La presa de pèl

 Me l’està fotent tot déu en aquest país! Però ben endins. Des de dos mil dotze, que m’hi vaig apuntar tard i a correcuita no fos cas de quedar-ne despenjat, ha estat un no parar. Si em veieu ara, percebríeu mon caminar garrell, a estones rancallós, producte d’aquesta fal·lera de ser empaitat tothora per darrere. Fins aleshores qui em sacsejava augustament era el veí del costat, amb la seva vènia banal, car ja se sap que tothom neix condicionat pel seu entorn immediat, llengua i llegat, teranyina sentimental de la qual si vols guillar, has d’adonar-te primer que hi estàs ben ficat. El cas és que deixar-se endur és quelcom vegetatiu i, per tant, perdonable quan ets tan sols un brivall o un adolescent desmenjat. Li passa a tothom. Això que m’ha tornat a passar ara, en canvi, ha estat una humiliació, una presa de pèl, de fet, em fa basarda parlar-ne més. De tal calibre que bé podria emprar aquest despit per enviar els catalans a pastar fang. A sobre que faig l’esforç -tardà i a empentes i rodolons- d’integrar i assumir a ulls clucs els valors d’una cultura, la qual sembla que sempre m’envoltava, però no copsava pel fet de portar diferent graduació de visió; en la meva nova condició de català i com tants altres he virat a subjecte pacient i potencial d’un jec d’hòsties si s’escau per part de les forces d’ordre policials, persecucions judicials per raó de la meva vera nacionalitat i el que és més dur de pair, l’engany -aquest sí, sofert en primera persona- dels representants parlamentaris de la meva comunitat! És a dir, sembla que hagi volgut passar voluntàriament a ser el dolent de la pel·lícula.

Serien tots aquests que he exposat motius més que suficients per abaixar les orelles i retornar amb els espanyols-castellans i dir-ho així com féu llur emèrita majestat: ‘em sap greu, m’he equivocat, no tornarà a passar’. No ho faré pas. Ni per supèrbia ni orgull malentès ni per un Déu nos en guard d’un ja està fet. Vagi per endavant que, després d’haver comprovat el que volia dir això de ser català, m’hi sento, enterament i simple. No obstant això, allò que em farà continuar amb més delit encara la via empresa és el pur plaer que ofereix haver pres una decisió important, com jo dic, espinal, amb totes les conseqüències, i tirar endavant. Que potser, quan la vam prendre, molts ens pensàvem que les condicions de contorn ideals, o sigui, un país nou de trinca -sic- ens les anaven a regalar? Sí, però potser en clau individual aquest nou gerro d’aigua freda ha estat providencial per créixer i assumir moltes més coses que no només la qüestió nacional. I això no té preu essent com érem el tipus de persona a qui li esqueia aplicar molts newtons de força per trencar una cuirassa que li impedia canviar de forma substancial.

 

Sento l’alè d’una nova manera d’estar aquí que es diu vida. I si ara es diu vida, com es deia abans? Perquè allò que està clar és que no tenia res a veure al que experimento ara en sortir del llit fins a tornar a gitar-me. Hom li diu igual i, tanmateix, no és per res el mateix estat de consciència. Ara noto el meu cor bategar, els pulmons fent força, fins les artèries eixamplant-se i les venes meselles adaptant-se. Allò vegetatiu s’ha transformat en central i allò que abans era central, tot maldecaps, s’ha tornat col·lateral. Un estalvi important de preocupacions, per tant.

I amb aquest estat d’eufòria vital adquirida em voleu fer creure que som minoria? Basant-se en unes estadístiques i equacions que també empren els nostres opressors? Fa cinc anys tots els actors d’aquí i del món es van arribar a creure que anàvem de debò, fins els canis espanyols que ens envoltaven, havies de veure’ls circumspectes si no capcots. Sense la ja sabuda traïció dels líders tothom s’hagués acabat adaptant a una nova sobirania, no sense dificultats, potser alguna sacsejada forta, alguna dissort però el més plausible hagués estat que tal dia faria un any. I ara, ves, no sé què passa, que sembla que només creiem en els números cuinats o precuinats per organismes opacs i com ens agrada rebregar-nos com verros en el fangar per dir que som minoria, que ens hem de censar, que aviat sia la reserva índia, que pobres catalans! Amb mi no hi compteu, a fe de Déu!