Terregada turista

 Que la meva vida pren forma d’article, com deia ara no sé qui, és un feit. Per fina força, si sempre estem pensant en quin serà el següent a malparir. En aquest cas, no podia esser menys. I així, com qui no vol la cosa, els conceptes que hi vols introduir, les dèries que t’assolen -sempre les mateixes- es van barrejant totes soles abans que es posi hom fil a l’agulla. I què en tenim avui? Doncs que de dues sortides en dies consecutius -vet aquí l’aventura que suposa sempre creuar el meu llindar cadastral amb cèdula d’habitabilitat- en farem un sol relat. Tanmateix tot versarà entorn de la terregada en què s’ha convertit el turisme de masses. L’assumpte no és pas nou però la degradació ambiental és tan inexorable i constant, que bé val deixar-hi constància i data de traçabilitat no fos cas que alguns diguin que abans també era igual. I no senyor. El turisme d’ara, titllat de capitalisme tardà en forma de mem a les xarxes socials, és un senyor espant i comença des que surts d’una boca de metro important si vius on jo, al cap i casal comtal. O més ben dit, des que el vagó et mostra que queden molt lluny aquells anys on anaves de la mà de la mare i només hi trobaves les cares llargues per anar a treballar de dues ètnies imperants, la primera per obra i gràcia de Déu i l’altra per la guerra, el Dimoni i la fam.

El cas és que volia simplement conèixer per primer cop l’Ateneu que, amb quaranta-tres primaveres, ves si no era l’hora, quina vergonya encara em fa! Alhora era l’excusa al seu torn per sentir en viu per primer cop la música d’Eduard Toldrà. Com que no m’ho pagaran, no ho faré per amor i l’Ateneu Barcelonès es quedarà sense la cobejada crònica d’un servidor. D’altra banda, em va fer més il·lusió entrar en una llibreria antiquari del mateix Carrer de la Canuda, que tant de bo vengui un deu per cent de les notificacions que vaig rebre posteriorment a Twitter per dir que m’havia semblat una senzilla meravella. Però la dèria que m’assola avui tampoc no és aquesta. És la que vaig patir en sortir del Palau Savassona en acabar el concert i reprendre l’ambient desmanegat general amb flaire a marley, pells amb botox, crema solar, tatuatges, birra a la mà, crits, i un reguitzell de llengües de Babel a punt de perbocar l’alcohol mamat quan no eren més que les vuit del vespre.

No vull semblar timorat però tinc prou memòria per recordar quina classe de turisme ens visità fa trenta anys, atret pels cincs maleïts anells de colors, preludi de l’Arc de Sant Martí mainstream en què s’ha convertit el nostre dia a dia inclús per qui no ho viu així. També recordo la degradació progressiva del dit turisme, que hem anat consentint des d’aleshores, fins a l’excrement resultant que patim darrerament. En fi. Com us puc explicar que un cop giro a esquerra i atenyo les Rambles, la meva única idea era caminar a l’estil Rajoy, cames ajudeu-me, qui m’ho havia de dir a mi, absort com havia estat tan sols uns minuts abans a la Sala Oriol Bohigas sentint el Quartet Vivancos. A dins hi vaig gaudir de la sempiterna esma, bones intencions i bellesa de la joventut -la present a l’escenari, atès que el públic de platea tenia més anys que la Paquera. Enfilava un cop fora, deia, rabent cap a la boca de metro de Liceu per dir adéu-siau a allò que ja no es pot qualificar més que de gentola o lumpen global: cinquè o sisè món, en deu dir-se ja a les facultats. Pensava llavors, dins el vagó ja, gosar poder apaivagar el cop d’adrenalina i tornar a encantar-me amb el pensament de la ginesta, en homenatge a Toldrà, escampada pel terra de l’escenari molt encertadament quan, de sobte, em vaig adonar que havia trepitjat amb les meves espardenyes de vetes -de sola no neumàtica- una gentil gomitada. Vomitada la qual imagino concebuda a una plaça de Gràcia i parida a partir de Fontana o Diagonal amb tota probabilitat. Ja deia jo que quina sort havia tingut d’haver-hi trobat vuit seients tots lliures de cop.

És clar, podríem dir que aquí ja estaria tot dit però ni vint-i-quatre hores després vaig experimentar semblants sensacions, aquest cop durant una visita a Montserrat, per fruir amb sa Missa Conventual i son Museu d’Art. Quina meravella tot plegat, poder matinar i ser-hi abans no arribés la turbamulta, aquesta un xic més sofisticada que la de la vetlla, tot s’ha de dir, però no us penseu; no gaire més. Indescriptible però la violència que provoca sortir d’una missa sublim, amb orgue, que ens representa i encara ara és un orgull de litúrgia per a tothom amb un mínim de sentit del país i la tradició, per a topar de nou amb una munió que et ve de cara i no sap què fer amb la càmera i cigala penjades, avorrint-se de debò excepte els nipons, els únics que porten de sèrie allò que vol dir apreciar lo millor dels altres, gaudir-ne i exhibir un bon comport. Igual punyalada vaig experimentar estona després en sortir del museu, on gairebé era tot sol, jactant-me amb lo milloret de lo milloret del país en matèria d’arts plàstiques. Un veritable goig.

I jo em demano si no es podria aturar aquest tren de gentegassa global que ni la pandèmia ha gosat transfigurar en dos anys. Senzillament és una sensació insuportable la d’aquesta caterva d’invasors que ens han engargullat per ser un dels llocs més atractius del món i no acabar-lo de posseir en propietat mai del tot. Jo només us dic que aquests canvis ambientals i contactes amb la púrria tan sobtats no van bé per a la pressió arterial; que acabarem tots més malament encara del que ja estem. Cal fer alguna cosa, cal alliberar-nos simplement per fer les coses com s’han de fer. Almenys, com nosaltres vulguem.