Què cobren aquesta gent?

 Un dels aspectes més controvertits de l’escena política catalana són els sous que cobren aquesta gent tan petita. Estareu d’acord amb qui us escriu que des de la constatació de la traïció -fenomen lent i progressiu, però inexorable per a cadascun dels catalans que encara els queda un bocí de substància grisa- qui més qui menys ha experimentat sorpresa, rebuig o indignació pels emoluments rebuts al Parlament per no fer gaire cosa, per no dir res; endemés, després d’haver ensarronat i jugat al pòquer amb les aspiracions de tot un poble. D’entrada diria que m’afegeixo a aquest clamor cada cop més popular contra ells atès que, efectivament, a vegades ni a països considerats més pròspers costa atènyer aquestes quantitats a final de mes. La següent decepció que hom experimenta té lloc quan ens fan descobrir que aquests sous són, de llarg, els més generosos atorgats per l’estat ocupant a les diferents gestories regionals, precisament per aquesta raó: per tenir ben collats des del poder central els masovers servidors de l’ocupació. I bé, tanmateix, amb el cap fred i el cor també -per no repetir ni de broma el títol del llibre aquell putrefacte de n’Artur Mas- el judici d’un servidor ha canviat de la nit al dia. I és que, senyores i senyors, no em veig capaç de dir que els càrrecs parlamentaris nostrats cobren massa per fer una cosa que jo mai no faria o, més ben dit, que no em veig amb cor d’assolir ni malgrat els meus estudis o preparació situats si fa no fa, al mateix nivell que els de tota aquesta xacra de gent de la qual parlem. Em capfico ruminant com s’ho fan per assumir una mentida, estirar-la com un xiclet, empassar-se-la i fer-la anar tot el dia de tertúlia en tertúlia, de taula en taula i no sentir-se malament. Una mentida que no és la creació de llocs de feina o la pujada de les pensions, no. La mentida de dir que estaven en disposició de lluitar per assolir un país sobirà, ni més ni menys i que, malgrat el revés de dos mil disset, aquí no passa res i que ens els hem de creure, que ells hi continuen a fe i que si no te’ls creus, el problema és teu. De com passar-se anys i panys fot-li que gira amb un discurs racionalment insostenible, sofista, demagògic, a la pràctica perpetuador de l’ocupació sense enrojolar-se ni un sol instant, ans al contrari, defensant-lo amb una intensitat com només les coses que estimes podries defensar. De debò que no és gens fàcil això d’adoptar idees que no són teves, ans d’uns altres, integrar-les com si sortissin del teu esperit, del teu fetge i endavant les atxes.

No sóc d’eixe món, no; dels que es comporten com robots sense ànima que a cada poble els és igual quin poble i repeteixen la cantarella damunt d'un cadafal de color groc per quinze segons d’aparició al noticiari de torn; tot plegat té un mèrit innegable. Ben segur que si es fessin proves de selecció, ni amb titulacions com les dels politòlegs que volen fer d’antropòlegs o d’antropòlegs que volen fer de politòlegs, jo no passaria ni el primer sedàs de seleccionats. I doncs, reconeguem que cal ser afaiçonat d’una pasta especial per ser un cretí i que no t’importi sortir als titulars. I això val calés. Molts calés. Per tant, potser cobren el que toca i jo, d’ara endavant, a fer moixoni i reconsiderar el que fins ara havia pensat; ser pocavergonya, botifler, cínic i desgraciat, tot al sac i voler-ho mostrar mereix una compensació en grau adequat. 

Si no estiguéssim parlant de casa nostra, aquesta ironia faria riure tothom que em llegís avui o qualsevol altre dia, però és trist de veure que no poca gent és capaç de vestir-se de Catalunya per fer raval i cantonades sota els fanals sense cap mena de recança; perquè després diguin que la prostitució no és mai consentida voluntàriament per alguns que, oh, i tant, l’exerceixen voluntariosament. Tenim ara cent trenta-cinc diputats al Parc de la Ciutadella i uns pocs d’altres que han volgut practicar-la a Madrit, no a la Casa de Camp o al carrer de la Montera sinó a la Carrera, davant dels mateixos lleons; com no oblidar tampoc els representants nostrats presents a altres llocs mítics de la prostitució institucional mundial a l’engròs com la Brussel·les belga. Déu n’hi do!