Literatura mecànica

Escriptura mecànica, rítmica. Necessitat sensorial de colpejar el teclat, agafar la ploma o picar a màquina com en el segle passat. Escriptor és tenir quelcom a dir i quelcom més que mirar d’escriure bé: allò següent. I malgrat tot, quanta, quanta mentida, atès allò que hom pot arribar a veure arreu publicat. Faré la meva doncs, i em limitaré a acompanyar el camí menat per les puntes dels meus dits amb pulsió lletraferida, necessitats imperiosament d’establir una connexió instantània amb allò que va sortint a la pantalla. Quan el missatge deixa de ser l’objectiu, quan l’objectiu passa per salvar-te tu mateix perquè no entens que hom no pugui viure sense escriure; quan el simple fet de no fer-ho, de voler posar-te a prova i mirar de contornejar el fet mateix d’escriure, al capdavall, et faci adonar que simplement no te’n pots estar. Arribats a aquest punt provo d’imaginar com se sentien els compositors que es van llançar a practicar música serial, un cop assumit que el missatge d’aquesta modalitat de composició resultava si més no un xic abstrús. I no obstant, malgrat haver anat cultivant tots ells, anys i panys, una formació harmònica entorn de la normalitat, és a dir, la tonalitat, res no els aturarà a introduir-se pel laberint de les dotze notes tot cercant vés a saber què. I tanmateix quina capacitat hipnotitzant que poden posseir aquestes partitures un cop reproduïdes manta vegades fins esdevenir familiars, memoritzades ni que sigui de manera borrosa i boirosa. Aquest paral·lelisme amb la música potser m’ajudi a atorgar d’un sentit aquesta nova escriptura exempta de missatge que, en tot cas, seria un tipus de gènere encara més ambiciós que el seu anàleg sonor, perquè no podem deixar de banda que aquest darrer es recolzava en la dinàmica i el timbre per a pal·liar la manca d’estructura i progressió harmòniques.

Em demano, doncs, quin seria el valor afegit d'una literatura mecànica, expressament concebuda per no transmetre cap altre informació que el plaer que proporcioni el fet de la seva creació com a concatenació de paraules i, des del punt de vista de la recepció, una mena de resultat estètic que versi fonamentalment sobre el ritme dels fonemes, l’impacte oral o visual de la construcció de l’obra en qüestió, sigui article, novel·la, etcètera. Ens qüestionarem també si aquest tipus de prosa té algun mèrit, ergo si mereix una acollida. Seguidament ens demanarem pel tipus de públic, quant a nombre i així mateix en relació a si aquest estaria disposat a contribuir econòmicament al seu desenvolupament i puixança amb l’adquisició habitual d’obres o bé l’assistència a actes i espectacles de promoció d’aquesta branca, que ja hem catalogat nosaltres mateixos com a literatura mecànica. Potser que encabat ens adonarem que absolutament ningú no està interessat en aquest experiment, com així el qualificaran alguns per justificar que no el considerin art de cap mena. Així doncs, gremi de nous autors, editorials, distribuïdors i comerciants llibreters ens trobarem, debatrem i rondinarem plegats per aquesta nova punyalada d’incomprensió que s’afegeix a la llarga llista de greuges i complantes del sector.

Vet aquí que em creia ara portador d’una nova manera de passar per davant del blanc de la pantalla, a mode d’inventor original i promotor d’un canvi de paradigma, necessari en un moment on hom considera indispensable trobar nous codis per a nous públics per als nous temps i, tot plegat, per acabar al cubell dels oblidats. Com a creador havia cregut saber interpretar la demanda latent i levitant a l’ambient instigada per molta gent aliena al món literari, una cantarella ben estesa que diu que gairebé tot està ja escrit i que no cal doncs dedicar-se a escriure. Partint d’aquesta base, mirava de donar plaer a aquests cervells presumptament tan exigents, infrangibles i insubornables assumint la dita premissa, fer un cop sobre la taula i revolucionar aquest antic art, ja rovellat a ulls de l’entesa societat. Establint un paral·lelisme clar amb les sèries musicals dodecafòniques podria fabricar reptes del tipus agafar, posem per cas, mil paraules, sempre les mateixes, i ser capaç d’escriure quelcom intel·ligible amb aquests mil mots considerats bàsics de l’idioma en qüestió, des d’ara i fins a la fi dels meus dies. Establiria una sèrie de normes estrictes per tal que tots els creadors que ho volguessin, poguessin participar en aquest repte apassionant i definitiu, símbol d’una nova època. "Una síntesi narradora enlluernadora", "una agilitat d’escriptura combinatòria aclaparadora com la resolució del Cub de Rubik" serien els reclams per a atraure lectors intrèpids envers aquests nous literats mecànics. Potser que l’èxit d’aquesta modalitat animaria més encara a fomentar la parla amb menys paraules i prescindir d’aquesta manera per fi d’aquelles altres que no donen gaire joc o no les empra ni Déu i per tant, ajudar-nos a fer-les fora i per sempre dels diccionaris. Sembla ser que el núvol mundial també pateix d’una capacitat limitada i ni que puguem pagar encara 0,99€ més de suplement de memòria, convé reduir els bits o caràcters superflus i portadors de contaminació informativa, peti qui peti. Pel que fa a la llengua, aquesta nova tendència passaria sens dubte per voler reduir al mínim el nombre de llengües i mots per cadascuna de les que es parlen en aquest món, evidentment. En funció de l’interès que desperti aquest article començaria a treballar en la conformació d’aquesta nova tècnica literària, en demesia i amb desmesura com feu Arnold Schönberg amb el mètode dodecafònic, o bé em deixaré guanyar, novament i com d’habitud, per l’abaltiment.