Matar el pare

 Matar el pare és una metàfora freudiana de la qual ens en fotem durant anys i panys fins que no ens queda més remei que aplicar-la, en algun grau, si el que volem almenys és surar. No és l’objectiu d’aquest article explicar amb tots els ets i uts aquesta figura clàssica en l’imaginari de la psicoanàlisi. Tothom se’n fa una lleugera idea però molts homes confonen un pas, que és necessari si vols gaudir d’una vida plena, com una manca de respecte a la persona que ha posat mitja llavor i el cromosoma i grega del teu genoma. No explicarem aquí per què essent home cal matar el pare i no tant la mare, com tampoc podem parlar de dones i dir que ‘i viceversa’. Fem el favor d’acceptar la realitat i assumir sense embuts que els dos sexes no són iguals. Un cop reblat aquest exordi contra l’oligofrènia, passem a desenvolupar allò que vol i no vol dir matar el pare.

Matar el pare vol dir actuar, bouger, com si ja no hi fos. Cal adonar-se de quina manera la presència paterna condiciona la vida d’un home, en positiu i en negatiu. En negatiu, l’aspecte que ens costa més de reconèixer: sempre tindrem un sostre de vidre, que no és res més (Déu n’hi do) que la protecció que suposa un pare davant la intempèrie; i és amb aquesta absència d’intempèrie que el nostre ésser no podrà acabar de realitzar-se en vida. És fins intuïtiu però no per a tothom i cal racionalitzar aquest fet i assumir que és així. Només quan agafem les regnes del vaixell sencer sabem del cert que som els darrers. Matar el pare vol dir aprendre a viure superant la seva presència i la seva influència, altrament serà un llast. I això, que pot semblar molt radical, no deixa de ser del tot natural. Allò que no és normal és que alguns ho han entès com fer per norma tot el contrari del que va fer ell, situant-se a les antípodes ideològiques o del demble del seu predecessor. Moguts per la rebel·lia mal entesa, la ràbia o ajustaments de comptes inconfessables fora de les quatre parets d’una llar, la vida d’alguns plançons és un anar a la contra; per tant, tampoc es llauren un discurs propi ans, més aviat, continuen esclaus d’allò que volen manifestament deixar enrere. Una tragèdia en el cas de fills de personatges públics que han estat prohoms del país i que tothom guarda en la memòria. Ja sento esbufegar al clatell un corrent d’opinió que adduiria que qualsevol és lliure de fer el que vulgui; jo dic que no. Ningú és lliure de fer plenament el que vulgui, ja ho he explicat en una petita digressió a un post d’aquest mateix bloc intitulat Ecos d’actualitat.

No voldria amagar que el motor que m’ha dut a ruminar sobre aquesta qüestió han estat els hereus d’en Max Cahner, de Ricard Bofill o d'un més desconegut Xavier Valls i Sobirà. Potser ha estat descobrir aquests casos tan dispars i alhora flagrants d’un matar el pare, prou sòrdids i esbiaixats -àdhuc tràgics, diria jo- que m’han fet demanar-me com són possibles aitals cacaus mentals. Són tres relats prou diferents prò representatius per voler alertar a tots els que van després de mi del que no ha de ser matar el pare. Per matar el pare, primer de tot, s’ha d’haver volgut posar-hi una distància per valorar-lo el màxim possible des de fora de la filiació. Una condició necessària serà l’edat, raó per la qual no tindria sentit trencar amb ell abans d’hora si no és que de debò era un desgraciat. Tenim, doncs, que allò que interessa és conèixer al màxim el nostre progenitor car matar el pare serà superar les seves pors, lluitar per tenir unes manies o fòbies diferents a les quals ell s’ha passat la vida fent-hi front de manera visceral. Sembla que no, però això sol ja és una contribució a la millora de l’espècie puix que les pors més fondes són ancestrals, no només pròpies de la persona que et precedeix. Molts hereus i marmessors han errat a l’hora de matar el pare; han cregut que es tracta d’ideologia sobretot. I és ben curiós perquè els únics que no canvien d’ideologia són els fills de franquistes, ves que és mala sort! Tota la resta desafia el llegat del seu antecessor enarborant banderes de l’altre color o coquetejant amb l’invasor, que ja són ganes de ser traïdor i no simplement tocar els collons. Parafrasejant Bertrand Russell: “En bona manera les dificultats per les quals travessa Catalunya, es deuen al fet que els feixistes estan completament segurs, i els catalans plens de dubtes”. En funció de l’acollida d’aquesta dissertació, en faré una segona part, o no.