Matar el pare (II)

Una segona part de Matar el pare s’imposa. Primer de tot, per atendre l’amable petició d’un lector que em demanava -a la lectura del primer article- quina podria ser la causa de la traïció d’aitants hereus a la ideologia dels progenitors, prohoms o figures independentistes o sobiranistes nostrades. Diríem que cou de veure què fàcil que és abdicar de les idees d’un pare que fou de la ceba i com aquest fet no és dóna (tant) en d’altres casos. Així mateix, jo friso per continuar la reflexió i emportar l’aigua al meu molí, al cas que conec de més a prop que és el dels escriptors en castellà de Barcelona, no perquè conegui als dits escriptors ans perquè conec com ningú la manera com funciona el cervell dels castellanoparlants d’aquí i el seu peculiar concepte, ves per on, de no acabar de matar el pare. 

Quant al primer assumpte, no analitzaré en profunditat les raons que empenyen algú de pare catalanista amb projecció i empremta rellevants a passar-se a camp contrari i trinxar tot allò que el seu progenitor creia haver deixat de peu com a llegat. Fer tal exercici de psicologia em portaria a ser acusat d’escriure sense tenir els estudis reglamentaris i he pogut veure fa poc que, per a alguns, això és una heretgia. Gràcies a Déu, però, em sembla que aquest cas és prou simple i no per això menys cru i colpidor. Si això passa; si fills de catalans il·lustres s’amaguen, embruten, menystenen o menyspreen allò que va fer papà és perquè juguem en equip petit, perdedor o en divisió menor. Sí, així és a ulls d’aquests acomplexats plançons que no suporten la situació d’opressió o repressió que el nostre poble pateix de manera més palesa o més latent des de fa temps, i tot el que se’n deriva per activa i per passiva. No direm tothom, però a la majoria li agradaria jugar a tot preu en equip guanyador i gaudir de les bestretes, passis i reservats dels dominadors. Cal ser tallat d’una fusta verament especial per no ser temptat pel costat fosc de l’ocupant que papà català va mirar d’esquivar anys i panys amb el cap potser un xic cot però sí prou alt. De continuar amb aquestes condicions de contorn entre Catalunya i Espanya, haurem de preveure la deserció de manta més fills covards que, a més, s’ho cobren d’habitud amb ressentiment i notorietat. I aquí no hi ha més cera que la que crema.

El segon cas peculiar de ‘matar el pare’ versa sobre els escriptors a Catalunya en castellà. Escriuen en castellà perquè no han matat el pare. Giro el focus cap a ells perquè acostumen a ser ells qui es recolzen en la figura del pare provinent de les Espanyes com a excusa per no fer el canvi d’idioma que tot escriptor hauria d’haver considerat quan per fi descobreix com ha anat tot plegat per aquests rodals. Són els que fan saber i et fan saber implícitament a tu, castellanoparlant, que no has d’oblidar qui eren els teus pares, o els teu avis- i que no els podràs matar, no pots trencar la llengua que et relliga al teu ésser més profund, allò que segons ells et defineix, adduint que seria alta traïció. Un pare, el d’aquesta gent que, per dissort, en una clara majoria no va venir aquí amb cap posició ideològica ferma ans amb molta gana i moltes més de no patir-ne més, ni de gana ni d’imposició ideològica. I aquí, els socis de la literatura perifèrica metropolitana barcelonina actual en castellà em deixen estupefacte quan suggereixen que el propi pensament treballat amb suor, educació i esperit crític, aprofitant l’ascensor social d’un moment històric determinat i l’esforç d’aquests mateixos pares, no pot trair sota cap concepte la llengua materna i/o paterna; raó per la qual per a ells resulta la mar de normal promoure l’ús del castellà a Catalunya al segle XXI com a mera inèrcia de les coses o de les Esferes i que en absolut no tindria res a veure amb un franquisme i falangisme que van accentuar com mai abans fins perpetuar allò que se’n diu genocidi cultural. Davant d’aquesta tessitura, ells insisteixen: no t’oblidis de qui fou ton pare i del que es parlava al teu voltant: “que venimos de campesinos”.

Senzillament, no perdré ni un segon en llegir res de gent encara menys lliure que jo. Menys encara, si ho fan en la llengua del costat.