El socorrista

 Mare de Déu, quina enveja del socorrista! Me’n faig creus, jo, que pensava haver superat tota mena de pecats capitals, àdhuc els més complicats de bandejar com l’associat al color verd. I és que allà el tenim, ni més ni menys on jo voldria ser! Allà dalt, immillorablement situat i disposat, des d’on es veu tot; l’espectador omniscient permanent, el paper que sempre he delejat interpretar... A més, el paio, cobrant el salari mínim interprofessional sense aixecar una palla de terra, que m’he estat una bona estona palplantat comprovant que no ha hagut de moure’s per res. La platja, avui? Apetitosa, melosa i sucosa com algunes usufructuaries que veig apropar-se a la garita del socorrista com atretes per una mena de magnetisme que no goso endevinar com el fa anar. Deu ser el mateix efecte que provoca un bon narrador omniscient, que atreu lectors i, en aquest cas del vigilant -per què no-, banyistes. La seva llotja, centrada i prominent, li proporciona una clara posició de poder sobre l’arena. És un fet que en aquests moments el meu heroi és l’amo i senyor de la platja; no m’estranya que certa eròtica traspuï a l’ambient i que els espècimens més colrats i alhora tibats gravitin entorn de la caseta amb escaleta. Bé podria ser també que ben aviat entre tatuats s’ho remenaran i faran, car no m’havia adonat dels dibuixos que llueixen el vigilant de la platja així com les nimfes i sirenes sense cua que li volten. Jo suposo que, en acabat, tatuar-se ha esdevingut una simple voluntat de pertinença a un lumpen la particularitat del qual és que no et requi ser vist i, més encara, que t’encanti cridar l’atenció i que sigui el que Déu vulgui si resulta que quan creueu mirades es genera amperatge. Des que vaig llegir, però, l’altre dia a Can Piula que fins Hegel -Hegel!- s’hauria pres la molèstia de justificar antropològicament el tatuatge com un gest d’afirmació de l’ésser humà davant la natura que l’ha expel·lit com una criatura verge i nua, que he cremat les naus. Jo ja no entenc res. A mi això dels tattoos, ves, em tira més enrere que una bravada matinera abans de rentar-se les dents i, tot i així, continuo ruminant com pot ser que el sòmines aquest generi tant d’interès... Jo si fos ell, aprofitaria per escriure best-sellers com Faulkner feia amb nocturnitat a l’aparcament i, tot plegat sense un bri de mala consciència, donat que és impossible que ningú s’ofegui aquí, cinquanta metres ben endins i encara hi toques fons! Guaita -li diria jo- i observa la corrua d’estiuejants que s’apleguen al teu voltant i et reten vassallatge simbòlic, tot cercant la teva implícita i eventual protecció. A canvi, no t’importi fitar-los sense parar i extreure’n mil i una històries que ens expliquin a la resta com d’absurd pot arribar a ser el nostre comportament gregari i consuetudinari. De com es gasten hores, alguns només per torreiar-se i mostrar-ho després a la represa o a les xarxes; de com d’altres no foten ni puto cas als infants; de com has presenciat una avantsala de divorci, encara sense advocats; de com els qui arriben cap al tard no saben relaxar-se sense deixar de drogar-se... De debò que quins quadres tens sovint la sort de presenciar! I malgrat tot plegat, et dediques a xatejar pel cel·lular quan no galindejar amb la nova sòcia tatuada que t’ha vingut a demanar quelcom insubstancial; tan sols una excusa per observar-te les histriòniques ulleres de sol i els llavis molsuts de noi Martini i els músculs guarnits que s’associen apriorísticament avui dia als responsables de la nostra seguretat quan d’un capbussó públic es tracta.

Mira, bro, que quedi clar que no tenia absolutament res contra tu ni els teus. Fins i tot estava disposat a considerar que allò dels socorristes acabats d’arribar de Jaén a les Borges Blanques sense saber català podria haver estat simplement una badada administrativa, oi? Un cas més que no respon per res -i ara!- a la nostra contingència de país ocupat. Allò que no m’esperava pas era mostrar-te respecte i educació per endavant, passar pel costat, saludar-te amb un cofoi ‘Bon dia’ i que m’esguerressis el bany amb un ‘Buenas’ desmenjat.