Pares sublimats

 L’altre dia vaig ruminar de no escriure més. De no tornar a publicar al bloc, si més no. Com que ja fa temps que tinc clar que no seré escriptor -auteur, si voleu, segur que ja m’enteneu- no vull ofendre els meus lectors amb simple material a l’engròs d’encebament, pinso estilístic sense cap interès existencial amb què no puguin reflexionar quelcom un xic transcendental. No s'ho mereixen. No seria just.

Afortunadament o dissortada l’altre dia però, vaig topar a les xarxes socials amb un tros de talòs que em va exasperar prou per animar-me a no deixar passar per alt un comportament gregari que molts xitxarel·los com ell han volgut fer raó d’ésser i bandera per estarrufar-se davant del personal i fer calers.

 

Ara ens posarem estupendos quant a modèstia i direm que servidor assenyala tendències i no persones. Així doncs, no cal que em demaneu qui era perquè a més ja no ho sé. He après a bandejar de la memòria els cretins que directament no s’interposen en el meu camí. El paio en qüestió es vantava de ser pare tot dient que és el millor que et pot passar a la vida i que els altres -qui no ho arribi a ser- s’ho hauran d’imaginar però no ho podran pas degustar. Clar, contra aquest tipus de cunyats, cal batre’s i lluitar, no podem deixar que la seva mediocritat ens abassegui o ens amargui la vida com a resultat. Cal despullar els embolcalls dels cervells més buits del ramat per fer saber als qui ens importen o estimem que d’estúpids n’hi ha a cabassos i que hem de detectar quan volen fer-nos mal, que per mi vol dir ja per exemple quan ens volen fer passar bou per bèstia grossa. Cinisme i hipocresia com a mètode per a elevar-se i guanyar audiència, sense substància i de franc. Procedir a desemmascarar-los és, doncs, simple servei d’ofici d’advocat.

 

És impossible que un home, que no ha gestat ni parit, pugui dir que una criatura és el millor que et pot passar a la vida. Que ell cregui que és el millor que li ha passat exclusivament a ell mateix, és problema seu, de la seva asímptota mental situada en el tercer o quarts quadrants. Alerta, que pot ser veritat que algun exemplar del carrer digui que ser el pare d’una criatura que d’alguna manera se li assembla, suposa la culminació de la seva persona. De fet, concorda quan veus que l’hi resten encara de quaranta a cinquanta anys i l’ensumes ja mort en vida. L’explicació que donen és perfectament plausible, en tot cas, i davant d’algú que despulla la seva misèria enfront de tothom per mostrar-te el que no has de fer, només pots estar-li agraït. Així doncs, no ens hi acarnissarem, serem magnànims amb la terregada, almenys públicament. Però que, tot i així, d’altra gent ens insisteixi, fot-li que gira, que no hi ha res més ultra això, que és el millor que mai et pot passar, és d’una presa de pèl de l’influencer de torn, el qual us convido a abandonar abans no us torni boig amb les seves fotos, vídeos o fins llibres de paternitat inventada, que és el que és la paternitat postmoderna. Una paternitat amb voluntat adàmica sorgida del no-res, estrafeta, més falsa que un duro de quatre pessetes. Des d’aquestes línies només us puc animar a ajuntar-vos i apropar-vos a gent que us faci pensar la manera de triar el vostre propi camí i no que us vulgui mostrar el seu de manera monetitzada fil per randa amb un vagi per endavant per bandera del tipus “mireu com jo ja ho he aconseguit”.

 

Cap fred i peus a terra. Ser pare és estadísticament quelcom ben natural. Les excepcions confirmen la regla. Ho pot fer gairebé tothom i amb això ja està tot dit, ja està dit tot. És cretinisme, o imbecil·litat, afirmar que has trobat la teva raó de vida en una acció que comparteixes orgànicament amb la totalitat de la població. Dir que això et fa especial i únic i que qui no passa per l’adreçador no sap el que es perd i segurament, viurà a mitges, és la merda més llardosa que poden abocar els desgraciats que conformen aquest segment de personalitats de les xarxes socials. És evident que abans d’aquesta era, aquesta espècie de baliga-balagues no existien...i renoi, que bé que es vivia.

 

A “Sostres.Baudelaire. Correspondances”, Abel Cutillas etziba aquest fet ben claret, i no tan sols perquè ho digui ell, ans perquè és el que és i perquè qui us escriu ho viu i sent així cada dia. Tenir fills entre els homes és només una manera fina de rendir-se i abandonar la partida; alerta, si el que deies que volies era trobar la teva pròpia guia. Ser pare és ser un mascle com tots els altres, per tant, ridícul per no dir patètic vantar-se de la pròpia mundanitat. El millor que es pot fer com a pare en aquesta vida és que la teva ineptitud o desencís no la paguin els teus fills i viure-ho amb discreció; i el millor que es pot fer com a pare, que ha volgut vendre’s a sobre com a escriptor, és dirigir-se al lector amb honestedat i saber-se en tot moment impostor, que almenys d’aquesta sola manera ens podrem redimir o salvar davant del de Dalt.