La Teixeta

Ton cor batega al ritme de corxeres sincopades de la cançó de ball de l’estiu. Ta respiració uniforme compassada amb els cops cadenciosos de pedal com els molins eòlics que fites allà dalt. Tot plegat confirma allò que ja saps, que estàs en forma, tip top, tip top i fot-li que és de Reus. Ja no és tan sols la bellesa intrínseca en la ressonància conjunta de la teva biomecànica ciclista amb l’esbufec que espanta les salamandres a la vora de la carretera, és més aviat el fet de poder estirar aquest instant com un xiclet i degustar-lo una bona estona. Del minut de glòria, que en diu Perico durant les seues retransmissions, rai, això està essent un quart d’hora llarg celestial que t’estàs regalant. Tot pita, del Pita Pita Del, d’ençà que has passat per sota de les arcades del pont de pedra de Duesaigües i t’enfiles ara cap amunt, subjecte de vaivens harmònics de braços i testa cavalcant sobre la muntura carbonada, en un dia que començà solitari i anònim, transformat en singular un cop abillat en ciclista i que està esdevenint literalment inoblidable. Tu i la teva bicicleta sou un sol cos soldat a fe de Déu amb els cordons d’unió degudament comprovats amb líquids penetrants, radiografies i ultrasons per atorgar una certificació de qualitat i pedigrí al responsable d’una ascensió per treure’s el barret. Sens dubte una pujada, la d’avui, ben diferent a les altres cent que has hagut d’afrontar-ne abans, resignat com un Sísif sense pena ni glòria, tot per tal que per fi, en el dia més inopinat del calendari, l’èxtasi et faci sentir el rei del Baixcampet. Ho celebraràs en gran, baixant de tornada ultrapassant els fars dels cotxes, un per un, en direcció a Cambrils per un bany a la platja del Pi Rodó seguit d’un bon tiberi-ressopó de carrer; dutxa frenètica per treure’t-hi sal i suor ca’l qualsevol, per ja ben passada la mitjanit, que hi falta gent, cap a Salou, a l’hivern un cul de món i a l’estiu un munt de culs, tant se val si de Poblet o Santes Creus. De debò que no, bé que en saben els entesos que no estem parlant del Tormalet, ni tan sols del Portalet; nogensmenys la pujada en qüestió és tot un santuari a la contrada i font de xerrades i no poques magufades a l’hora de l’esmorzar, botifarra amb mongetes i cigaló, un cop caiguts i arribats al bar de torn sigui cap a la banda del Priorat o de retorn al Mercadal. Mira que n’he sentit a parlar, de minuts que duren mig i concepcions del temps arbitràries d’allò més, ara bé, el quart d’hora exacte per assolir la Teixeta del qual es vanten alguns d’aquests taral·lirots fa que hagi deixat de portar rellotge; ja veig que l’important a la vida no és quina hora és sinó quina vols que sigui. Però tornem a la pujada, que avui és el teu dia de gràcia. No t’esperaves, espècimen calculador, tenir bessons i aorta en òptimes condicions a aquestes hores límit ranejant el capvespre, tu, que fiaves sempiternament el bon rendiment a la trempera matinera i els efectes purificadors de la recepció immaculada de l’astre rei banyat al Cap de Salou i ara, ves per on, que t’és igual que se t’estigui fent fosc car ningú no et pot aturar, com et canta Freddie Mercury, encimbellat a la cinglera dels molins blancs. Cada cop el sents més a prop, ¡mira-te’l allà animant-te sobre la càmera meteorològica de TV3!; ¡com si no, al Cel hi havia de ser! Un cop arribats a la carretera general, sensació d’haver-te espremut i no obstant, recuperat del tot en un instant. El propi cos repta el seu portador i li etziba a cau d’orella: -xec, som-hi, fem-ne una altra; guaita, la més propera, la Porrera-. Ho deixaràs estar, emperò, pel simple fet de veure’t a les fosques en un tres i no res; cas que gosis fer la volta per aquelles fondalades del rerepaís, tot vorejant Siurana i revenint per Alforja se't farà negranit i arriscaràs la bona joia que portes hui des que has començat ruta allà baix, a terres roges de Miró i blanques d'Esquius, en perpètua i mútua esquira. Una veritable putada, en la cresta de la onada, sentir-te ple i alhora buit, car aviat s’acaba el bròquil i fins la propera temporada, que tu les garrofes no les guanyes a cop de pedalada. Tant d’esforç i pedra picada per tan sols un quart d’hora, quinze minuts, va, potser algun més, que tanmateix rodaran el teu cap per sempre i no tan sols per recordar aquest esclat de desplegament físic mai més atès, sinó també els revolts i giragonses d’aquesta ascensió a talla humana perfectament assequible, agredolça la major part de vegades però en cap cas mai franquejada debades.