RAF

RAF. No es tracta de l’acrònim de les Royal Air Force britàniques ni del Baader-Meinhof alemany, sinó el de Rien à Foutre o Res a Fotre. Un altre dia llarg com un dia sense pa. Mira que se’t fan llargs. No t’havies imaginat que se’t farien mai tan lents, tediosos, avorrits i el pitjor de tot, sense sentit. Estàs vivint un període que no havies imaginat mai que pogués existir, ni per a tu, ni per a ningú altre, doncs mai havies sentit parlar del Res a Fer. Havies sentit parlar de depressions i llavors havies caricaturitzat el quadre com el cretí que estàs fet, la persona en qüestió capcota, pesant figues apoltronat a la butaca amb una bata d’estar per casa, unes plantofes i sense articular paraula. No és el teu cas. Tu estàs que et puges per les parets, energia a dojo a l’edat on físicament pot donar més de si mateix una persona, que en un home vindria a ser quan atenys el rècord de minuts de trempera diària no provocada. Tanmateix no esperes absolutament res. Malgrat no tenir ningú amb qui parlar, acabes parlant sol en veu alta i no ho consideres patologia de cap mena. Ets massa orgullós per fer saber que no ho estàs passant gaire bé, que tens quelcom que no saps definir. Allò que sí que tens segur és una consciència preclara de no haver sembrat absolutament res que es pugui desenvolupar en el temps com per rebre cap fruit, ni tan sols de manera atzarosa. Un fruit que donés un mínim sentit de vida, que es nodrís i realimentés quotidianament a si mateix per tirar endavant i anar construint alguna cosa. La realitat és que el teu present és erm. Tan rònec que no goses ni inferir cap solució o adoptar vies d’acció pal·liatives o d’urgència de cap tipus que puguin néixer ni tan sols d’aquest estat infructuós de no profit de la teva existència quotidiana. L’única sortida possible seria posseir la capacitat dels vegetals de transformar la matèria mineral inorgànica -present en tu i al teu voltant- en orgànica, que ben mirat, si continues en aquesta línia seràs tu qui ben aviat esdevindrà vegetal de ple dret i llavors ja ho tens. És que a veure si m’entens quan et dic que durant el dia no tens absolutament Res a Fer. Portes tant de temps al teu aire, absolutament deslligat de tota lligadura i gaudint de la llibertat promesa a la teva generació, esdevingut llibertinatge, fent el que et rota, carpe diem de carpes, que has perdut el sentit del gust, del paladar, res no et motiva. Has cregut que les inquietuds cauen del cel, així com l’aptitud per desenvolupar-les. No cal massa feina, tampoc esforç. Deu ser per aquesta raó que ara et trobes esmaperdut i avergonyit, doncs tot això a qui li expliques, Tamariu? Et lleves pel matí i aplaces el desdejuni car un cop l’hagis completat no tens res més a fer. Fer per fer, no tens ni gat per pentinar. Estàs per treure tots els rellotges de casa, engegar-los a pastar fang de manera que de resultes tindràs una excusa per sortir i anar a la deixalleria. Aquesta tasca d’anar a la deixalleria municipal representarien uns minutets d’ocupació, la primera del dia, tasques que a partir d’ara i feliçment ja no podràs mesurar perquè estàs a punt de desempallegar-te d’aquests antipàtics enemics que fan tic-tac-tic-tac tot lo puto dia. De totes maneres difícil evadir-se de la dimensió Temps quan tenim programada de sèrie dins nostre el poder copsar la posició del sol i el grau de lluminositat i declinació de l’astre rei, i tot per acabar sabent que el dia no ha fet més que començar. La teva expedició a la deixalleria et permetrà almenys poder saludar amb un “bon dia” a un altre ésser antropomòrfic, però tampoc no podrà ser, i és que tothom va més viu que tu, Tamariu, i ja t’han colpejat primer amb un: “hola, ¿qué hay?”. Tornes a casa com has vingut però sense rellotges i sense haver dit “bon dia” i nogensmenys hauràs de trobar una segona ocupació per anar fent, que no serà una altra que tallar-te les ungles del peus les quals semblen ja eines esmolades paleolítiques de sílex, raó per la que no et queden mitjons, que mira, ja posats podria ser la tercera ocupació, l’anar a comprar-ne si no fos perquè sortir i baixar expressament al Tomb de Ravals a comprar mitjons et resulta pataca minuta, que deia José María Caneda. És igual, ja veurem després, ara la veritat, amb aquesta banalitat de focalitzar l’atenció en tractar aquestes urpes teves plenes d’onicomicosi arribes a l’hora del primer àpat que ben mirat, podria bé ser de peus de porc. En realitat, serà un típic plat precuinat envasat i comprat fa dues setmanes. No ens enganyem, vivint tot sol has perdut el gust per cuinar, perquè cuinar només per a tu acaba essent com Humphrey Bogart a Casablanca bevent tot sol, però sense esmòquing blanc, ni Bar del Rick per estar-ne orgullós, ni essent Humphrey Bogart pensant en Ingrid Bergman, què dimonis! De fet, trobes que viure sol és ben patètic perquè qui es troba i retroba sol és el teu esperit, com un anemòmetre sense vent orientat en una direcció no referenciada i per tant, desconeguda, que et deixa a la intempèrie les hores diürnes, les nocturnes les úniques que estàs tranquil i tens quelcom a fer: dormir. Això, el dia que li va bé al de dalt, al teu cap. Vivint tot sol has perdut la rutina de netejar, perquè quin sentit té netejar, si gairebé no embrutes car has decidit no moure’t per no haver d’embrutar perquè no t’interessa netejar com tampoc t’interessa cuinar. A més, en tot cas, si poguessis lluir el piset a algun convidat que s’interessés per tu, tindries una bona excusa per netejar i cuinar però passa que com que a tu no t’interessa res al suposat qualsevol convidat no l’interesses tu. I així gira, gira carrusel, el món al teu piset, ple de merda i mala llet. L’estora de la porta d’entrada la trauràs perquè ningú no la trepitja, ni tu mateix ja que per no embrutar-la passes per sobre d’ella com Jack Nicholson a “Millor, impossible”. Potser t’hauries d’haver adonat abans, abans de llençar-t’hi a la piscina buida, que viure en solitud no era bufar i fer ampolles, malgrat aquestes entrevistes de gent interessant que en fan promoció de manera esnobista als magazines o entrevistes dominicals, de paper o digitals, de cafemllet i croissant. Viure sol és una carrera universitària que demana primer de tot, voler-la estudiar i segon, treure-hi nota, no valen aprovats raspats per a mediocres. Tu, que no has volgut esforçar-te per gairebé res doncs tampoc no ho faràs per aquesta llicenciatura i doctorat, així que no pensis ara que te’n sortiràs. No has fet els deures. No tens Res a Fer. Vinga, castigat i a galeres!