Éssers gasosos

 L’interviu a n’Albert Roig a Vilaweb m’ha fet reviscolar el sentiment i la convicció -que sempre guardo latent- que la vida s’ha de viure. I que viure vol dir arriscar. No, d’acord, no arriscar a tothora que llavors perds el nord i la dignitat però sí que cal ranejar precipicis de tant en tant; deixar estar les planures, que s’entrelluquen humides però esdevenen eixorques com les dels castellans. I a la piulada que vaig fer arran de llegir l’entrevista al poeta català -el qual servidor encara no coneixia- vaig fer esment de l’autenticitat que traspuava. L’autenticitat de qui vol viure de debò. Això es nota en com parles, com dius les coses. No, no vol dir semblar un baliga-balaga o un xarlatà com n’Amela. No té a veure amb els gestos o escarafalls mentre xerres, ans de la intensitat o solidesa que emanen les teves sentències quan les perboques. És la intensitat de la Veritat. T’ha vingut donada de bona hora o ha estat més aviat treballada amb sang, suor i llàgrimes però el cas és que és allà, si hom la vol olorar i degustar. D’això es tracta, en acabat. Al capdavall, els qui heu viscut la vida com cal, n’heu de parlar perquè l’objectiu és que aital sentiment i tarannà s’encomani a la resta del ramat per tots els mitjans, a fi que puguem treure alguns exemplars més de la mediocritat. Qui ha viscut de debò no li cal emprar el to faceciós o la conya estrafeta, més pesada que un plom. Qui ha viscut de debò fins et pot arribar a caure fatal però no podràs deixar de reconèixer que ha vingut a aquest món amb algunes, certes, raons.

Darrerament hom diu sovint i Sant Tornem-hi: no som iguals. Tenim diferents dons, habilitats, demble, esma i no tothom podrà aconseguir el que vol si abans ha errat el seu camí. Som com les begudes, fredes o calentes, suaus o fortes, amb gas o sense. Quant a la gasificació, sapigueu que és un factor primordial a tenir en compte a l’hora d’afrontar el pas terrenal. En qualsevol moment aquells qui tenim prou gas, quan s’obri la llauna i canviï la pressió exterior, podem arribar a fotre un merder de ca l’ample, esquitxar tot Déu al voltant i que, a més, no se’ns pugui aprofitar. Ens convé saber quin percentatge de gas, de seodós ens han injectat abans de sortir de l’ou. Veritat com un cabàs allò que deien els nostres vells, que al jovent li cal esbravar-se perquè, malgrat haver dit que no som iguals, tothom té d’inici, ni que sigui un xic, de gas residual. Cadascun de nosaltres, en algun moment o altre haurà hagut d’enfrontar-se a aquesta circumstància i obrar en conseqüència. Altrament, el més normal és que en edat adulta tardana o principi d’una més provecta ens saltin els ploms i no saber què ens passa. És per això que jo convido a tothom a esbravar-se, alerta, no sense objecte ni solta ni volta; tenir clar que és quelcom a fer periòdicament i per etapes. Sempre, sempre, adesiara, qualcú o quelcom aliè a nosaltres voldrà gosar destapar-nos de nou la llauna. Si fa molt temps des de la darrera vegada que us ho van fer, ja podeu estar segurs que el diferencial de pressió extern-intern serà prou gros perquè patiu una bona sacsejada, espero que no un espetec. Els espetecs, pot ser que per a alguns siguin inevitables – us varen injectar molt de seodós, què hi farem- però hauríem de regular-los amb alguna vàlvula de seguretat així com minimitzar-ne la freqüència, car no són recomanables en gran nombre; poden acabar amb el vostre sistema nerviós central i fractal i alhora amb la paciència de qui us envolta i aixopluga amb abnegació i sentiment de fatalitat. 

Però trobo important que els pares tinguem ben clar que els nostres plançons no són discos d’ordinador, CD-ROM o llapis USB als quals se’ls hi pot enregistrar qualsevol cosa, que fil per randa ja les reproduiran. Tinguem ben present, doncs, el gas dins llur; el percentatge és, dic, el factor fonamental per comprendre com sortiran també l’hereu, pubilla o marmessors i, d’aquesta manera, minimitzar el ridícul que tanmateix fem i farem a la vida com a progenitors.