Han passat un grapat d’anys i encara no sé per què tu i per què jo vam acabar plegats en aquell llogaret. Què fou allò que féu que ens entenguéssim de seguida, com un espetec per a, després, al cap d’un temps, no voler saber-ne res més. Vist amb perspectiva resulta ara pregonament clar d’acceptar que ens havíem de menester, tàcticament i estratègica, encara que això soni massa fred. Temps després pensant-hi, ja completament sol, em sentia malament; ja sabeu, aquestes coses de fer balanç del deure i l’haver; però vet aquí que he trobat la manera de girar la truita al meu desfici amb una sentència amb què estic segur que hi estaries ben d’acord: jo et vaig trobar i burxar; tu, per la teva part, et vas deixar estimar. No ho tenies gens clar, tanmateix, sabies que aquell tren, el meu allavontes, s’havia d’agafar. Aquella sensació de saber on anaves, però no pas on anaves a parar et resultava d’allò més excitant i quant a mi, diríem que continuava entestat a fer-me mal sense saber què coi havia de fer en general, ni com ni per què. Així doncs, llevat de tota mena d’inconfessables tribulacions i trifulgues compartides podem dir que els documents o restes que guardo d’aleshores, cap ni un, permeten poder establir que aquell fou un període dur i a voltes masoquista per a tots dos i, no obstant això, necessari per tocar fons a un servidor i per a vós, sortir de la presó. Ni tu sabies què és allò que t’esperaria fora dels barrots, ni jo, que encara em restava una mica per arribar a les més profundes cotes abissals. Allà ens vàrem (sos)tenir tots dos, però. És ridícul pidolar-te comprensió i agraïment tant de temps després. No cal, ves. Era aleshores clamorós que ens fèiem gràcia i que havíem de bregar junts aquelles onades entre l’antic món a la babalà i el nou que se’ns va aparèixer de sobte, aquell del bròquil s’ha acabat. Potser sí; potser sí que tinc clar què fou allò que ens va atraure i vinga un clau rere un altre cap a l’imant. Va ser la feridura, el saber-nos esguerrats i nafrats i, a més, no voler amagar-ho pas. Això i uns quants detalls estètics molt marcats i un humor particular que ara no treu cap.
Com tot allò que no acaba bé, hom pensa que potser ho vam fer durar més del compte, però convindrem que hi va haver moments per a tot, de riures fins a dir prou com de complicitats que rauran almenys dins meu, car parlo per mi i ja està bé així. El fet de deixar-ho estar, allò que se’n diu deixar-ho córrer ja van ser figues d’un altre paner. Atesa la nostra circumstància particular compartida no podíem trencar d’un jorn a l’endemà. I és aquí, aquí mateix que servo al meu calaix les llàgrimes de metall, de contenció, resignació, crueltat, incomoditat, magnanimitat, desesperació i tot allò barrejat que pot donar de si una relació afectiva amb quitança progressiva acordada per ambdues parts, un xic a voluntat i un poc a contracor.
Allà hi eres, el darrer cop que ens veiérem, al passeig marítim, impietosa mestralada, maleït hivern, buidor a més no poder, arreu i dins teu. Dins meu no ho vulguis saber, ho vaig intentar amagar del dret i del revés. Ens havíem de veure un dia més, com si no? Amagats de tothom no hi teníem res més a fer. En els darrers encontres ens havíem acabat d’estripar les ànimes a fe, única manera d’impedir-nos tornar enrere. Sabíem que un bri d’amabilitat envers el contrari ens ensarronaria, ens faria reconsiderar-ho tot i tornar a caure de nou en la indecisió i el vinga a voltes al meu llit o al teu o al rebedor dempeus. Ulleres ciclòpies de sol per a cadascú, cap pista més del compte però ganes de saber-nos coetanis simultanis patidors del mateix virus del desencís i el desamor. Un passeig molt lent, triant cada mot, no proferint cap retret; esperant qui dels dos diu de menjar quelcom; almenys jo, no he tingut esma aquests dies ni per sortir al supermercat. Hem estat tots dos alhora qui hem acabat dient som-hi, tot just en passar davant d’un menja-ràpid casual. Més bé així, forquilla i ganivet hauria estat massa formal i de nou un parany. No sabíem pas que rere una nova temptativa de darreres cites ja mantingudes, aquesta n’era la definitiva. M’alegro que per fi fos així i recordar-te sofisticada, cuidada, malgrat estar trencada. De mi no en parlem gaire aquí, que aquest cop aprofito que sóc jo qui ho deixa per escrit. Escolta, vull que sàpigues que jo...no... És igual. Que et vagi molt bé, almívar de llet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada