Refinament abans de res

 De vegades en escriure confonem autenticitat amb transparència. En el nostre afany per engargullar el missatge ben fondo dins les entranyes de tot lector amb ganes de perdre el temps amb els nostres planys, ens pensem que serem més convincents deixant anar pel broc gros la nostra bilis llefiscosa i pudent. Pel fet d’haver per fi vençut la por a exposar el nostre punt de vista a tothom, apostem a l’allau aclaparador que ho sepulta tot. Adesiara emperò, cal recordar-nos a nosaltres mateixos i als qui ens llegeixen -i a voltes també escriuen- que això tot sol no és literatura. Gràcies a Déu el nostre art serà sempre depuració, refinament, levitació i sublimació de tot pensar o parlar, car inclús el xerrar de vermut transcrit al paper haurà estat subtilment tractat per poder semblar un parlar de bar. Per aquest motiu la bona literatura requereix paciència, un espai i un temps on esculpir el fruit d’allò que ja hi era, a dins. Ara recordo la ridiculesa habitual de proposar als escriptors d’improvisar uns quants mots lligats ben impostats en viu i en directe a mode de pallasso de circ de l’entreteniment per a imbècils. Em sembla que Josep Pla ja parlà d’eixa fotesa i de com li tocava el voraviu. Així mateix, vaig veure no fa gaire un vídeo de l’antic programa de TV3, Tres senyores i un senyor, amb Nèstor Luján en què aquelles toies li feren improvisar quelcom i l’escriptor de sotabarba pantagruèlic no es va poder estar, com no, de menjar l’ham per acabar fent un paper ben galdós.

Quan dic refinament no vull dir prescindir de llenguatge col·loquial o fins barroer, simplement deixar clar que tot escrit, en qualsevol registre, si vol ser literari, haurà de ser esporgat i refinat. Considero convenient incidir en aquest aspecte perquè en moments de país com aquests en què tenim motius ben justificats per disparar a tort i a dret contra tot i tothom, que gairebé sempre encertarem, hem de ser molt curosos de no embafar el lector, que ens concedeix el seu temps, amb un horror omniscient tal que el faci abandonar tota possibilitat de reflexió i s’estimi més canviar de canal. Ja no es tracta tampoc d’anar amb cura per no fer perdre l’esperança. Que cadascú concebi això de l’esperança a la seva manera, com la masturbació, tan personal i planera. Es tracta de dosificar la ferida que com a autors podem rajar d’una manera efectista i alhora efectiva. Tan important és sobre què escrivim com que de tot allò que en resulti acabi amarant i fent forat. El risc de mostrar-nos massa emprenyats i no sedassar és que el públic no arribi al final.

Els reservoris d’ira i el grau d’indignació són massa particulars cal Cadascú; l’escriptor ha de confeccionar una mena de prêt-à-porter si no vol acabar isolat. El lector d’opinió avesat demana implícitament concreció, garbell d’objectius i fixació d’idees per anar-se’n al llit i incubar allò llegit. Voler reproduir fil per randa el bombardeig de greuges, planys i escarafalls com feien els nostres vells aixecant lo garrot al pedrís no és literatura, és filibusterisme de mal perdedor, és imitador de baixa estofa de basar xinès. I us ho diu qui ha practicat aquest estil en algun cop en aquest mateix bloc, tanmateix forma part del procés d’aprenentatge i, una mica en el sentit d’excusatio que Joan Fuster en algun dels seus advertiments parlava d’algunes de les seves reflexions menys reeixides, Déu me’n guard d’un ja està fet; no corregiré ni retiraré les meves entrades més irritades i puerils, car per allà que cal passar per després collir-ne qualitat.

Companys de l’articulisme nostrat, si ens dediquem a obrir els ulls al proïsme, millor que la visceralitat en bomba de raïm que sempre ens acaba esquitxant i torna enrere com un bumerang, l’administrem més aviat en la dosi adequada i, en tot cas, per entregues. Altrament no en farem art, farem el pena, com malauradament veig que alguns feu de tant en tant amb aquest escriure tronat per pescar més clics del bestiar, ja sigui en blocs personals o en diaris o revistes digitals.