Aquest matí reprenc la novel·la que tinc a mig fer. L’eterna promesa. El fetus fastigós aquest que en deia en Foster Wallace. Allò que dius que tens entre mans quan no saps que dir i tan sols ho etzibes perquè tothom et deixi en pau. Us diré el que cal fer per enfrontar-se al monstre. En primer lloc, no deixar que res et destorbi i et pertorbi en aquest quefer. Això vol dir tenir totes les necessitats peremptòries cobertes i satisfetes. Per aquest mateix motiu, un cop inserida una primera frase al bell mig d’un passatge que tenia entravessat i gens ben resolt, vaig al lavabo animat de constatar que avui em trobo en perfectes condicions per continuar. Un cop allà m’adono que està a punt d’acabar-se el paper de vàter. Per ara en tinc, però un cop en faci servir el darrer bocí ja està, n’hauré d’anar a comprar. Un cop eixugat i en perfecta netedat, faig una petita llista de la compra que, després d’una revisió tot aprofitant que encara m’he de mudar per sortir al carrer, veig que ha acabat fent-se més llarga. Em sento malament, sé que no n’hi ha per tant, que si m’he de tornar a rentar el cul, bé que ho podria fer amb paper de cuina, que no és de vidre però poc se’n falta. Esgarrifat d’imaginar-me el paner més vermell que el del meu nadó em dic que més val que atengui aquestes prioritats.
Ja he tornat de comprar i ara disposo de paper higiènic per aturar un tren. Em dic que, ja que hi som, millor treure’ls del plàstic i col·locar-lo dins el moble a tocar de la tassa per tenir-los a l’abast. Obro el moble i allò és un desori monumental. Intento fer una endreça de circumstàncies però l’espai aconseguit és del tot irrisori. De debò que si no m’hi poso no podré més que ficar-hi dos rotllos. Això no pot ser; traguem-ho tot fora i llencem el que no cal que no hi ha més merda a la llar que al calaix de potingues del bany. Un cop buit el dit calaix i omplert el cubell de la brossa, s’hi imposa un cop de drap. Però, ai las, l’esprai de neteja no l’havia tingut jo en compte a la llista de fa una estona. No ho puc deixar així, és una autèntica marranada que em pot costar una bona esbroncada.
No puc amb aquest nou contratemps i la suor em regalima pel front. Miro de seure al sofà un moment i demanar-me què dimonis estic fent, que on hauria de ser és a l’escriptori resolent el maleït capítol que va començar bé i se’m va complicar tot solet. Així doncs, deixo tots els pots i andròmines a terra, de tal manera que no puc tornar a entrar a l’excusat sense ensopegar però m’és igual. L’escriptura, la literatura s’ho val tot i així s’ha d’actuar.
Torno a asserenar-me després de dues pinzellades, penso que prou dignes de l’ofici, i em dic que he de maldar per perllongar aquest estat de gràcia, quan truquen a baix. Hòstia santa, el del gas, que no havia facilitat la lectura anticipada i que bla-bla, que hi vol pujar, càsum dena i més enllà!
-Sí, home, passi, passi. El comptador és a l’eixida.
-¿Cómo dice?
-Au, vingui, vingui amb mi...
-Vamos a ver. Doce mil, na, na, na, sesenta y nueve. Muy bien. Gracias, perdone, ¿puedo ir al lavabo?
-Oi tant...Òndia, no! Vull dir, sí, però...hòstia puta, collons, per què a mi tot això?
-Déjelo, oiga, que puedo ir al bar. No se moleste.
-Ah, sí? Perfecte, doncs. Gràcies, adiósss!
Uf, per fi! Va, continuem...però ara el dimoniet: -no et sembla una mica patètic això que acabes de fer, pallús? Si ni amb el del gas te’n pots sortir, Bardagí, qui et llegirà a tu?-. De nou, més suor, ara ja per tot el cos. Però no era jo qui havia de mostrar-me assertiu, segur, convincent i resolutiu després d’haver fet tabula rasa amb tots els meus antics motius i haver adoptat aquest posat disruptiu? Quina farsa tot plegat, començant per mi mateix. Si no fos perquè moriries afamat no et faries ni un ou ferrat. No serveixes ni per endreçar l’excusat ni per bregar-te amb el del gas; què hi foto jo, davant l’abisme de la pàgina en blanc de la novel·la, gènere per excel·lència a la Catalunya guerxa actual si el que vols és que et facin un xic de cas?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada