La meva religió

La bombolla d’allò que va ser el s. XX en ell mateix, com diu Abel Cutillas i, particularment, el totalitarisme cultural de la pau pel manteniment de l’ordre sorgit de la Segona Guerra Mundial, ha pesat tant en la nostra formació i desenvolupament personal que tots, en major o menor mesura, l’hem acabat integrant dins la nostra essència. Aquesta desgràcia, perquè és una desgràcia per al lliure pensament, és la que mirem d’anar revertint amb aquest bloc MEUES DÈRIES. Fer veure des d’aquí, a tothom qui vulgui, que no tenim cap culpa d’haver nascut en aquelles dates; que sempre és possible a nivell individual redreçar el tir i, sense poder tanmateix deixar de viure el temps de cadascú, mirar d’adoptar una actitud més digna per més sana i elevada, ço és, herètica, crítica i comparatista. Sí, allò que es fa en literatura, per exemple, fer-ho també des d’un punt de vista antropològic i sociològic, tot sabent però, que de resultats tangibles d’aquesta ambiciosa tasca només en podrem extreure rèdits per a un mateix. No canviarem el món o potser ho farem de manera infinitesimal com a part que de manera proporcional ens pertoca però, tot i així, serà de manera indirecta; l’objectiu primer i cabdal ha de ser la millora de nosaltres mateixos. Personalment i després de pensar-hi prou, crec de manera ferma que el món ja no té esmena i que, per tant, gosar proposar correccions o solucions a la totalitat, mai més no val la pena.

I així doncs, després de tants anys com una pilota de tennis a mercè de tercers, goso per fi afirmar que no hi ha res millor per a un servidor que interpretar i assumir plenament, si més no en clau personal, la religió tradicional d’aquest entorn que m’ha definit: el cristianisme a Catalunya. Aquells sense una tradició familiar potent al respecte, ho tindran més fàcil per adoptar sense recança els aspectes positius que aquesta religió pot aportar, que a fe que en té. En canvi, aquells que provenen d’una religiositat familiar massa feixuga, trobo lògic si en algun moment de les seves vides han triat prendre’n distància o han volgut trencar amb el pes d’un passat que els ha vingut donat i el qual sentien que havia de ser capgirat o sacsejat; si més no, per tal de prendre les regnes de la pròpia vida amb la màxima autonomia. Tanmateix, la reconciliació íntima posterior amb el cristianisme que hom porta a la motxilla però, és més comuna del que se sol reconèixer.

Ja veiem que segons l’herència religiosa rebuda, a sang i a foc o amb peus de fang, l’actitud ha de ser diferent, fins radicalment oposada si s’escau, per aconseguir un mateix objectiu: esdevenir individus forts, d’una peça, davant un món ja inequívocament agressiu, corrosiu i repressor de tota expressió humana, d’allò més personal i original. És o hauria de ser el nostre deure romandre tossuts per no esdevenir robots, no només pel fet que sigui intrínsecament dolent ans perquè no hem estat mai dissenyats per a ser robots. L’home, fins i tot el més captiu, esclau o fill del ramat, es revelarà refractari a la homogeneïtzació total dels trets que defineixen tota personalitat i així ho expressarà, conscientment o banal, a través de tot tipus de malalties i addiccions reals o idiopàtiques d’allò més diverses.

Voler per a nosaltres mateixos un bocí de singularitat, ço és, voler servar certs gestos i moviments genuïns de la nostra espècie i definitoris del nostre jo en una capseta ja no és tan sols una pruïja romàntica o de revoltat; ens interessa a tothom car ni els estúpids o imbècils no escaparan d’acabar malament. N’hi ha, com tot, alguns que tenen sort, que semblen satisfets abduïts en la seva alienació, i en aquests ens fixem recelosos perquè el jardí del veí sembla sempre més verd, però insisteixo que posats a esdevenir algun dia víctimes d’aquesta promoguda societat malalta, insana, millor afrontar-ho amb el cap ben moblat, sabent que no es tracta d’una fatalitat.

Les elits actuals, encegades de cientisme pels quatre costats, ens conviden i comminen a bandejar l’espiritualitat i, de retruc, les religions. Amb la mateixa cantarella fal·laç de “le nationalisme est la guerre” ens han volgut fer creure que “la religion est aussi la guerre”. I així, curiosament, els catalans, que semblem haver llançat la tovallola i no defensar ni la nació ni tampoc una robusta tradició religiosa que ens és pròpia, acabarem despullats pels nostres enemics, els quals no necessiten prendre cura especialment ni de la seva visió nacional-imperialista ni expressió religiosa perquè totes dues romanen ben cuirassades per la seva resoluda concepció del poder la qual nosaltres, amb la nostra, no l’hem aconseguit rescabalar. Als catalans ens tocaria, per tant, ser els més crítics amb la postmodernitat, car ens ha acabat de destarotar l’orgull i ens ha col·locat al llindar del precipici.

La pèrdua de la religió com a fet compartit col·lectiu no ens ha fet més lliures, ans ens ha esguerrat, estropetxat -que jo m’invento ara en apitxat. Només cal fer cap per qualsevol esdeveniment organitzat per col·lectius “deslliurats de convencions” o bé parlar amb especialistes que reben pacients a consulta, que t’expliquen de quina manera hem perdut l’oremus com a societat, de quina manera es palesa aquesta falòrnia de la llibertat absoluta, sense fronteres físiques o psíquiques de cap mena. Potser alguns éssers excepcionals, superhomes nietzschians, més disposats o dotats, poden fer un ús de la llibertat en grau superlatiu i treure profit dignament del que suposa no tenir cap lligam amb gairebé res. Des d’aquí, la meva admiració i cap recel, tot havent descobert de manera fefaent que el problema d’aquesta filosofia trencadora és que només era vàlida per a uns pocs. No era una filosofia aplicable només per als desperts -com es referia Heràclit, el qual abans que Sòcrates, ja distingia entre adormits i desperts- sinó que els practicants havien de ser alhora desperts i conseqüents entre el seu viure i el seu pensar. Ai las, això, realment ho fa molt complicat i, per tant, a partir d’aquest raonament s’entén perfectament que de superhomes tan sols n’hi hagin tres, quatre a tot estirar.

El gruix, la resta de desperts, si volem ser honestos, hauríem de reconèixer que malgrat la corrupció, degeneració i embrutiment de tot allò que l’home toca, la religió cristiana i aquí catòlica, era i és una base teòrica sòlida, providencial per a la massa, a partir de la qual hom pot emprendre qualsevol viatge vital amb prou dignitat. I a més, quelcom que és nostre. Què més volem? Em sembla que fou Kierkegaard qui va considerar el cristianisme com una via d’alliberament ideal. Si, en acabat, jo també ho sento així de fondo, no ho vull amagar. I ho poso sobre la taula també perquè sé que res no és gratuït. Que després de renegar col·lectivament de la religió, no hi havia res a l’altra banda. Llevat de per a aquests superhomes, quatre gats, per a la resta no hi ha res, només el buit, que ara i aquí vol dir romandre esclaus banals del capital. Francament, no sé què hem guanyat havent passat de la moral d’esclau pròpia del cristianisme -dit així per Nietzsche mateix- a esclaus idiotes d’aquest capital globalista, tirànic i opressor tardà. Un món de cap manera millor que abans atès que cada dia que passa colla i ofega un xic més tota eventual acció, àdhuc dels superhomes, els únics capaços encara potser de canviar el món, que hi puguin haver per aquí amagats. Els altres, els desperts no deslliurats i els adormits, la gran majoria doncs, d’aquest món cada cop més superpoblat, estan tan sols resistint l’embat, o tururut o, en tot cas, carn de canó.

A Occident, no ens enganyem, malgrat d’una banda, aquest preciosisme estèril intel·lectual que ara s’estila i de l’altra, l’estat catatònic d’ensopiment general, les religions continuen de manera furtiva i soterrada en lluita permanent. Les religions se saben, malgrat tot, importants. El laïcisme oficial d’Estat d’origen francès, emparat en la Raó i la Il·lustració, tan sols ha servit per emmascarar el virus real: l’ateisme. L’ateisme que pregona la negació de Déu que, en la seva aplicació pràctica no està clar què coi és per a la majoria de gent a qui, per cert, li fa mandra haver de pensar. L’ateisme, diguem la veritat, sorgit com a oposició als teismes, de cap manera genuí en ell mateix; element important que ens hauria de fer sospitar. En tot cas, de ser alguna cosa aquest ateisme, mai no serà prou fort per fer front al poder de qualsevol altra religió secular. Quan tu mateix treus del teu hort -per ressentiment i/o ignorància superba- la que fins ara havia estat una de les teves banderes, el veí hi plantarà la seva. Només Déu -per a mi- o Al·là -per al veí- saben allò que l’avenir depararà a aquestes antigues terres cristianes esdevingudes, per ara, esclaves neoliberals.

Tot plegat, comptat i debatut, què hem de dir, doncs, quant al segle XX? Donar-li les gràcies tan sols per haver-nos parit i, si voleu, per l’invent de l’anestèsia a l’hora de treure’ns els queixals o d’ésser oberts en canal. I prou ja. Bona sort, que és com dir: aneu amb Déu.