Alain Delon

¿Es pot parlar d’Alain Delon sense conèixer la seva trajectòria cinematogràfica ? Oi tant! Fem-ho ara, amb un xic de trampa, però. De resultes de la Palma d’Or honorífica rebuda enguany per l’actor francès a Canes, m’ha agafat un rampell i una espurna intensa deloniana ha vingut al meu encontre. Entenc que la raó de tal il·luminació no pot ser una altra que haver vist alguna pel·lícula seva fa molts anys, potser en un d’aquells cicles de baix cost que feien a TVE per a tots els públics. El cas és que no recordo gairebé res, ni trames, ni localitzacions, ni escenografies. Una escena torbadora però, ha estat repetida en bucle darrerament a la televisió francesa a l’ocasió de tan distingit guardó. La dita escena pertany al seu film titulat “La Piscina” on s’hi veu el jove Delon ajagut a la vora del bassiol prenent el sol en banyador, totalment estès de cara enlaire, probablement amb la Costa Blava de teló de fons; en allò que de ben segur devia tractar-se del primer pla seqüència expressament dedicat al gènere masculí, amb una dosi de penetració, sensualitat i erotisme mai vistos per al gran públic fins aleshores. De Delon ens fascina sempre la seva bellesa aclaparadora, pansexual, insultant, exagerada, irradiada en bona part des dels seus ulls, veritable expressió d’una personalitat forta i decidida, producte d’una infància i adolescència molt complicades a la seva banlieue parisenca natal. Aquest esguard directe i intrusiu, ja sigui expressant joia o neguit, va embolcallat d’un rostre amb uns cabells i una figura física sensacionals, on potser només l’alçària de metre setanta-set no estaria a l’alçada dels patrons actuals occidentals subnormals de bellesa per a l'home. Delon representa la culminació de la idea platònica del dandi gall dindi, del galà que és tan i tan bell que fa passar-les magres a totes les seves amants les quals, tanmateix, cauran rendides als seus peus. Aquest mite és eminentment literari, de Casanova a Don Juan, però havent estat explotat tant i tant durant el S.XX, se n’ha fet un abús de tal manera que ens ha acabat educant erròniament a molts bípedes de membre erèctil amb predisposició natural potencial erecte envers l’altre sexe. Servidor qui us escriu, per exemple, va caure en el parany i es va arribar a empassar totes les merescudes i lloades memòries en castellà de José Luis de Vilallonga, descendent del baró de Maldà, com si fossin l’Alcorà. Molts homes heterosexuals acabàvem deïficant figures com Delon, Brosnan, Craig, Newman, Mastroianni o tants d’altres perquè sempre aconseguien els favors de les actrius de les quals estàvem follament enamorats, ja sigui l’Audrey, la Loren, la Gardner, la Bellucci, la Berry, etcètera. El cinema no es pot queixar i fer el ploricó avui en dia amb la seva decadència car, en un moment donat, va condicionar les nostres vides de manera molt més bèstia que cap altre art pel simple fet que evoca molt directament i de forma molt completa –no acabada però, vet aquí la gràcia- tots els aspectes de la nostra vida. Per triomfar en l’amor, doncs, calia passar primer per la seducció presencial –abans de l’era d’internet, almenys era així- i ens hi alliçonaven que havies de ser ben plantat i una  mica enigmàtic, que al capdavall volia dir una mica cabró, per a aconseguir el teu objectiu. En cas que no fórem ni Adonis ni dolent-dolentots ens van deixar el consol d’entendre que amb lletra i humor podies sucar-hi pa i menjar-ne les engrunes. Certament, per a aquells que buscàvem una raó matemàtica binària explicativa de tots els ets i uts, per millor comprendre com anava aquesta etapa de la seducció, tot plegat va resultar quelcom d’allò més frustrant. Pel que fa al nostre protagonista, estic convençut que la seva perfecció física abassegadora va acabar esdevenint nogensmenys el seu sostre de vidre i per tant, la raó principal -que no podrà ser mai provada empíricament, conjuntament amb el french bashing- que el va fer no triomfar a Amèrica. Alain, eres massa guapo, i nosaltres, els humans, en anar al cinema pagàvem una entrada per poder somniar-hi desperts i després adormits. I eres tan bell, desgraciat, que als homes ens feies sentir pura merda i quant a les dones, la sensació que trobarien veritables dificultats per fer encontres a les seves vides d’un nivell equiparable. No es pot somniar amb tu, Alain, a la manera que Hollywood ho entenia, no donaves cap marge per projectar-se en la vida real. A Europa sí, perquè a Europa hem gosat projectar perfectament els nostres conceptes delirants de perfecció fins a les últimes conseqüències, per sort o per desgràcia, i és per això que gairebé tot comença i acaba aquí, tant les civilitzacions a Grècia i Roma com les guerres i actes més macabres. Tanta perfecció és perillosa, Alain, inclòs per a tu. I per aquesta raó té molt de mèrit que malgrat tots els avatars d’una vida d’estrella hagis arribat a aquesta edat i et puguem tenir entre nosaltres, cameme! Les teves opinions polítiques retrògrades, plurifòbiques i altres tafaneries de baixa estofa de quiosquer-vés-a-saber, conegudes ja molt després, no m’hi arriben més que com a escorrialles de la teva irradiació expansiva de bellesa que cega tota la resta. Dimoni, malparit, podies haver estat més lleig, ens hauries fet un favor !