La salutació maleïda

Des que les mínimes normes de polidesa ho han permès que hem girat cua tots dos, tu cap a Boston i jo a Califòrnia, però saps de sobres el que acabes de fer, no em diràs que no. M’has donat la mà, t’he donat la mà; m’has saludat, t’he saludat. I prou. I tot i així, en qüestió de segons, se m’ha regirat l’estómac. Jo no faré ara de germaneta de la caritat, no diré que no et volia fer mal car em fa l’efecte que tu has acabat igualment fet una coca, o potser és que ho estàs sempre. Jo no sabia què dir-te i tu no sabies què dir-me. En tot cas i per si de cas, desitjo no tornar-te a veure. Sé que és prou probable que tornem a coincidir però no et preocupis, ja m’ho faré per no tornar-la a espifiar d’aquesta manera. Portaré alguna pregunta retòrica impersonal de casa, a mode de jòquer, gravada sempre a foc al cervell perquè aflori vegetativament. Porto una bona estona de malestar després del nostre encontre i sé que trigaré a recuperar-me. De fet, ha estat una salutació mútua destructiva, com els assajos de qualitat que se li fan al formigó i altres materials de construcció. D’assajos, n’hi han de dos tipus, no destructius i destructius. Dels no destructius obtens informació sense alterar l’objecte de l’assaig; el destructiu per contra, l’has de llençar a la brossa en tot o en part després d’haver-lo esmicolat. Tenint en compte aquestes premisses, direm doncs que l’encaixada de mans d’avui ha estat de les destructives de debò. Una salutació més així avui i no acabo aquest relat. Feia molt de temps que no et veia i això em fa pensar que no és casual, que darrerament ets tòxic, transpires destrucció i la serveixes ben freda només a qui és capaç de destruir d’igual manera, o sigui, un servidor. Servidor no és que vulgui anar destruint pel món però entén perfectament el llenguatge i els codis d’aquells que ho fan. Són els codis transfronterers, els codis d’aquells que no tenen ja un peu en la realitat quotidiana. D’aquells que romanen a la mateixa alçada que la resta de mortals però ho fan levitant sobre el terra ja sigui fent el brikindans, el crusai’to, lo Michael Jackson, o el Robocop. I tot plegat ves quina cosa més idiota, només ens hem saludat; bon dia, car era de dia, i què tal tu i què tal jo. L’automatisme consuetudinari del “bé, gràcies, i tu”, estava a punt de sortir dels meus llavis però encara no m’explico com m’has mirat, malparit, amb aquests ulls tan brillants. No vas begut, jo sé que no vas begut doncs en cas contrari la psicomotricitat de la salutació hauria estat en consonància, un signe impossible d’amagar. No, no vas begut però m’has mirat vidriosament i de cop m’ha caigut tota la roba que portava posada al terra. ¿I ara, què ? ¿Em vols deixar d’agafar la mà? Treu la mà d’aquí, fill de puta ! M’estàs fent mal, i ho saps. En centèsimes de segon vols que et reconegui amb els meus ulls que anem tirant, i això a tot estirar. Vols que no sigui tan hipòcrita de deixar anar simplement que tot va bé. T’entenc perfectament. Al teu torn m’acabes de dir amb la mirada de punt làser teodolític que ets a punt de caure al precipici i busques una àncora de salvació. En conseqüència, em tens encara agafada la mà més del compte -que em treguis la mà de sobre, et dic!- per tal de fer-me pagar el mateix preu de la teva merda i fer-me claudicar. Per la meva banda, intento sortir de l’impàs i ho miro de resoldre amb un “qui dia passa, any empeny” horrorós. Per fi m’has deixat anar la mà i aprofito per recollir la meva roba del terra, davant dels teus nassos. Hauries hagut de ser homosexual i almenys t’ho haguessis passat bé amb l’espectacle del meu cos nu i esquifit perquè total, pel que ha servit la despullada inopinada que m’has fet, hauries pogut deixar-te a casa la brillantor aquesta d’ulls de merdós fet pols. No m’ho tornis a fer, d’acord ? Si no, a més de nu em veuré forçat a plorar davant teu i ja saps que arribats a aquest punt quan fas pop, ja no hi ha stop. Potser que jo també estic fet una merda però no vaig pel món intentant que hi hagi cada dia més merdosos pel simple fet d’estar-ho jo en aquest moment. Perquè si no és com diu Forrest Gump, que ximple és qui diu ximpleries, voldria doncs pensar que no tot aquell que està fet una merda sigui un merdós. Merdós és aquell que en una simple trobada estreny la mà d’algú i vol fer-li mal i no deixar-la anar fins assegurar-se que ha fotut l’altre; i és que sempre agafen el mateix perfil de víctima, un pocapena que malgrat tot resulta que mira de saludar amb quelcom més que la pura cortesia. Algú per a qui dir bon dia representa de veritat desitjar que el dia vagi bé. Algú que quan diu bon vespre li retorna sempre un bumerang: “¿perdone, cómo dice? ”. Algú que vetlla perquè les persones es tractin com a persones i no com a animals. Algú que pensa encara que les relacions humanes són importants i vet aquí la humiliació més severa que rep com a premi. No et preocupis, ara que sé que naveguem tots dos en el mateix canal de ràdio, miro de llençar-la al riu. Corre, vés a aixafar la guitarra a ta tia la Maria.