Entusiasme transmutat

Ho diem sovint, Twitter va d’allò més bé per copsar comportaments i corrents d’opinió sense sortir de casa. L’altre dia em cridà l’atenció una piulada que vaig veure passar d’un d’aquests humoristes figurants que han assolit un cert èxit i es pensen que a partir d’ara pixen colònia i poden fer també de pensadors quan, de fet, ens hauria d’importar una merda el que diguin. Bé, un exemple és el que li vaig llegir l’altre dia quan deia que ell procurava i que, per tant, hauríem de procurar no perdre mai la capacitat d’entusiasmar-nos. És el tipus d’afirmació barata que esperaria sentir a la taula del costat tot fent el vermut a la terrassa d’un bar. Forma part de la retòrica que es fa servir per amagar que la teva vida s’ha transformat en una roda de hàmster gris i avorrida. Denota un fals esperit de combat que només pots animar-te a seguir el corrent de qui ho hagi dit si portes ja dues mitjanes passades pel ganyot i ja no en ve d’una altra més.

Si prenem els nostres lectors amb seriositat, emperò, hauríem de dir la veritat, que és que créixer i madurar suposa precisament que aquesta capacitat d’entusiasmar-se, de què parla el sotanes aquest, minvi. És clar que hem de lluitar per continuar gaudint la vida com ho faria un infant però hom confon l’acte de la lluita, que és allò que interessa retenir, amb el metafòric d’haver d’assemblar-se a un brivall. És el típic cas de mirar el dit en comptes de la Lluna. No per voler actuar com un jove o un nen deixaràs de ser adult; estúpid, doncs, haver-se cregut fil per randa el consell de romandre tot el dia bocabadat per ximpleries. Si ets dels que quan llegeixes que cal saber apreciar una posta de sol, una font d’aigua fresca o el somriure del teu fill ets sents profundament interpel·lat, com si t’haguessin descobert la sopa d’all, ets un cretí, el client ideal dels ensarronadors espirituals.

A alguns d’aquests motivats se’ls hauria de fer veure el ridícul que fan, en les trobades amb amistats, manifestant un furor o candor paroxístic per temes propis de la jovenalla de vint i trenta anys més tard. No m’invento res, heu vist fa poc les reaccions durant els darrers concerts de la Rosalia així com l’interès a ballar els ritmes llatins amb quaranta anys com gossos amb el mascle per darrere empaitant. És un ridícul que s’ha de saber portar, no tothom n’és capaç.

Sort, per tant, de no pertànyer al club d’aquests que no saben que el seu temps en aquest sentit ja ha passat. El curtcircuit que duen a sobre és molt simple: han entès només una manera d’entusiasmar-se. Han cregut, com els joves i infants de manera natural, que l’entusiasme sempre ve de fora. Que no hom pot viure entusiasmat de si mateix, de la manera com ha volgut esmenar-se, polir-se i anar cap amunt. Que no pot viure prou entusiasmat d’adonar-se per fi que les coses materials valen pel que valen i no el que hom diu que valen; entusiasmat de cada cop que s’adona que amb menys podria passar i empènyer amb dignitat; entusiasmat de deixar enrere llasts i/o éssers limitats que només pensen parametritzar la seva vida com han fet sempre que el seu cos podia amb tot, esclaus hedonistes d’ell de manera permanent; entusiasmat de no perdre ja mai el temps i que si ho fem, saber que en som responsables i plenament conscients; entusiasmat d’acceptar que cada edat té la seva rondalla particular i assumir-ho per fi amb total naturalitat; entusiasmat d’haver bastit una cuirassa per vetllar de no ser mai més ensarronat; entusiasmat per avantposar, en cas de dubte, un comportament prudencial a tota pèrdua de la més elemental dignitat; entusiasmat tot sabent que podríem continuar aquesta llista sense parar.

Així doncs, té raó el sòmines influencer de torn, cal no perdre la capacitat d’entusiasmar-se; el que passa és que son entusiasme no és mon entusiasme. Les muntanyes russes i acceleracions, rodes de fira i llums de neó, motors, escurabutxaques, lligues o videojocs, cridòria i gatzara en terrasses o estadis plens de gom a gom són esdevinguts transfigurats, irreconeixibles en el meu interior. Em sap greu que encara hàgiu de menester fer veure que reaccioneu igual que els joves, els quals planyo car ja no tenen referents adults de qualitat; els seus grans d’ara els volen imitar en comptes de fer valdre l’experiència d’anys i panys, que semblen atributs que ja no cotitzen i ens convidin així a tots a fer el sonat. Jo, ho tinc molt clar, entusiasmat dels anys a venir de maduresa i vellesa, cavalcant el tigre en el mentrestant. En tot cas i per reblar: un entusiasme particular que m’omple de debò i no té aturador, sabeu quin és? Catalunya, que, com deia en Francesc Pujols, sobreviu als seus il·lusos enterradors.