Coda

 Alguna cosa havia de dir per acabar i ja puc xerrar pels descosits que, quan es tracta de reblar quelcom definitiu, no sóc gaire original. Intitulo aquest escrit d’igual manera que l’àlbum aquell dels Led Zeppelin amb material sobrant. Bé, podia haver-lo anomenat The final cut, com van fer els Pink Floyd o Famous Last Words, com els Supertramp, però ja sabem que tant els roses com els súper pidolaires, en acabat, no van tenir aleshores pebrots d’escanyar la gallina d’ous d’or. Per la seva banda, els Zeppelin van trobar-se la mort del bateria en un moment en què feia temps que havien anat massa enllà. Així doncs, coda, acceptat pel DIEC em sembla, dels tres, el títol més adient per acomiadar-me per aquí de tots vosaltres i que això no sigui un mer intent sinó un fet. 

 

Han passat i m’han passat prou coses durant els gairebé quatre anys que aquest bloc ha rutllat. He conegut l’escriure, radicalment de zero. M’he conegut més, he dit adéu al meu jo quotidià mesell, esperem que per sempre. Ei, si pot ser, que sembla que fins hem de demanar perdó per trencar esquemes i sacsejar el propi taulell. He conegut el llegir, a d’altres autors, potser companys? Un nou gremi, furtivament, per la porta del darrere, com ha de ser. Un nou món, ple de quisca com els altres malgrat aquesta cosa tronada de la bondat inherent als lletrats o les humanitats. En tot cas, nova vida, passada de potència a acte per la meva pròpia gràcia i la del d’allà Dalt. Tot plegat una dedicació que s’adiu com res a les meves fretures i capacitats, que se m’acobla tan bé com dos òrgans sexuals antagònics jugant a cops endarrere i endavant. Un bloc, aquest del Meues Dèries, que hauria de ser editat en paper per algun valent, en tot o en part, però que hauria de formar part de l’assaig creatiu oficial d’aquesta literatura nostrada de Salses a Guardamar. 

 

No em cal àvia, ja ho veieu i d’això es tracta. Jo sé, almenys jo ho sé, el que he fet aquí. La Història ho jutjarà, res no s’evapora en l’era d’Internet. I si es dóna el cas que tanmateix, aquesta pàgina web roman ignota per tanta gent que es vanta que li agrada la bona literatura, espero que quedi com a testimoni per als meus descendents, que puguin veure una mica més bé qui era jo, les meves dèries i els meus encaparraments. 

 

Tinc respecte per als lectors, no m’agrada escriure fullaraca o fato que pugui considerar-se sobrer. No fa gaire que he tornat a estudiar en gran. Vull estar en disposició d’aquí a un temps per optar a escriure encara millor. De tenir eines que em permetin aprofundir i estintolar la meva intuïció. Es tracta d’arribar al Cel cavant cada cop més fondo. Un pou on càpiga tot el pensament dels altres per poder-lo fer meu i veure si en surt quelcom de profit. Sempre serà més interessant això que perdre el temps en res substanciós o dedicant-lo a engreixar la panxa i la vanitat d’altres que no conec.

 

Com que sé que dues coses alhora ben reeixides no es poden fer i com que sé que durant aquests quatre anys m’he dedicat en cos i ànima a aquest bloc i m’ha sortit bé, puc asseverar que ara és el moment de parar i donar les gràcies als meus lectors fidels, així com els de circumstancials que m’ho han fet saber. Als que han passat de reüll, sense cantar-ne gall ni gallina i amb aires de malfiança, que els bombin del dret i del revés. Molts ja sé qui són, tinc aquest poder, i només dir que ja ens hi trobarem. Espero que aquesta indiferència estrafeta oficialista no l’apliqueu a gaire més gent i espero també que si en sabeu de literatura o l’estimeu, sapigueu fer saber quan quelcom que no sigui un llibre oficial a promocionar, tanmateix us ha fet o no el pes. Que la literatura es vertebra des de baix, encoratjant ni que sigui un sol cop amb un puto like cada nou creador que de manera aleatòria s’ha creuat pel vostre davant. Ara ja m’és igual, he endurat tot sol, que diria Bauçà, i millor que ho deixem aquí. No és rancúnia, és informació. Hom ha de saber que existiu, maleïts dimonis; que això no és cap paradís. Bye.