Fantasmes ubics

Fa poc que han vingut a veure’m uns vells coneguts: els meus fantasmes. Feia molt de temps que no en sabia res. Havia tractat de defugir-los de mil maneres, passant no poques temporades jugant al gat i a la rata, malauradament però, sense sortir-me’n. No va ser que molt de temps després i en direcció contrària al castell encantat, havent deixat de pensar en ells, que un bon dia van desaparèixer i per un lapse de temps, tot sigui dit, no gens menyspreable. Tanmateix és clar però, que em coneixen massa bé, i després de fer mans i mànigues per tornar a trobar-me, allà que els tenia voltant-me un altre cop. Resulta quelcom realment fatigant, em fa l’efecte que és una batalla perduda; he arribat a la conclusió que sempre hi són presents. No està essent gens fàcil doncs pensar com enviar-los a pastar fang de nou i per sempre. Malgrat tot, com que els meus fantasmes, vampirs, només poden xuclar la meva sang, ja veig que serà un esforç debades tornar a intentar deixar-los plantats. La seva raó d’existir sóc jo mateix i el fet de romandre enganxats a mi com una paparra. Ara és molt fàcil d’explicar-ho a pilota passada i amb uns quantes ferides de guerra a sobre, doncs ja he pogut aprendre que aquests malparits es camuflen per passar desapercebuts. Hi arriben disfressats de temptacions, generalment de llaminadures irresistibles i que fa molt de temps havies deixat de banda per limitacions físiques de l’ésser humà, que en l’home seria poder fer tan sols una cosa i mai dues alhora. Alhora els dies hi donen però no donen per tant, si tant és voler fer-ho tot i com es diu sovint, la vida és un camí de renúncies. El terreny resta adobat en conseqüència perquè la malenconia i el filtre de la memòria s’encarreguin d’ensucrar tot allò ordinari i rutina de temps passats, per transformar-ho miraculosament en episodis entranyables que malauradament ja no es podran tornar a repetir; i és assumint aquest darrer fet, el creure del tot impossible una revisió del subjecte o de l’objecte invocat, que potser hom pensa que resultaria refrescant, i fins i tot sa i just, evocar a mode d’homenatge innocent o aniversari, algun dels esdeveniments que hagin pogut significar un moment àlgid de les vostres vides. El cas es que ja amb aquest raonament comences a caure en el parany i deixar que aquests vells fantasmes es vagin traient a poc a poc la roba, oferint-vos un striptease amb la música de Private Dancer, de Tina Turner, i és clar, tu ja saps que quan comencen els acords sensuals d’aquest tema de Mark Knopfler no pots tallar la cançó, estàs més venut que el peix de Mercabarna a l’hora d’obrir la bacallaneria de sota casa. Els teus fantasmes tenen poders màgics evidentment, de caràcter negatiu, però màgics al capdavall, i en un tres i no res han lligat caps i t’han organitzat un sarau prou important com per amenaçar el teu fràgil equilibri vital i posar potes enlaire el castell que havies tornat a bastir, aviat veurem si de vent, de cartes o de pedra noble, una mica com la faula dels Tres Porquets. Un punt de lucidesa enmig de la cançó, entre tornada i tornada de la teva ballarina privada, et fa veure que estàs ben emmerdat de fa estona, no només durant el jubileu hedònic en qüestió, sinó des del mateix minut zero que vas entreobrir la porta al fantasma disfressat de fantasma, que ja ens coneixem. Ara mateix però són moments momentanis de frenesí i èxtasi. El millor per al millor. Tens el millor del present, que no ho tenies al passat i tornes a tenir el millor del passat en el moment present. Tot pita a L’Hospitalet. La vida és meravellosa. Ai, las! Si això fos veritat...Passa que un bon dia no, més ben dit, una nit, després d’un nou homenatge del darrer homenatge -perquè ja li has agafat gust, puta- aquests fantasmes ja no hi són ni hi seran més, i ja no hi són perquè ja han fet la seva feina. El resultat de tot plegat és una nota de la teva parella sobre la còmoda dient que quan torni a casa tu ja no hi siguis, si us plau. De sobte, em desperto amarat de suor i espantat, amb un soroll de rierol agradable que augmenta progressivament de volum. Fa poc m’he canviat el despertador perquè n’estava tip, del timbre clàssic. Ara, ves per on, tinc por que la remor plàcida d’aquestes noves aigües em facin un dia pixar-me a sobre...