barcelona es van bolcar a ajudar i establir uns lligams que perduraran per sempre. És un agermanament a anys llum dels acords burocràtics fal·laços que es fan artificiosament entre moltes localitats neoliberals del primer món, amb l’únic element en comú d’estar plenes de fatxendes només vetllant d’aquesta manera a què no se’ls hi fiqui racaille, xusma, gentuza,scumo terrajasals seus municipis durant les reunions periòdiques de convivència i intercanvi d’estupideses. Barcelona i Sarajevo s’estimen i en conseqüència pagarà la pena anar-hi i respirar profundament a cada carrer, tancar els ulls als espais oberts dels grans bulevards dels tramvies, on quedaves realment exposat a les bales dels franctiradors i havies de perdre l’alè per arribar a l’altra banda, com colpidorament varen mostrar els directors Anri Sala i Sejla Kaméric a la seva cinta 1395 Days Without Red, un document cinematogràfic imprescindible. Silenci, ecos llunyans, bateries antiaèries, sirenes, matins d’assumpció i fer el cor fort, vespres de mal averany, nits d’insomni, entropia de sorolls de trets aleatoris. Desolació, esperança. Ombres, llum. Mort...i Sarajevo.